Els arxius de la memòria.

Estic en un restaurant estàndard, senzill, sense pretensions, un gran saló d'amplis finestrals, taules llargues i estretes, on es disposem els comensals enfrontats els uns amb els altres. Ens hem ajuntat tota la colla d'ex-companys de mili amb les respectives parelles, en una retrobada que mai hagués pensat que es faria i que, si es feia, mai m'hauria pensat que hi assistiria. Hem acabat el sopar i ens acomiadem a la porta del saló, amb les jaquetes posades.

- No heu somiat mai que tornàveu a la fer la mili? - pregunto jo a la colla que m'envolta. Tots assenteixen.- Es fort. Tornava al quarter ja que, per llei, s'havia de repetir el servei militar. I tots vosaltres, nois, ho sento, estàveu allí, com el primer dia, immutables, repetint indefinidament les tasques estúpides de la rutina militar, comdemnats eternament a la ineficàcia grandiloqüent de l'exercit.

- A mi em passava el mateix- em contesta un- Es terrible el subconscient. Pensa que la caserna ja no existeix des de fa temps.

- Es veritat- contesto jo, tot recordant de cop- Ara és un parc!. El temps passa molt ràpid. Quant de temps fa que vàrem acabar el servei? Dos anys? Tres anys?

- Tres anys?- em contesta un altre rient, sorprès- Catorze en fa que la vàrem acabar, col·lega, estàs ben despistat!.

- Hòstia sí...des de l'any 90...

Me'ls miro a tots. Els repasso un per un i me n'adono que la cara de cap d'ells m'és familiar, són persones desconegudes amb les quals no he coincidit mai enlloc. El temps passa, la gent canvia, però com a mínim ha d'haver una certa continuïtat amb el passat.

Aquells, sense cap mena de dubte, no són els meus companys del servei militar.

Em desperto.

Tot ha estat un somni.

El meu subconscient està desorientat, darrerament. L'altre dia vaig somiar que li plantejava un dubte sobre les pressions atmosfèriques i la formació de núvols a un conegut home del temps de TV3. L'home, en comptes de respondre'm directament a la pregunta, que per a ell és bàsica, de bufar i fer ampolles, em contestava amb evasives.
Com me l'havia de contestar? Per molt que sigui meteoròleg a la realitat, en el meu somni no sap ni més ni menys del que jo sé i, per tant, em quedo igual d'ignorant. I encara gràcies que no em va dir cap bajanada sincrètica inventada pel meu subconscient. En plena era de San Google Màrtir i amb el "Geografia física" de Strahler a l'estanteria de casa, al meu cervell se li acut voler aprendre coses per l'hel·lènic truc de la revelació onírica. Zeus, agafant la forma d'en Tomàs Molina, m'explicarà com s'ho fa per a amuntegar els núvols, si et sembla!
I ara la desídia de posar extres de rodatge en els records del meu servei militar.

Malgrat que són les quatre de la matinada pujo a visitar el meu còrtex cerebral, per a demanar explicacions.

Obro la porta de la Memòria sense trucar, amb suficiència, i em trobo amb l'encarregat. És un home gran, panxut i força calb, que està dormint sobre una taula plena de papers. Entre els enormes arxivadors que omplen l'estança, hi corre un nen que barreja, sense solta ni volta, els documents que hi ha dins dels calaixos. L'escena és surrealista.

Jo sempre havia comparat el cervell amb un ordinador, però l'era de la informàtica estava passant molt de llarg per aquella oficina llòbrega.

Dono un cop sobre la taula i l'encarregat es deixondeix de cop. Em mira fixament, molest, s'encén amb indiferència un caliquenyo i agafà un capteniment indolent que m'emprenya. De tota manera intento no reflectir-ho, ja que l'Enteniment, així de prop, doncs que voleu que us digui, impressiona.

- Estàs sorprès, oi?- em diu l'home en veure'm la cara d'astorament. Realment la manca d'equipaments i personal en una àrea tan important m'ha sobtat- Doncs has de saber que tots els cervells humans són més o menys així. El genotip, la informació genètica base, estableix la presència d'una oficina amb un escrivà veterà, que pren nota i classifica, i un aprenent infant, que barreja aleatòriament. Els escrivans intentem evitar que els aprenents emboliquin la troca però la diferència d'edat, l'artrosi i la falta d'esma ens fa la feina difícil. Cada dia més. Sempre acaben guanyant ells.

Mira al seu voltant, amb familiaritat resignada, mentre continua parlant.

- Després, el fenotip- diu mentre estira els braços abastant l'espai on ens trobem- l'expressió física, real, del potencial genètic, varia depenent de cada individu i de l'entorn. T'estalvio l'opinió que tenim el nano i jo del teu fenotip.

- No cal que m'expliqui la diferència entre genotip i fenotip, li he ensenyat jo- li contesto amb l'orgull ferit però convençut ja de la futilesa de la meva visita. Realment la culpa de tot aquell desori no era d'ells sinó de la meva desídia crònica. Em començava a sentir culpable - Ara entenc per què acabem barrejant i oblidant tantes dades importants de la vida. Veient les condicions precàries en les que treballen entenc l'embolic del somni de la mili.

- Embolic? Per això has pujat? Això és l'únic que t'interessa?- diu, decebut- Potser el crio s'hi ha rabejat més del compte amb aquest arxiu, qui sap. Mira, el millor és que anem a comprovar "l'embolic" directament.
S'encamina, arrossegant els peus, amb desgana, cap a un gran arxivador i, després de fer un intent, ritual i balder, de donar un cop de peu al nen, obre un calaix marcat amb una enorme lletra M i tria entre les carpetes.

- A veure que tenim per aquí...- Comença a apartar dossiers, saltant de tant en quant- Màgia (Borràs), Mahdia, Maizena, Maja (desnuda), Makoki, Maleantes, Maleta (perduda), Malícia, Malucs, Mama, Mamar (alletar), Mamar (beure), Mamar (xuclar), ,...fill meu, per a emmagatzemar rucades ets únic, he de reconèixer-ho... seguim... Maria (la veïna), Maria (l'herba), Masturbació (veure també Palles), ...estem molt lluny, anem més endavant...., Menhir (Obèlix), Menorca (viatge a), Mercè (ella), Mercè (festes de), Mestres, Metallica, Metionina,.. Mèxic (menjar),...collons....Micacos (Badalona), Micos (zoo), Mides (Rei), Mielina, ..ja quasi estem..., Mijas (Màlaga), Mijo (laxant), Mikado, Mikhaïl (Gorbatxov), Milana (bonita), Mili. Aquí la tenim.

- Ja que estem, podria buscar la carpeta "Molina (Tomàs)"? Així matem dos perdius d'un tret.

- El que tu manis....

Amb les dues carpetes a la mà tornem a la taula i l'encarregat hi aboca el contingut. La carpeta "Mili" estava pràcticament buida amb quatre dades disperses: el puto himne d'artilleria, alguna que altre imaginària i el fred intens d'unes maniobres a la muntanya. A la carpeta "Molina" només hi havia un embolic d'isòbares, cumulonimbus d'evolució vertical, calamarses, maregasses i queixes del sector turístic, de difícil interpretació.

- Ja veus, el nano ha dispersat el record d'una manera important i aquest t'anirà apareixent sense cap mena de relació barrejat amb qualsevol pensament. Per això quan desitgis somniar amb la mili- que ja són ganes, si m'ho permets- pel mòdic preu d'un entrepà i una cervesa posem a la teva disposició extres que, si fa no fot, fan el pes.

Es queda un moment pensarós i em diu:

- Ara que penso, tindries una solució...

- Ah si, quina? Allistar-me a l'exercit?- li dic escèptic, amb ganes de marxar

- Que, per a variar, em donis informació fresca i continua, així jo podré anar renovant l'arxiu i mantenint punyent el record. Podries començar per buscar els teus companys de mili, fer una trobada i començar recordar noms, situacions, problemes, angúnies i neguits. Després, intentes trobar a algun dels oficials i comenteu la jugada. Finalment, podries escriure un relat sobre el tema, aprofitant aquesta fal·lera que t'ha agafat darrerament.

Una dosi esgarrifança se m'aferra a l'alçada del còccix i comença a grimpar, vèrtebra a vèrtebra, cap al clatell.

- Sap què? Millor ho deixem estar. Només de pensar-ho m'esgarrifo.

- Tu mateix, ara ja saps com va el tema- em contesta, burleta, tot arronsant les espatlles- Tampoc esperava cap canvi per la teva banda.

L'home, a poc a poc, torna a la seva taula, a reprendre la tasca feixuga d'ordenar tota la informació dispersa que li serveixo amb comptagotes.

- Per cert!- em crida quan ja estic a la porta- que en faig de la carpeta "Molina (Tomàs)"?

- Vostè mateix. Ja veu com està el tema- li contesto. I amb to imperatiu li dic: I per cert, alguna alegria onírica de tant en tant em faria molt de bé.

Me'n torno al llit. Tanco els ulls i ràpidament començo a somiar.

La meva actriu preferida, aquella dels malucs juganers i els pits alegres, vestida de militar, amb paraigües i agafant l'aparença d'una coneguda presentadora de notícies que mai ha estat princesa de cap estat europeu, s'apropa a mi amb clares intencions d'aprofitar-se sexualment de la meva castigada anatomia.

Mentre ella, coqueta, ja només vestida amb unes delicioses calcetes caquis, em descorda el darrer botó de la camisa, penso que a vegades ens queixem per vici.