Nereida

Un relat de: Barcelona, t'estimo

La primera vegada que els pares em van portar a l'Aquàrium, ja vaig saber que aquell indret havia de ser casa meva per sempre. Me'n recordo perfectament, era el dia del meu novè aniversari. Tot just feia un mes que l'havien obert i els pares m'hi van portar. Era un regal d'aniversari excel·lent, però ells no s'imaginaven pas fins a quin punt seria determinant en la meva vida. Tots els peixos i ecosistemes marins que es podien veure eren magnífics, però quan vam arribar a la gran piscina, l'espectacle ja era veritablement màgic. Els taurons, les rajades i tota la resta d'animals marins eren una meravella, però encara va ser més increïble quan en mig de tots ells, en un instant fugaç, la vaig veure per primera vegada. N'estava ben segur, al damunt d'aquella cua que acabava d'amagar-se rere una roca hi havia un cos de dona.

- Oh! - Vaig exclamar.

Els pares de seguida van entendre que havia vist quelcom molt especial, però no els hi vaig explicar res. Amb la mateixa fugacitat amb què l'havia vist, vaig comprendre que aquell descobriment havia de ser un secret, el meu secret. I també vaig tenir clar quin nom fer servir per a ella: Nereida. Els hi vaig explicar als pares que un tauró blanc havia fet un gest sobtat com d'obrir la boca amb expressió amenaçadora, com si per un instant hagués volgut intentar trencar el vidre d'un cop i clavar-me una bona queixalada. No em van creure gaire, però tampoc no van insistir. Sempre han estat molt tolerants, els meus pares.

Des d'aquell dia, la meva obsessió per l'Aquàrium ja no va desaparèixer mai. De bon començament no hi podia anar gaire, era complicat trobar una ocasió perquè els pares o algun oncle m'hi duguessin sense enfadar-se. De vegades el pare em preguntava, sorneguer, si hi estava buscant una sirena, i això m'emprenyava molt. A més a més, com que en les meves visites sempre anava acompanyat i vigilat, no em podia entretenir gaire temps al passadís sota la gran piscina, el moment culminant sempre se'm feia molt breu. Tot i així, estic segur de que vaig tornar a veure un llambreig de la Nereida com a mínim un parell de vegades, a part d'unes quantes més en què la meva imaginació, assedegada de veure-la, m'ho feia creure.

Les coses van començar a ser diferents quan em vaig fer una mica més gran. Podia escapar-me tot sol a l'Aquàrium de tant en tant, i ho feia tan sovint com podia. Mentre els nois de la meva edat es gastaven la setmanada en els primers litres d'alcohol i les primeres gresques, jo acostumava a invertir-la en les meves visites al meu racó preferit de Barcelona. Vaig començar a conèixer els moments més adients per anar-hi, perquè la Nereida només es deixava veure de tant en tant, i triava moments en què hi havia molt pocs visitants, o fins i tot cap ni un. Sempre apareixia en instants molt breus, però alguna vegada aquells moments privilegiats s'allargaven una miqueta més, i d'aquesta manera em vaig començar a familiaritzar amb la seva figura i fins i tot vaig anar copsant els trets del seu rostre. Tenia els cabells força llargs, d'un color castany tirant cap a rogenc, i uns ulls foscos molt grans. Les seves faccions eren fines i intemporals, com si fos una dona que tingués a la vegada vint-i-cinc i vuitanta anys.

Vivia una vida absolutament desconnectada de la meva realitat quotidiana, centrant-ho tot en les meves excursions a la recerca d'una visió de la Nereida, i cada vegada que la veia, encara que només fos el temps del parpelleig dels ulls, era el xicot més feliç del món. Vaig començar a fer-me famós entre el personal de l'Aquàrium. Les noies que venien les entrades, totes, em coneixien, les de la neteja era evident que es somreien de reüll quan em veien. Fins i tot els peixos es diria que em miraven amb un cert aire de familiaritat. I els de seguretat, que més d'una vegada m'havien apressat a sortir a l'hora de tancar, em tractaven gairebé com si fos un minyó de la seva família. Aleshores, un dia, va succeir.

La notícia de la meva assiduïtat per l'edifici va arribar a l'oïda del director, i el bon home va convidar-me un dia a ficar-me a la gran piscina amb el personal que tenia cura dels animals. A la mare no li va fer massa gràcia, però jo no m'ho vaig pensar dues vegades. Va ser una visita molt emocionant, però com que els del personal em tenien molt controlat, la meva il·lusió va ser debades, la Nereida no va aparèixer. Però des d'aquell dia, veient com era de gran el meu desfici, van decidir de permetre'm entrar a l'Aquàrium sempre que volgués i sense pagar. Vaig començar a anar-hi cada vegada més sovint, aleshores ja coneixia molt bé quines eren les hores més tranquil·les per acostar-m'hi, i podia veure a la Nereida cada cop més sovint, i el que encara era millor, de vegades durant un temps una mica més llarg. Ella era bella, molt bella, i quan em concedia un temps sempre sem quedava mirant amb un somriure molt encisador. De tant en tant tenia la oportunitat de tornar a entrar a la gran piscina, però sempre anava ben acompanyat i en aquelles ocasions ella no apareixia mai.

La il·lusió de trobar-me-la cara a cara no la vaig perdre mai, ans al contrari, anava fent-se cada cop més gran en passar el temps. I la oportunitat va arribar quan vaig fer els divuit anys. Em van oferir de treballar a l'Aquàrium. Van considerar, amb tota la lògica del món, que no trobarien mai una persona amb una vocació més clara de fer aquella feina. Aquesta vegada els pares, cansats de la meva obsessió i dels meus pobres resultats en el estudis, fins i tot se'n van alegrar, perquè no veien que jo pogués fer cap altra cosa de profit en la vida i van pensar que la feina calmaria la meva dèria i m'ajudaria a centrar-me. Tant bon punt vaig signar el meu contracte, jo ja sabia que la resta només era una qüestió de temps. Del temps que trigués a arribar el dia en què em toqués entrar a mi tot sol a la gran piscina, o que em quedés una estona allà dins allunyat de la resta dels companys. I com que ja em coneixien de feia temps i em tenien confiança, aquest dia no va tardar gaire a arribar.

Quan aquest instant desitjat des de feia tant esdevenir real, vaig anar directe a allà on hi havia la pedra des d'on a ella li agradava més de fer-se veure. Des d'allà darrere, la Nereida ja m'estava esperant, em va fer un senyal ràpid amb la mà i va enfonsar-se darrere la roca. Vaig anar-hi en un moment que se'm va fer llarguíssim, com si no acabés de creuar mai la piscina, i en arribar-hi es va obrir una escletxa en la roca i vaig descobrir l'indret més profund i recòndit de l'Aquàrium, el racó secret i lluminós, desconegut fins i tot pel personal de l'edifici, on la Nereida m'havia estat esperant tots aquells anys. L'indret on ja m'he quedat per sempre. Tal i com vaig saber la primera vegada que vaig anar a l'Aquàrium el dia que feia nou anys, allà dins hi he trobat la meva llar.

Sé que la meva desaparició, al món exterior, va crear un cert rebombori, i que van tenir força dificultats per evitar que hi hagués un gran escàndol que hauria pogut posar en perill la continuïtat de l'Aquàrium. Però jo sóc l'home més feliç del món vivint en aquest racó desconegut de tothom amb la Nereida. Bé, ho seria, el que passa és que ara ja no sóc ben bé un home.

En algun moment, no sé quan, la mare devia intuir tot el que va passar. De tant en tant, apareix ella sola per l'Aquàrium, sempre buscant dies en què hi ha pocs visitants. Si hi ha alguna ocasió propícia, la Nereida i jo travessem un moment l'escletxa i la saludem, i a ella li brillen els ulls, i sabem que és feliç de veure la nostre felicitat, i que sabrà guardar el nostre secret.

Comentaris

  • Gràcies pel comentari[Ofensiu]
    Filalici | 02-07-2008

    Segurament tens tota la raó amb això de l'estil. No em puc escapar de dues coses: una, crec que no havia fet mai un relat tant llarg (tot i que m'he quedat clarament per sota de les 2000 paraules!), i dues, la meva manera d'escriure. Sóc molt de rampells, o no arrenco o escric d'una tirada, i després amb prou feines ho repasso. Sovint tinc la sensació que si repasso i retoco massa perdré autenticitat.

    Bé, m'ha encantat participar.

  • Una història màgica[Ofensiu]
    pivotatomic | 01-07-2008

    Bonica i amb un final ben trobat, sí senyor.

    A nivell d'estil, si et sóc sincer, crec que s'hauria de treballar una mica més. Polir algunes frases. Buscar donar-li una mica més de potència al conjunt que, encara que és una percepció molt personal, trobo una mica senzill.

    En tot cas, el relat m'ha deixat un bon sabor de boca i penso que aporta un toc de màgia al conjunt que el converteix en valuós.

    Felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

72023 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO