Cercador
a,t,z,a,r
Un relat de: pèrdix- Potser ha arribat el moment de sincerar-me, però em fa por perdre l'amistat - diu en Tomàs al seu amic Zorba, enmig d'un sospir- ...Sí, sí, ...en fi, et deixo, ens veiem després, nen!
En Tomàs deixa anar el telèfon al fons de la bossa i camina cap a la feina, capficat, oblidant-se, com sempre, de bloquejar el teclat. Com que el treu de polleguera aquesta neo-tirania dels mòbils en particular i la tecnologia en general, irreflexivament els considera com una subtil eina creada pels poderosos per a atabalar el sempre impressionable contribuent, posposa contínuament la cerca del sistema per a fer aquest bloqueig de teclat de manera automàtica. Cada cop que veu la pantalla plena de números i símbols, creats pel ball atzarós del mòbil a l'interior de la butxaca, se n'adona de com n'és d'enze i gandul.
El telèfon va a petar a sobre de les claus del pis on viu ja fa quatre anys amb la seva Ada, des del moment en què havien decidit casar-se. Una de les claus, la del portal, petja dues vegades la tecla Menú, de manera que s'activa l'opció d'enviar missatges.
En Tomàs es canvia la bossa de muscle i el mòbil queda encallat entre la carmanyola, on cada dia porta el dinar, i la forquilla. Una de les puntes del trident es recolza sobre la tecla asterisc, aquesta es prem i deixa a la vista tot un reguitzell de signes gràfics.
Ell salta ràpidament a la vorera després que un taxista histèric no hagi respectat el pas de vianants i, entre l'àgil moviment i el gest ofensiu dirigit al conductor, el mòbil ha quedat sota de l'optimista llibre de filosofia científica que llegeix en Tomàs, L'atzar i la necessitat, de Jacques Monod. El doctor Monod sembla que vulgui contradir-se doncs a l'atzar i sense cap necessitat aparent, el cantell del llibre prem de manera obsessiva la tecla de direcció, s'atura en el signe d'interrogació, el valida i, aprofitant el cop de maluc que ell fa per a esquivar un maleït ciclista que circula per la vorera, prem la tecla enviar.
La tecla enviar desplega tota la seva agenda, des de l'A, presidida per la seva Ada, passant per la R del seu amor impossible, la Rosa, fins la Z, d'en Zorba, el seu millor amic. Aquesta habitual tirania alfabètica provoca que l'Ada estigui seleccionada com a destinatària del críptic missatge i un altre cop atzarós en el botonet adient podia provocar un enviament peculiar i innocent. En principi.
L'Ada ha sentit com sona l'alarma del mòbil just en el moment que el seu cos s'estremia de plaer al final d'una sensual cavalcada a dalt del membre erecte de l'Aleix, el marit de la Rosa. Estima bojament aquell home, li dona seguretat, confiança, alegria, no com el ximple embadocat i insegur d'en Tomàs. Fa quatre mesos que pels matins, regularment, l'Aleix, per orgull caçador, sense cap altre pretensió que una absurda sensació de triomf, abans de complir amb les seves obligacions com a visitador metge visita la passional Ada, treballadora en el torn de nit d'una gran empresa.
L'Ada, la dona d'en Tomàs, l'amic d'en Zorba, no sap que el seu Aleix és el marit d'una tal Rosa, amor impossible del seu home.
Mentre l'Aleix està a la dutxa, ella, sentint-se encara dalt d'un núvol, consulta el missatge. És del seu marit. L'obre i es troba un solitari, inquisitiu, retorçat, irònic, signe d'interrogació. Es queda petrificada, sembla que en Tomàs ho ha descobert tot. Que fas?, t'ho passes bé, follant al nostre llit? T'agrada refregar-me la teva misèria? et sembla una bona manera de tractar-me? M'odies? Per què no marxes, Ada? Totes aquestes preguntes semblaven incloses dins d'aquell interrogant enviat d'una manera tan oportuna.
Segur, pensa ella, que tot és fruit de l'atzar, no cal amoïnar-se, podria seguir fent el paperot, per mandra, per por, però aquest matí l'Aleix havia estat especialment dolç i l'estava esperonant, sense voler, a prendre una decisió que tenia pendent feia temps.
Al vestir-se, per casualitat, les claus de l'Aleix han caigut sobre la moqueta, ella les ha trobades després que marxés. L'Ada, influenciable, xopa de la retòrica màgica del grup de sanament de l'aura, dimarts i dijous de sis a set, entén, amb la clarividència que atorga la desesperació, que tres esdeveniments complementaris i independents, el missatge, la dolçor, les claus, no poden ser mai fruit de l'atzar, sinó del caprici d'alguna Voluntat.
No és criticable la percepció de l'Ada, l'atzar en estat pur provoca un rodament de cap i un desassossec tan inquietant com el pur determinisme, els extrems es troben. Així que, d'una revolada, fa la maleta, redacta una amarga nota de comiat, espera fins el migdia i, amb les claus a la mà, fa camí cap al pis de solter de l'Aleix, home lliure, independent que "mai havia volgut comprometre's". En principi són amics, només li demanarà un lloc on dormir i deixar les coses, però coneix els homes, amb unes sabies dosis de sexe ben administrat és relativament fàcil portar-los on una desitja.
Temorenca, obre la porta del pis de l'Aleix. Vol donar-li una sorpresa, l'esperarà al menjador. El silenci presideix el pis, lluminós, modern, curosament decorat. Passa el dit pels mobles delicats, els quadres, les cortines, pel sofà, pels coixins. Sobre una cadira, descobreix una bossa i un abric de dona. Mentre, mecànicament, olora l'abric, d'una habitació contigua li arriba un crit tot just ofegat, més proper a un gemec que a una exclamació. Torna l'abric al lloc i a poc a poc, amb compte, atemorida i envalentida, no sap com és possible això, s'apropa fins l'habitació. Un altre gemec, aquest acompanyat d'un nom d'home que no acaba d'entendre però que li porta flaires d'una antiga pel·lícula americana. Treu el nas pel marc de la porta.
Un home, d'esquenes a ella i mostrant-li el cul pelut, està agenollat sobre la moqueta, a peu del llit. Envoltant les espatlles d'ell hi han les cames esveltes i torrades d'una dona jove que amb les mans li enganxa amb energia el cap a l'entrecuix. La noia torna a gemegar, aquesta vegada més fort, i quan aixeca el cap per a mirar el seu amant, es troba amb la mirada esverada i sorpresa de l'Ada, palplantada com un estaquirot a la porta de l'habitació.
La dona crida i es redreça, assenyalant la porta. L'home s'espanta i es gira, mirant la porta. L'home és en Zorba, a qui n'Ada coneix. La dona es na Rosa, a qui en Tomàs estima.
En Zorba, solter, animós, voluble, lluny de les misèries de la feliç vida en comú, gaudeix maquiavèlicament del gust d'una cigarreta mentre les dues dones discuteixen tractant d'aclarir qui és qui, qui fa què i quina és la funció de cadascuna d'elles en aquest vodevil. Suaument, es desplaça cap a la porta, conscient que el seu paper en aquell petit teatre ha finalitzat, no és el seu problema. Seria incapaç de mirar a la cara el seu amic després d'haver-li amagat durant mesos que s'entenia amb el seu amor impossible, l'Aleix, un antic company d'institut, voldria matar-lo quan sabés que follava amb la seva dona, amb na Rosa ja havien fet tot el que calia fer i amb n'Ada, doncs millor, mai s'havien suportat massa.
Surt al carrer, mira a dreta i esquerra i es puja el coll de la gavardina per a protegir-se del fred hivernal. A pas lent, s'allunya pel carrer que s'enfila turó amunt.
- Ada, Tomàs, Zorba, Aleix, Rosa, una bona casualitat- pensa en Zorba mentre sembla desaparèixer dins d'una sobtada i estranya boirina espessa que puja des del mar.
-----------
Sembla màgic, oi? Aquest Zorba misteriós, grec, potser descendent d'un antic déu, qui sap si Zeus, nexe d'unió entre quatre persones que, aparellant les seves inicials, amb en Zorba enmig, lligam entre tots, componen la paraula Atzar. Potser no existeix l'atzar. O sí, però un déu antic, primordial, voluble, el governa, és pur determinisme, si li plau moure els seus fils capriciosos tot sembla descompondre's i l'ordre aparent es transforma en caos. I quan el caos regna, ell es fon en la boira, amatent des del seu reialme.
Però no és pas màgic, en Zorba sóc jo, el narrador. O cadascun de vosaltres, estimades amigues i amics. Maleeixo els meus pares pel patètic i ridícul homenatge a Anthony Quinn, intento passar la vida el millor possible, em relaciono, fent moure els daus de la interacció, intento no fer mal però sóc especialista en embolicar la troca, ja portem deu dies de boira espessa en aquesta petita ciutat costanera i els noms dels protagonistes,...me'ls he inventat. No vull comprometre ningú, jo.
Comentaris
-
Atzar o predicció?[Ofensiu]marc (joan petit) | 05-04-2005
Pèrdix...
Com et comenta algú, no acabo d'entendre els comentaris finals... L'atzar, format pels teus personatges (Ada, Tomàs, Zorba, Aleix, Rosa) invita més a un "nus còsmic inevitable" que a un capritxós joc del destí.
Segons es diu, un % molt elevat dels que passegem per catalunya som infidels... és, per tant, un retrat de família? (eps! i no em mal interpretis, eh!)
Llegir-te és fàcil i amè... serguiré!
Marc Freixa (Joan Petit)
-
Ets repel·lent (és cooooonya!)[Ofensiu]Vicenç Ambrós i Besa | 23-03-2005
Com diuen, no sé pas com t'ho manegues, però sí senyor, vas i fots un triple!
Val a dir que m'he perdut una mica i he requerit una relectura en alguns moments, més que res perquè m'he fet un embolic de personatges.
Però pèrdix, em trec el barret. Tres magnífics relats d'alt voltatge després d'un (ara m'ho sembla) sobri homenatge a Induráin. Per cert, l'has humanitzat a ell i l'has desmitificat d'alguna manera. Haurem de ser nosaltres els qui, algun dia, et desmitifiquem a tu? Si és així, home, dóna'ns-en algun motiu, caram!
Salut i lletres, mestre (dic "mestre" per veure si algun dia se me'n queda alguna coseta, d'aquest teu estil!)
Vicenç -
Curiós[Ofensiu]Espiadimonis | 21-03-2005
M'ha semblat un text molt curiós, estructurat de tal manera que una cosa porta a l'altra, fluidament i sense complexes. Amb això vull dir que malgrat les coincidències podrien ser previsibles, la manera en com ho portes les fa "inevitables". Coincideixo en dir que potser sobrava l'explicació final.
-
Això no pot ser[Ofensiu]Biel Martí | 18-03-2005 | Valoració: 9
Això no pot ser, home... Teòricament quan algú publica un relat nou ja s'ha d'imaginar que serà relativament millor que l'anterior, doncs ha madurat, ha perfeccionat, s'hi ha dedicat. Però últimament la teva ratxa m'ofèn. "a·b = b·a" em va encantar, "Balsam" em va fascinar i ara fots cullerada amb "a,t,z,a,r"... Noi, als teus peus!
Potser però (haig de dir alguna cosa constructivo-negativista o revento), em sobrava el paràgraf final, o la manera d'explicar-ho no ha estat del meu gust. ara no sé si m'explico.
Biel Martí. -
Comentaris al relat[Ofensiu]T. Cargol | 17-03-2005
Hi veig dues parts en el relat, la primera explicant com es genera la trucada a la dona- per cert, és casualitat que la trucada l'agafi precisament en el moment culminant?? tota una panera pujant i baixant al compàs de l'ert èmbol m'imaginava jo - i l'altra que explica el quadrilater. Per a mi seria més verosimil que per exemple en Tomás, Zorba , Rosa i Aleix es coneguessin entre ells i l'Ada hagués conegut més tard a l'Aleix i al Zorba. En general aquesta segona part queda molt comprimida perquè l'objectiu no se centra en ells, sinó explicar l'atzar. La forma d'expolicar la primera part és adequada, però la segona aprt sembla com si fos un guió de pel·lícula.
A part d'això te parts molt bones (les classes de sanació per l'aura?!, per exemple)
També quina casualitat la trobada en el pis de "solter" de l'Aleix: no existeix l'atzar, en el mon de les persones de vegades hi ha alguna percepció desconeguda,... -
Vatua![Ofensiu]subal | 17-03-2005
Fantàstic, aquest relat.
M'han agradat molt els primers paràgrafs, on el protagonisme el té el mòbil. Demostres gran talent al imaginar-te una cosa (el moviment atzarós del mobil) que és impossible de veure, doncs segur queTomás, si se n'hagués adonat, hagués fet quelcom per aturar-lo.
Jo sóc molt dolent en seguir els triangles amorosos. Tu va i ens dibuixes un "quadrat". Reconec que m'he hagut de concentrar, per a seguir els esdeveniments.
Sigui com sigui, demostres tenir gran imaginació i controles cada cop millor els girs necessaris per a fer que el relat sigui sorprenent.
molt rebé, amic!
ps.- sé que es una ximpleria, però també m'ha agradat molt el rollo eròtic, que si bé no és part del rovell de l'ou del relat, si que el demostres tenir molt per la mà (recordo per exemple a.b=b.a) -
més que un triple... un gran premi de la montanya[Ofensiu]neret | 17-03-2005
subscric tot el que han dit els comentaristes anteriors... m'ha agradat molt i no esperava menys! Tens molta facilitat per cercar temes i trames originals, i per vestir-los amb elegància. A mi, per dir alguna cosa, m'ha recordat a un conte del monzó (a cap en concret, però per l'estil, els fet de jugar amb els noms...)
i el darrer paràgraf, no sé si l'he entés... el protagonista es podia dir Zacaries per exemple, però es diu zorba, per invocar els deus grecs que juguen amb els destins dels homes... per exemple...
no sé tu, que m'ha agradat molt, jo no podré venir a la presentació del llibre, però felicitats d'avançada.
Ah, i també em sumo a la curiositat del moher... podries posar-nos una mica de biografia, no?
jordi -
Fas...[Ofensiu]moher | 17-03-2005
...un començament molt impactant, que posa a l'Atzar en el centre del relat des del primer moment. Has barrejat la història de tota aquesta gent d'una manera molt clara i directa, la qual cosa no és gens fàcil al haver-hi tants personatges.
Però estic d'acord amb el pivotatomic, l'últim paràgraf m'ha sobtat bastant. De fet, creia que el relat ja s'havia acabat...una opinió com una altra, però.
I sí, cada dia escrius millor...però de fet, de bones idees sempre n'has tingut.
M'ha agradat molt, suposo que es nota! xDD
apa noi, ciao!
moher
PD. pregunta indiscreta...a què et dediques?? no ho sé, trobo que tens una ment com molt científica..xDDD ara bé quan ets filòleg, no?? jajajaja -
Un altre triple, com sempre...[Ofensiu]pivotatomic | 17-03-2005 | Valoració: 9
Company, ets com el Bodiroga en els seus bons temps. Un sap que pot confiar-se a tu amb la certesa que no el decebran. Aquest Atzar em sembla un relat magnífic, una mica a cavall entre el vodevil de portes que s'obren i es tanquen i el millor Woody Allen. I, a sobre, diria que cada vegada escrius millor (cosa, d'altra banda, lògica...).
Per posar-hi un però... potser m'hi sobra l'epíleg aquest del Zorba (nom que no he entès fins que he vist que el necessitaves per construir la paraula). Crec que si el conte s'acabés quan ell es perd en la boira quedaria, no sé, més rodó. Però aquesta és una impressió tan subjectiva!
Et saludo, tot vessant enveja sana...
l´Autor
Últims relats de l'autor
- La mar de bé
- Un llibre de fulls virtuals
- a,t,z,a,r
- Bàlsam
- Lieja. Tour '95
- Merano-Aprica. Giro '94
- a · b = b · a
- Els arxius de la memòria.
- Catalunya, estació de. 2012
- Camisa d'onze vares
- La psicologia de les mones (4)
- Al tombar la tercera cantonada (i II)
- Al tombar la tercera cantonada (I)
- Res i tot
- Guerres