Un llibre de fulls virtuals

Un relat de: pèrdix

Divendres 1 d'abril de 2005 a les quatre de la tarda, just abans de plegar de treballar, finalment puc donar una ullada a RC. Miro si tinc algun comentari, espio lleument les novetats a la pàgina principal i faig una passada pel fòrum. Com una mena d'esperit que no ha trobat el descans etern, volo, en silenci, espieta, per sobre d'una conversa que mantenen dos relataires mallorquines, na Conxa
i na Xisca. Tot xerrant, una diu que coneix una persona que és del poble de l'altre. Se'm queda gravat el cognom d'aquesta persona, doncs anys enrere vaig tenir tractes amb un mallorquí que se'n deia igual: Adrover.

A l'esquerra de la pantalla apareix el tema del nou concurs: el llibre de relatsencatalà. Fins ara he tingut poca traça amb els concursos, no he participat en cap doncs tinc una inspiració capriciosa, enrevessada, que repapieja amb la mínima pressió i no hi havia raó per pensar, per al meu patir moral, que aquest cop seria l'excepció.

Plego de la feina. Necessitat d'una mica de sol després d'un dia de tenebres, decideixo fer una llarga passejada, baixant des de la plaça Gal·la Placídia fins a la Plaça Catalunya, tot seguint el carrer Gran de Gràcia i el Passeig de Gràcia. Vint minuts llargs de caminada.

A l'alçada dels Jardinets de Gràcia passo pel davant de la llibreria Roquer. Com que estic desvagat, penso que puc entrar a comprovar si tenen el nostre llibre. Amb la il·lusió desproveïda de reflexió de les criatures, encasto el nas a l'aparador per a veure si està exposat, orgullós i sense complexes, entre els exemplars dels llibres més venuts. Un segon més tard, immers ja en un lúcid atac de realisme, entro per la porta en direcció al racó de narrativa en català, el que havia de ser, amb molta sort, el seu lloc natural.

I sí, presumpte lector, l'he de dir que allí estava, poc a la vista però orgullós, al peu d'una estanteria, situat entre Els cants de Maldoror del Comte de Lautréamont, i un llibre de mots encreuats d'en Màrius Serra. Em sembla una curiosa coincidència. No havia sentit mai el nom de Lautréamont fins que en Subal el nomenà a la web, i en Màrius, a part de ser el responsable involuntari de la meva entrada a RC, el podríem considerar el nostre padrí sobretot després de l'encoratjadora arenga del dia de la presentació. Sota la meva percepció febril, el nostre fillet estava ben acompanyat, com a casa.

Continuo baixant pel Passeig de Gràcia i entro a una nova llibreria, la monstruosa Casa del Llibre. Amb els peus ben posats a terra, deixant de banada les fantasies, vaig directe a endinsar-me en la immensitat de la zona dedicada a la narrativa en català. Els llibres tenen un ordre que jo no sé interpretar, però no puc escatir si està en desordre l'estanteria o la meva percepció. Sempre em passa el mateix, l'aplec de material literari em trasbalsa.

Mentre feia anar la vista pel marasme de títols veig, en l'angle superior dret d'una estanteria, un nom que em crida l'atenció: Miquel Adrover. Em sobta la coincidència amb el cognom del fòrum. Agafo el llibre, obro la portada i veig que és un home nascut el 1942, crec, a Campos, Mallorca, antic guia turístic, ex-jugador de rugbi i pare de sis fills. Quedo sobtat, el nom de pila i el poble em sonaven, m'acabaven de confirmar que aquell Adrover havia de ser el mateix. Bé, en tot cas ho hauria de confirmar per la nit. Bé, i del nostre llibre, ni rastre.

Continuo el passeig fins a Plaça Catalunya. Abans d'entrar al tren, per a trencar aquest empat que em deixa mal gust de boca, vaig a fer una ullada a la llibreria Catalònia, a la Ronda Sant Pere. A la zona de literatura catalana l'ordre és força aparent mercès a la col·locació d'unes grans lletres a les baldes. Cerco la R i allí està el nostre animalet, orgullós, cofoi, mostrant tota la blanca portada a l'inquiet visitant i situat entre Els dies difícils de Maria Mercè Roca i Amor Idiota de Lluís-Anton Baulenas, de misteriosa i iniciàtica coherència alfabètica. Ara ple d'orgull, el fullejo, miro la portada i la contraportada, gaudeixo del plaer de tenir-lo entre les mans.

La vista se me'n va, sense voler, cap al llom d'un llibre que hi ha just a sobre del nostre. Em quedo parat, es titula La síndrome dels estranys sons d'en.. Jordi Solé i Camardons. Jordi Solé, com en Pivotatòmic que a la vegada és component de l'editorial La Quadriga, editora del nostre llibre! L'atzar em mareja.

De la bossa trec el meu quadern de color blau i allí mateix, dempeus, atabalat, com un boig, començo a apuntar els títols dels llibres que envoltaven el nostre, a relatar els esdeveniments de les altres llibreries que ara prenien un cert sentit, l'argument del llibre d'aquell Jordi Solé que, casualment, narrava la historia d'una síndrome que afectava la capacitat de parlar i escriure! de molta gent. En fi, començo a relatar una història, pateixo un minúscul atac de febre creativa.

Allí, envoltat de tota aquella literatura sembla que els xuclo energia per a escriure unes pàgines breus i simples, em sento com posseït. Un cop els meus desigs han estat satisfets, fujo de la llibreria mig avergonyit per la mirada d'alguns dependents, com faria aquell que surt per primera vegada de les cabines d'un sex-shop.

Pujo al tren, que va força buit, i m'assec davant una noia d'uns preciosos ulls de color blau grisós. Pot tenir alguna cosa a veure amb els esdeveniments misteriosos? Serà la musa que m'ha inspirat abans?.

Desvariejo. Trec el llibre que m'estic començant a llegir, La nit de l'oracle de Paul Auster. Faig una ullada a la sinopsi a la contraportada:

...Sidney Orr entra en una papereria de Brooklyn i en surt amb un quadern de color blau. Fascinat per aquest quadern, Orr es veurà dominat per una febre creadora que desembocarà en una sèrie de successos desconcertants. Per què la seva dona comença a plorar després que ell comenci a escriure?...

Allò és més del que puc suportar. El quadern de color blau!. Com un beneït, intento fer memòria d'on l'havia comprat però no ho aconsegueixo, fa temps que el tinc. Em neguiteja pensar que de la no comprovació d'aquesta dada se'n puguin derivar terribles efectes col·laterals.

Rumio que la millor manera de sortir de dubtes serà trucar la meva dona, per a veure si plora, si riu o si gaudeix d'una sòbria placidesa. Busco el seu número i, neguitós, truco.

- Grmmffhh.....que vols?

- Que et passa, amor? que et passa? que et trobes bé?- pregunto, atabalat, al sentir-li una veu estranya- que plores?

- No cridis, home!- em contesta emprenyada- No ploro, carai, ...estava fent una mica de becaina fins m'has despertat, això em passa!

- Ah! I somiaves que ploraves, per això?- li pregunto encara amoïnat. La portada dona a entendre que ella està desperta però vull minimitzar les fonts d'incertesa.

- No rei meu, tenia un somni deliciós però impossible, irrealitzable. Somniava que maduraves, et deixaves de bajanades i et comportaves com les persones adultes. Ara que t'estimo igual, xato, que hem de fer.

- I jo, - començo a dir-li una mica emocionat- jo tamb...

M'havia penjat, la molt pèrfida.

Me n'adono que no li falta raó, no en va, entre moltes altres coses, ella és qui em sap agafar pels turmells en el moment precís que els peus em perden contacte en excés amb la realitat, és el nexe necessari i mai prou agraït.

El que havia passat no eren les causes sinó la conseqüència del fet que els meus sentits estan desperts, alerta, actius, amb ganes de xuclar, aprendre, crear, compartir, gaudir, els primordials i deliciosos efectes secundaris d'estar en contacte i interaccionar amb tota una colla de gent creativa i inquieta .

Nosaltres som el veritable llibre, un llibre creat, dia a dia, amb didals de la nostra intimitat.

Un llibre de fulls vituals

Comentaris

  • Passejant per Relats...[Ofensiu]
    angie | 29-03-2006

    i em trobo amb aquest curiós passeig teu... quina casualitat també no?
    M'ha agradat molt com petits esdeveniments quotidians van lligats a autors de la pàgina, que per descomptat forma part de la nostra vida en el moment en que ens impliquem.
    El relat té una estructura i ritme que fa que t'endinsis com ho fa el sol entre les fulles dels arbres del Passeig de Gràcia (sento la vena poètica,jeje).
    Jo també opino que cadascú de nosaltres és part d'un llibre que compila géneres de tot tipus i pensaments lliures, un llibre obert, en definitiva una gran família d'amants de la llengua i les lletres.
    Continua passejant, m'agrada com escrius, he de reconèixer que et vaig descobrir amb allò del repte del segle (et vaig votar) i he aprofitat per entrar a la teva virtual biblioteca...

    petons

    angie

  • et devia[Ofensiu]
    peres | 09-05-2005 | Valoració: 9

    una visita, o dues, no ho sé, i vaig de bòlit, però d etant en tant miro de ficarf-me a RC i fer una llegida ràpida d'algun dels destacats, però a vegades pot passar una setmana sencera, i més i tot, sense poder-m'hi ficar... Llavors un relat com aquest teu va bé per posar-se una mica al dia i veure que a RC hi ha molta vida, i missatges críptics, i sobreentesos deliciosos encara que no els entengui, i referències a amics meus (vull dir en Miquel Adrover de Campos; no sé si sabeu que a més de tot el que heu dit d'ell, n'Adrover és arquitecte)...

    Una abraçada, perdix. Abans estàvem l'un al costat de l'altre en la llista d'autors, ara acabo de veure que hi ha gairebé mitja dotzena d'autors més entremig... RC creix molt!...

  • Malgrat II[Ofensiu]
    Biel Martí | 05-04-2005

    Malgrat em delati, el comentari de baix és meu, també. "Espiadimonis" és l'alter ego, on van els relats residuals...

    Biel.

  • Malgrat[Ofensiu]
    Espiadimonis | 05-04-2005

    Malgrat que ja tenies el meu vot des d'ahir, em vaig deixar el comentari. Seré una mica crític si m'ho permets (sé que sí, és el que té la confiança... quina confiança? la que hi hagi). M'ha agradat el teu relat, però després de la qualitat de "Balsam" i "a,t,z,a,r", potser havies posat el llistó molt alt demostrant la teva capacitat literària i aquest m'ha quedat fluix. M'ha fet gràcia el tema dels enllaços i allò de la gent creativa (a qui et deus referir?) :p

    Una abraçada, perdix!

  • la màgia del quotidià[Ofensiu]
    poppins | 05-04-2005

    Perdix, la capacitat de lligar amb un fil invisible els aconteixements més nimis fins al punt de fer una trama subtil que la que es desperta de sobte ...la màgia del no res.

  • Tres punts més. Quin canell!![Ofensiu]
    pivotatomic | 04-04-2005 | Valoració: 9

    Company! I jo que m'havia quedat tant content després d'escriure la meva parideta pel concurs aquest!! Ja està bé que, com tu mateix dius, de tant en tant algú t'agafi pels turmells i et faci baixar de nou a la terra. M'encanta veure com treus petroli del no res. Quan jo he intentat fer el mateix alguna vegada, el resultat ha estat una cosa tan infumable, que d'haver-ho llegit algú amb criteri, segur que em prohivien mai més l'accés a un teclat. En canvi, vas tu i, pim-pam, amb quatre cosetes intrascendents et montes un relat que, estic segur, li agradaria al mateix Paul Auster (per cert, et recomeno també la seva novel.la anterior, "El llibre de les il.lusions"... cosa fina).

    En fi, que si no fos per l'afinitat que em despertes... t'odiaria! ;-))) En comptes del meu odi, però, prefereixo enviar-te el meu vot i, un cop més, les meves felicitacions!

    Per cert, em vaig quedar amb ganes de més el dia de la presentació. Aviam si et veiem per allà el proper dia 11...

  • coses vàries[Ofensiu]
    subal | 04-04-2005

    Apreciat amic;

    Dèu n'hi do, amb aquest relat. Coses:

    L'atzar, tema principal de la teva producció literària et persegueix i saps treure-li profit. Tu saps treure-li profit fins i tot dels relats inconclosos (Atzucacs és la mostra més perfecte d'això que dic. Val la pena comprar el llibre simplement per a llegir aquest relat teu)

    La expedició per les llibreries de Barcelona és una cosa que -per motius que ja deus intuir- tinc bastant apamada. És l'exercici més depriment que un pot posar en pràctica. Encara rai que vas trobar el llibre, en alguna estanteria!

    La quotidianitat. Ets mestre en relatar quotidianitats. Dóna molts petons a la teva dona, que segur que et deu fotre uns bons calbots amorosos al veure com inverteixes el teu temps en una pàgina web. A mi em passa, i no estem ni casats! Recordo la seva expressió mig orgullosa, mig atònita... els/les acompanyants mereixen un sonor homenatge.

    Adrover. Conec un jove mallorquí que es diu Adrover i recita molt i molt bé... vaja, em sembla que es diu Adrover...

    Lautreamont; per dèu, Perdix, i no te'l vas comprar? no ens pots deixar amb aquest dubte!

    Però passem a coses pendentss; Rulfo, Juan.
    Atzarosament, vaig adquirir el llibre a la llibreria Roquer pel Sant jordi de l'any passat. Incapaç de llegir-me'l sencer a Barcelona. L'he començat dos cops i dos cops he fracassat. Cal silenci absolut i una tranquilitat d'esperit impossible d'aconseguir en la Gran Ciutat. És ben petit, no t'espantis. Relata com ningú ha aconseguit fer-ho el Méxic rural i desèrtic. És una autèntica meravella. La frase que vaig escriure d'ell en el relat que em vas comentar era simplement per a retre-li homenatge, no te massa a veure amb el relat en qüestió.

    Té, aquí va el meu vot, amb l'esperança de poder fer-te un regal invisible ben editat.

    Salutacions, a tu, a la senyora, i a tots els teus lectors.

  • la llibreta de color blau[Ofensiu]
    neret | 03-04-2005

    he gaudit de la teva passejada per les llibreries de barcelona i al moment en que has tret la llibreta de color blau he fet un bot de la cadira... m'acabo de llegir la nit de l'oracle i m'ha encantat! celebro que la teva dona no hagi reaccionat com la pobra Grace!

    doncs això... serà l'atzar...

  • crec que som la 1 que llegeix el teu relat[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 03-04-2005

    si és en Miquel Adrover, et vaig contestar al foro, la seva darrera novel.la és El Voltors. Jo avui he anat a la Catalonia i no he vist el llibre per enlloc .. el volia comprar per dur-lo a la revista El Temps, en Pivot no vol arriscar un llibre però jo si vull arriscar 15€, ja no ve d'aquí, serè igual de pobra. Tanmateix l'altre dia vaig regalar un dels nostres llibres que havia comprat per una persona molt espècial que va venir a la presentació però entre una cosa i l'altra no li vaig dedicar i ja estava cansada d'anar amb el llibre per amunt i per avall, i el vaig regalar al guitarrista de la Taverneta a canvi de que em cantàs Les Fulles Mortes, li vaig dedicar " Que les fulles que cauen de la teva guitarra ... ja no me'n record de res més ... però era una dedicatoria guapa. Com m'embolic a les 3 de sa dematinada mare meva ...

Valoració mitja: 9.25