La Platja Russa

P: Escolteu... Per què estem al mig del carrer?
M: Fàcil: estem borratxos, han tancat el bar i...
D: Ei tios, fem algo! Però algo guai, eh?
M: Com ara?
C: Nem al Rivi!
P: Tu sempre dius el mateix! Ets un malalt.
D: A més, mai hi acabes anant. Estic segur que no hi has entrat mai.
C: Clar que sí, no sóc un marica com vosaltres. Jo hi vaig sempre que puc.
D: A veure llest. Descriu-me com és el lloc aquest, per dins.
C: Pues hi ha... No, però quan entres... I llavors...
D+P+M (cridant i assenyalant-lo amb el dit): Ah! No hi ha estat mai!
C: Clar que sí. El que passa és que és car.
P: Descartat, doncs. No sé vosaltres però jo estic escurat.
D: Podem anar caminant, cap al temple budista.
M: Però tu estàs gilipolles? Està la òstia de lluny per anar caminant, ningú de nosaltres pot conduir i, a més, tancaven fa una hora i mitja.
D: Vale, llavors que fem?
P: Anem a casa?
C: Calla, imbècil. Ja ho tinc. Doneu-me tota la pasta que tingueu.
D: Però què dius, capullo?
C: Què sí, ja veureu, en serio!

Incomprensiblement, contra totes les lleis de la lògica, els seus amics vam buidar els euros de les nostres carteres i els hi vam donar a en C, borratxo, sortit i amb una idea al cap. Aquest va marxar corrents, deixant només un enigmàtic missatge "Ens veiem a la platja llarga de Castelldefels". Nosaltres, vam quedar-nos una estona perplexos, com reflexionant, abans de decidir anar baixant. Durant el camí vam formular diverses hipòtesis.

D: Escolteu, el tio aquest, no haurà anar al Rivi amb la nostra pasta?
P: Que cabron!
M: No, no, ha marxat corrents en sentit contrari.
D: Ja, però és que ell segurament no sap on és, el Rivi.
P: Cap allà no hi ha una farmàcia de guàrdia? Potser ha anat a comprar condons.
M: Què dius??? Escolta, no vull ni que insinuïs que...
D: Eh, tios, que jo us estimo molt i tot això que es diu quan es va borratxo, però en sentit estrictament heterosexual, eh? Que som amics i prou!

En aquest punt la nit es va enrarir. Caminàvem quasi en silenci, amb una tensió dels qui desconfien dels altres i d'un destí atzarós, estrambòtic, en mans d'un boig borratxo amb 250 euros. Ens miràvem de reüll. Guardàvem les distàncies perquè coneixíem en C i sabíem que, de tant en tant, era capaç d'embolicar-nos en la màgia del seu surrealisme absurd i seduir-nos amb les seves idees excèntriques de llegenda. El que no teníem en compte és que nosaltres sempre som massa mediocres i, per tant, totalment incapaços d'imaginar quina una li pot passar pel cap. Per tant, les nostres sospites eren, segurament, infundades.

Quan vam arribar a la platja, ens vam estirar a la sorra, amb dues certeses: en C arribaria tard i en C ens trobaria (a pesar de no quedar en un lloc i un moment concret, sempre ens acabàvem trobant). Miràvem el mar, amb el seu lleuger tremolor d'onades de gelatina i el seu olor a alcohol de farmàcia. Un infinit rodó, suau, de calma i harmonia. O la fase filosòfica de la borratxera. Us juro que estàvem discutint sobre les implicacions teològiques del Big Bang, quan va venir en C, corrent, saltironejant com un conill, amb un pot a una mà i un sobre a l'altra.

C: Ja està, tios! M'ha costat, però ja ho tinc.
M: Això que portes és amoníac?
P: Em sembla que serà pitjor que lo dels condons...
D: Doncs jo tinc curiositat. De què va això, C?
C: Bé, suposo que tots vosaltres heu vist Airbag. De fet ho sé, perquè la vam veure junts. Recordareu que al principi, el que fa d'Arguiñano es menja una truita.
M: No fa d'Arguiñano. És l'Arguiñano. Fa de personatge.
C: Això que has dit és tan cert, que no serveix absolutament per a res! El cas és que fan una aposta amb truites que estan enverinades totes menys una.
M: Ah, sí. Que al final es veu que havien fet trampa i el Pazos ha de fer veure que es mor, però ho fa molt malament.
C: Sí. Bé, explicat aquest concepte, passo a comentar-vos el que farem avui. He ajuntat tots els nostres diners en aquest sobre - menys el que valia l'amoníac - que des d'ara mateix constitueix el premi que s'endurà qui guanyi l'aposta.
P: Quina aposta?
C: Ara ens treurem TOTA la roba i ens ficarem a l'aigua. Com sabreu, ara mateix hi ha una plaga de meduses, així que l'aposta és la següent: ens despullem, correm cap a l'aigua, ens banyem i l'últim que surti s'emporta la pasta.
D: Cal que ens despullem?
C: Sí.

Ens vam despullar més ràpid que els amants d'alguns relats eròtics que corren per aquí (aquells que no es poden esperar a arribar a casa) i en C va dir això típic de "A la de tres"

C: Una, dos i ARRAAAGGGHAAHAAAAHHH!!!

En C va córrer cap a l'aigua, mentre nosaltres l'observàvem, divertits i despullats. Va ensopegar, caient violentament a l'aigua. Potser era conscient que no el seguíem des del principi, però es trobava en aquest estat d'èxtasi en el qual les petites insignificances com aquesta es perden en el no-res. Vam observar-lo capbussant-se, nedant, cridant obscenitats a la nit i a la lluna. Després de les primeres picades de medusa, ja cridava de dolor.

M: Em comença a preocupar. Potser l'hauríem d'anar a treure de l'aigua.
D: Nah, fa peu.

I és cert que a en C no se l'ha de subestimar mai. Al cap de quinze minuts, va guanyar terra ferma (o sorra ferma en aquest cas. Em va recordar als cubans quan intenten aferrar-se amb força a la somniada sorra de Florida) i va venir arrossegant-se, arrebossat com una vulgar croqueta de xiringuito, fins on estàvem nosaltres. Nosaltres li vam donar la pasta (Som tios legals i una aposta és una aposta!).

P: Té, campió. T'ho has ben guanyat.
C: A...mo...níac! Vull amoníac!

Una cosa que heu de tenir ben present és que l'amoníac va bé per les picades de meduses i altres bitxos picants, però és necessari diluir-lo! En cas contrari, acaba sent pitjor el remei que la malaltia.


Aquesta història va acabar, òbviament, a Urgències, on en C - tots els capullos tenen sort - va conèixer una infermera molt coqueta. Desgraciadament per a ell, aquella nit, tenia inflades més (i, en tot cas, unes altres) parts del cos de les que hauria desitjat.