Un llibre de fulls virtuals

Divendres 1 d'abril de 2005 a les quatre de la tarda, just abans de plegar de treballar, finalment puc donar una ullada a RC. Miro si tinc algun comentari, espio lleument les novetats a la pàgina principal i faig una passada pel fòrum. Com una mena d'esperit que no ha trobat el descans etern, volo, en silenci, espieta, per sobre d'una conversa que mantenen dos relataires mallorquines, na Conxa
i na Xisca. Tot xerrant, una diu que coneix una persona que és del poble de l'altre. Se'm queda gravat el cognom d'aquesta persona, doncs anys enrere vaig tenir tractes amb un mallorquí que se'n deia igual: Adrover.

A l'esquerra de la pantalla apareix el tema del nou concurs: el llibre de relatsencatalà. Fins ara he tingut poca traça amb els concursos, no he participat en cap doncs tinc una inspiració capriciosa, enrevessada, que repapieja amb la mínima pressió i no hi havia raó per pensar, per al meu patir moral, que aquest cop seria l'excepció.

Plego de la feina. Necessitat d'una mica de sol després d'un dia de tenebres, decideixo fer una llarga passejada, baixant des de la plaça Gal·la Placídia fins a la Plaça Catalunya, tot seguint el carrer Gran de Gràcia i el Passeig de Gràcia. Vint minuts llargs de caminada.

A l'alçada dels Jardinets de Gràcia passo pel davant de la llibreria Roquer. Com que estic desvagat, penso que puc entrar a comprovar si tenen el nostre llibre. Amb la il·lusió desproveïda de reflexió de les criatures, encasto el nas a l'aparador per a veure si està exposat, orgullós i sense complexes, entre els exemplars dels llibres més venuts. Un segon més tard, immers ja en un lúcid atac de realisme, entro per la porta en direcció al racó de narrativa en català, el que havia de ser, amb molta sort, el seu lloc natural.

I sí, presumpte lector, l'he de dir que allí estava, poc a la vista però orgullós, al peu d'una estanteria, situat entre Els cants de Maldoror del Comte de Lautréamont, i un llibre de mots encreuats d'en Màrius Serra. Em sembla una curiosa coincidència. No havia sentit mai el nom de Lautréamont fins que en Subal el nomenà a la web, i en Màrius, a part de ser el responsable involuntari de la meva entrada a RC, el podríem considerar el nostre padrí sobretot després de l'encoratjadora arenga del dia de la presentació. Sota la meva percepció febril, el nostre fillet estava ben acompanyat, com a casa.

Continuo baixant pel Passeig de Gràcia i entro a una nova llibreria, la monstruosa Casa del Llibre. Amb els peus ben posats a terra, deixant de banada les fantasies, vaig directe a endinsar-me en la immensitat de la zona dedicada a la narrativa en català. Els llibres tenen un ordre que jo no sé interpretar, però no puc escatir si està en desordre l'estanteria o la meva percepció. Sempre em passa el mateix, l'aplec de material literari em trasbalsa.

Mentre feia anar la vista pel marasme de títols veig, en l'angle superior dret d'una estanteria, un nom que em crida l'atenció: Miquel Adrover. Em sobta la coincidència amb el cognom del fòrum. Agafo el llibre, obro la portada i veig que és un home nascut el 1942, crec, a Campos, Mallorca, antic guia turístic, ex-jugador de rugbi i pare de sis fills. Quedo sobtat, el nom de pila i el poble em sonaven, m'acabaven de confirmar que aquell Adrover havia de ser el mateix. Bé, en tot cas ho hauria de confirmar per la nit. Bé, i del nostre llibre, ni rastre.

Continuo el passeig fins a Plaça Catalunya. Abans d'entrar al tren, per a trencar aquest empat que em deixa mal gust de boca, vaig a fer una ullada a la llibreria Catalònia, a la Ronda Sant Pere. A la zona de literatura catalana l'ordre és força aparent mercès a la col·locació d'unes grans lletres a les baldes. Cerco la R i allí està el nostre animalet, orgullós, cofoi, mostrant tota la blanca portada a l'inquiet visitant i situat entre Els dies difícils de Maria Mercè Roca i Amor Idiota de Lluís-Anton Baulenas, de misteriosa i iniciàtica coherència alfabètica. Ara ple d'orgull, el fullejo, miro la portada i la contraportada, gaudeixo del plaer de tenir-lo entre les mans.

La vista se me'n va, sense voler, cap al llom d'un llibre que hi ha just a sobre del nostre. Em quedo parat, es titula La síndrome dels estranys sons d'en.. Jordi Solé i Camardons. Jordi Solé, com en Pivotatòmic que a la vegada és component de l'editorial La Quadriga, editora del nostre llibre! L'atzar em mareja.

De la bossa trec el meu quadern de color blau i allí mateix, dempeus, atabalat, com un boig, començo a apuntar els títols dels llibres que envoltaven el nostre, a relatar els esdeveniments de les altres llibreries que ara prenien un cert sentit, l'argument del llibre d'aquell Jordi Solé que, casualment, narrava la historia d'una síndrome que afectava la capacitat de parlar i escriure! de molta gent. En fi, començo a relatar una història, pateixo un minúscul atac de febre creativa.

Allí, envoltat de tota aquella literatura sembla que els xuclo energia per a escriure unes pàgines breus i simples, em sento com posseït. Un cop els meus desigs han estat satisfets, fujo de la llibreria mig avergonyit per la mirada d'alguns dependents, com faria aquell que surt per primera vegada de les cabines d'un sex-shop.

Pujo al tren, que va força buit, i m'assec davant una noia d'uns preciosos ulls de color blau grisós. Pot tenir alguna cosa a veure amb els esdeveniments misteriosos? Serà la musa que m'ha inspirat abans?.

Desvariejo. Trec el llibre que m'estic començant a llegir, La nit de l'oracle de Paul Auster. Faig una ullada a la sinopsi a la contraportada:

...Sidney Orr entra en una papereria de Brooklyn i en surt amb un quadern de color blau. Fascinat per aquest quadern, Orr es veurà dominat per una febre creadora que desembocarà en una sèrie de successos desconcertants. Per què la seva dona comença a plorar després que ell comenci a escriure?...

Allò és més del que puc suportar. El quadern de color blau!. Com un beneït, intento fer memòria d'on l'havia comprat però no ho aconsegueixo, fa temps que el tinc. Em neguiteja pensar que de la no comprovació d'aquesta dada se'n puguin derivar terribles efectes col·laterals.

Rumio que la millor manera de sortir de dubtes serà trucar la meva dona, per a veure si plora, si riu o si gaudeix d'una sòbria placidesa. Busco el seu número i, neguitós, truco.

- Grmmffhh.....que vols?

- Que et passa, amor? que et passa? que et trobes bé?- pregunto, atabalat, al sentir-li una veu estranya- que plores?

- No cridis, home!- em contesta emprenyada- No ploro, carai, ...estava fent una mica de becaina fins m'has despertat, això em passa!

- Ah! I somiaves que ploraves, per això?- li pregunto encara amoïnat. La portada dona a entendre que ella està desperta però vull minimitzar les fonts d'incertesa.

- No rei meu, tenia un somni deliciós però impossible, irrealitzable. Somniava que maduraves, et deixaves de bajanades i et comportaves com les persones adultes. Ara que t'estimo igual, xato, que hem de fer.

- I jo, - començo a dir-li una mica emocionat- jo tamb...

M'havia penjat, la molt pèrfida.

Me n'adono que no li falta raó, no en va, entre moltes altres coses, ella és qui em sap agafar pels turmells en el moment precís que els peus em perden contacte en excés amb la realitat, és el nexe necessari i mai prou agraït.

El que havia passat no eren les causes sinó la conseqüència del fet que els meus sentits estan desperts, alerta, actius, amb ganes de xuclar, aprendre, crear, compartir, gaudir, els primordials i deliciosos efectes secundaris d'estar en contacte i interaccionar amb tota una colla de gent creativa i inquieta .

Nosaltres som el veritable llibre, un llibre creat, dia a dia, amb didals de la nostra intimitat.

Un llibre de fulls vituals