No coneixia la dada i imaginava, per suposat, que d'algun lloc l'havies tret. Cercant una mica l'he trobada aqui.

Quina manera més elegant d'unir dades objectives i reflexions crues. Realment la xarxa en la que ens trobem immersos en aquest "primer mon" nostre és terrible. Molts dels nostres luxes, i de les nostres necessitats bàsiques, tenen, o poden tenir, al darrere una realitat esgarrifosa. Fins i tot en allò més petit. Crec personalment que el tema ens supera.
En poques paraules dius molt. M'has deixat bocabadat.

I escrit amb aquest estil teu tan personal, tan atractiu i pulcre És un veritable honor que hagis decidit compartir amb RC, de nou, un dels teus relats.

Felicitats.

Veus? és una sort que la realització personal compleixi la propietat commutativa. Perquè al cap i a la fi, el protagnista mor en pau amb si mateix.
M'agraden aquests relats sintètics.

que vagi bé

molt. Caram, qwark, treus profit de l'estat etílic. És molt dinàmic i tendre. L'admiració per en C va surant per sota de tot el relat. M'ha agradat l'escena en què tots els amics es miren, entendrits, el seu amic banyant-se sol.

M'han semblat molt ben lligats els diàlegs. Es fa llegir.

Està molt ben relatat. Tant que, en un moment determinat, m'he alegrat amb el protagonista perquè veia una sortida plausible a la seva situació.
el final serveix de redempció per haver-nos sentit a prop d'un assassí però m'ha fet sentit culpable per alleugerir-me amb la mort d'una persona.
Tens un estil molt pulcre.

Et seguiré llegint.

Qui mor del coma etílic? el vas que ha omplert múltiples vegades? el de l'agència d'assegurances, que porta tal bufa que no l'encerta? o la catifa, que al cap i a la fi és la que xucla tot el Bourbon?

M'ha agradat.

caram.

genial! He llegit algun dels teus relats i em semblen molt originals, ben diferents del que s'acostuma a veure per aquí.
Em sembla que em faré seguidor...

Ja és ben cert que no som res, tu, i encara menys sense una mínima capacitat de previsió..pobre poeta!

a mig camí entre la reflexió i el somni. Vull dir que està amarat de la sensació de deixadesa i cansament que provoca una nit més llarga i lúcida de l'habitual en una discoteca.

L'alcohol et pot ajudar a ser com el rei i la reina del conte però altre vegades encara et separa més de la realitat i te'n millora la percepció. Et converteix en cronista. Com en aquest cas.
Em sembla un relat etílic i lúcid.

M'ha agradat força.

Hola noi,
Es un relat molt emotiu, me l'he llegit aquest matí al metro mentre venia a treballar. M'ha emocionat, m'has fet estar amb l'atenció clavada en les quatre pagines i escaig del teu relat. Crec que, per una anda, el teu relat busca això, despertar l'emoció del lector i enganxar-lo amb el desplegament de la història. Per tant, pel que fa a mi, missió acomplida.

D'altra banda, m'ha semblat un mostrari de sentiments humans. I per aconseguir-ho ens has traslladat a una situació límit en una època horrorosa. Aprofites la singularitat de la situació per a mostrar-nos de manera natural una sèrie de sentiments que, en una situació normal, serien immediatament reprovables. Amb aquest artifici passes la pilota a la teulada del lector, és ell qui ha de fer el judici moral sobre el que tu ens presentes. I molt..que dic, MOLT ben presentat tenint en compte la brevetat del relat.
Crec que aquesta sensació la resumeix perfectament l'Albert:

Són temps obscurs aquests que ens ha tocat viure. Temps que posen a prova les persones injustament

En fi, que ens dones matisos i ens fas fugir dels absolutismes.

No sé que criticar-te. Potser- i això ho dic humilment, de genolls davant del teclat, amb el cap cot, escrivint amb una mà i flagel·lant-me amb l'altre- potser, deia, el moment en que ella deixa plantats els Konigsberg i se'n va a veure el veí es massa brusc, trenca una mica la tensió i l'emoció del moment. No sé, potser el narrador ho podria haver anunciat abans i fer el salt una mica més pausat. O, si el fas tan brusc, seria perquè passés alguna cosa realment diferent..però el que fas es tallar de cop i fer el salt temporal. No sé, potser queda estrany.
Bé, fes-me el cas que vulguis... d'això, puc tornar a seure? ;)

Un bon relat, estimat Pivot. Dona gust.

Molt bo. No sé per què, però em fa l'efecte que aquest parell no se'n sortiran.
M'ha fet gràcia això dels "records apòcrifs". Me la guardo.
que vagi bé.

sembla que la falta de comentaris a aquest relat t'han parat l'embranzida que havies agafat.
Potser no.
Aquest potser l'he trobat menys graciós que els altres però es manté fidel als principis del superheroi medieval de RC.

Apa, que vagi bé

Aqui em sembla que dones una dada incorrecte.
Perquè no sé si saps, estimada, que les dones NO us feu palles. Si naveguessis una mica més per aquesta web ja te n'hauries adonat...

malgrat aquesta errada I-M-P-E-R-D-O-N-A-B-L-E, el teu conte està molt bé. Tens una creativitat i una imaginació portentosa, una especialista en concretar l'absurd. A més, escrius molt bé, amb molta fluidesa.
En definitiva, que sempre et llegeixo amb un somriure als llavis..el mateix que em passa amb el teu progenitor, d'altra banda.

Que vagi bé!

P.S: Hosti! ara anava a clicar a l'enviar i he dubtat... potser sí que us feieu palles. Ai, estic fet un embolic.

jo també em proposo aprendre de memòria la frase final. Aqui si que ha estat ben fi lo cavaller anomenat Josep Maria, doctes paraules, sí senyor. Llàstima que sigui massa tard pel pobre Tomitanus.

boníssim. Continuo enganxat a aquest nou e pausat e entenimentat superheroi medieval.

davant de l'ordinador. A la feina es pensen que estic boig. Com acabo de tornar de vacances, pensen que forma part de la depressió post-vacacional i callen. Sort.
I es que estic enganxat a les històries del cavaller anomenat Josep Maria. Les he anat llegint totes i no puc més que admirar-me de la ironia i la qualitat de cadascun dels relats del teu protagonista. Per què a banda de la conya que portes, els relats estan molt ben escrits.

Alguns dels feits no són tan admirables com un espera, la veritat. En aquest, per exemple, és d'admirar l'astúcia del poble de Calella aprofitant l'estomacada al Quiensevasevillapierdesusilla. Però es clar, si al final el senescal Hilari i fra Roger s'admiren d'aquesta manera, doncs per alguna cosa serà, que semblen homes prudents i cultes. I jo, per a no quedar malament, també m'admiro. Allí donde fueres..

Res, que tens un nou seguidor.

Una abraçada

Vaja

un retall de sensacions, una finestra cap al passat.
Com sempre,admirable la teva capacitat de síntesi, la suavitat amb la que escrius i sobretot, segons la meva pecepció, la informació que dones sobre el dia a dia dels temps passats. Llegir-te és com fer un tastet d'història.

Una abraçada

és que no sé trobar-li cap pega, estan molt ben desenvolupades les dues parts del relat.
I les lloances, ja les has rebut.
Els comentaris sobre la relativitat de la fama i el reconeixement, també han estat fets.

Així, que més que un comentari. això és una acta de fe...dono fe que t'he llegit.

Molt bé, Bartomeu Carles