Res i tot

Un relat de: pèrdix

Ens asseiem una estona?

Ella assenteix amb el cap. Estem passejant per Getaria, un poble de pescadors molt a prop de Donosti. El nostre passeig despreocupat pels animats i costeruts carrers del poble, amb les seves tavernes a vessar de gent fent l'aperitiu, ens ha portat fins el mar. Just a tocar del port, entre l'escullera que el limita i la carretera que ve de Zarautz, hi ha una petita i tranquil·la platja, una cala d'aigües calmades, sorra blanca i forma de mitja lluna. El dia és assolellat, núvols blancs, prims, apaivaguen la força del Sol, l'oceà està aparentment quiet, com un mirall, però hi ha mar de fons, bufa una brisa suau, agradable. Hi ha gent a la platja prenent el sol, criatures jugant a l'aigua, uns nois recollint els seus kajacs.

Ens asseiem a l'espigó de formigó que hi ha sobre l'escullera i mirem, escoltem i sentim el pacient entestament del mar en remullar la sorra.

Al final de la platja, a la zona més allunyada de nosaltres, un home d'uns 70 anys, calb, d'aparença atlètica, comença a nedar cap al fons. Neda a poc a poc, mou els braços amb un estil més que correcte però com si projectessin la seva imatge a càmera lenta. El seu ritme és constant, pacient, entestat en avançar com el mar en remullar la sorra. Avança fins a una balisa que hi ha un centenar de metres endins i aquí gira a la seva esquerra, en direcció cap a l'escullera. Igual que Elcano, el famós navegant fill de la vila de Getaria va fer la volta al mon al segle XVI, aquest nedador del segle XXI, emulant-lo modestament, volia fer la volta a la cala del poble que l'havia vist néixer.

Un soroll estrident de motor ens crida l'atenció des del mar. Del final de l'espigó apareix un home cepat i corpulent, amb pinta d'aixecador de pedres, a sobre d'una moto aquàtica. Porta dos passatgers a la seva màquina: una nena d'uns deu anys al darrere i un marrec de no més de sis anys al davant, entre les cames. El nen porta les mans al manillar i l'home posa les seves a sobre fent-li creure que pilota la moto. De tant en quan accelera bruscament, provocant la joia dels menuts passatgers.

En una petita llanxa que hi ha ancorada a meitat de la cala, molt a prop d'on som nosaltres, hi ha un matrimoni amb els seus fills, un nen i una nena, que es troben tot just al llindar que separa la infància i l'adolescència. Els nens salten a l'aigua a nedar. De sobte, pugen ràpidament cap a la barca assenyalant algun objecte que sura dins el mar. Pare i fills estan una estona mirant i sospesant la situació fins que el nen salta a l'aigua, agafa allò que sura i neda dificultosament cap a la platja. Des de la nostra atalaia podem observar perfectament de què es tracta.

- Uf, m'està agafant calor, vaig a treure'm la samarreta- li dic a la meva dona
- A poc a poc- em diu, burleta, fent-me un petó- el meu cor podria ser incapaç de suportar -ho.

Per la carretera no paren de passar grups de ciclistes que segueixen la bonica carretera de la costa, plena a la vegada de gent passejant per la vorera.

Enmig de tot aquest moviment nosaltres, quiets, com llangardaixos al Sol, copsant el moviment mercès al contrast amb la nostre immobilitat.

El nou Elcano de Getaria neda ara pel davant de la nostre nova petita pàtria. La calba, torrada a causa del Sol, brilla com el cuir, entren ganes de fer punteria amb una pedreta. El ritme no ha minvant en absolut i el nedador està a punt de completar la seva proesa.

L'home de la moto aquàtica ha arribat a la platja i una dona, potser la mare dels nens, els fa una fotografia per a la posteritat.

- Déjalo donde las papeleras, Javi, bien arriba, no se lo vaya a llevar luego la marea- diu l'home de la llanxa.

El fill arrossega un plàstic enorme i brut que surava dins el mar, posant en perill l'hèlix de qualsevol barca petita. Han decidit treure'l fora de l'aigua. El nen, conscient de la importància l'acció que realitza i de l'atenció que desperta, arriba a la platja i camina cap a les papereres del fons amb les aletes encara posades. Malgrat que avançar d'aquesta manera obliga a un còmic balanceig del cos, el nen, seriós, orgullós i digne avança ranquejant fins a l'objectiu fixat i hi diposita la deixalla marina.

- Muchas gracias, Javi- li diu el seu pare des del mar quan el nen torna de l'excursió.

El nedador esquiva, sense immutar-se, la moto aquàtica que està aturada a prop de la sorra, i surt de l'aigua uns metres més enllà. Al fons de la platja, la seva dona l'espera amb la tovallola oberta a les mans.

En aquest mateix moment apareix un altre nedador pel fons de l'escullera.

- Mira, un altre nedador, - em diu ella- aquest va més ràpid. I també és calb.

Em fa gràcia aquesta coincidència espai-temporal entre natació i alopècia.

El nedador segueix l'escullera, passa per sota dels nostres peus i es posa dempeus a la platja. És un home de mitjana edat, alt, calb, prim i barbut, mira al seu voltant, talment com si fos un nàufrag que arriba a una illa deserta. Un cop ha agafat aire, se'n torna pel mateix camí aquàtic per on ha vingut.

A prop de l'aigua caminen un nen i una nena, d'uns vuit anys, prims, esvelts, rossos, guapos, completament despullats. La naturalitat, la frescor dels seus moviments ens deixen enlluernats durant una estona.

De sobte, sentim un crit a la nostre esquerra.

Veiem unes deu barques de vela petites, de la classe Optimist, ocupades per nens i nenes de totes les edats. El nedador nàufrag estava a punt d'envestir una de les barques i el monitor dels crios, pujat en una zòdiac, l'ha avisat.

- Anem a veure que fan?

Ens aixequem, em poso la samarreta i caminem cap a ells. Els nens estan fent cua, dins el mar, disposats a fer sortir les barques per una rampa per a embarcacions que s'enfila fins a dalt de l'espigó. Es tracta de treure les barques del mar, posar-les sobre un petit remolc amb dues rodes i pujar-les. El monitor, un noi de cabells llargs i arrissats, els va donant, en euskera, les instruccions.

El nedador ha sortit per la mateixa rampa i s'asseca amb la tovallola mentre mira de reüll els petits navegants.

El primer de tots en encarar la sortida és un nen d'uns dotze anys fort i fibrós, força desenvolupat per a la seva edat. Quan està a punt de sortir de la barca, un nen molt petit, tan, tan petit que sorprèn que sigui capaç d'aguantar el timó i la vela, se li tira a sobre. De males maneres, amb la fanfarroneria típica de l'edat, aparta al petit mariner amb grolleria, puja el seu barquet a dalt del remolc, sense l'ajut de ningú i a grans passes, mentre remuga, l'arrossega fins al capdamunt de la rampa.

- Atxón, ¿tu de que vas, chaval?. La mala leche la dejamos en casa! - diu el monitor, cridant, des de la zòdiac- Y venga, baja rápido a ayudar a tus compañeros.

- L'Atxón avui ha pillat- comentem rient.

L'Atxón, emmurriat, ajuda al nen que venia darrere. A partir d'aquí s'organitza una mena de cadena on cada nen que surt ajuda al següent, apropant-li el remolc i facilitant la pujada de la barca a sobre. Després cadascun puja per si sol o amb ajuda dels pares, si son massa petits, la barca fins el capdamunt de la rampa.

- Venga vamos, arriba, arriba, gora, gora.

És molt tendre, i còmic a la vegada, veure la seriositat amb la que executen la feina que tenen assignada, com fan cas de les indicacions del monitor, com aprenen amb aquests gestos senzills, i a la vegada complexes, la importància de la col·laboració, del treball en equip, de la solidaritat.

Marxen els nens, els pares, el monitor. Ens quedem sols, en silenci, al final de l'espigó.

El meu tresor mira, embadalida, la costa que s'estén cap a l'est, els braços de terra verda ofegats dins d'un mar blavós que, en molts punts, reverbera la llum del Sol com si fos un mirall, els contraforts dels Pirineus que s'endevinen terra enllà, darrere la calitja.

M'apropo pel darrere, l'abraço per la cintura, li faig un petó al coll i li dic, a cau d'orella:

- T'estimo

Comentaris

  • voteu el meu relat[Ofensiu]
    taketsu | 27-01-2007 | Valoració: 10

    voteume siuspalu!

  • en aquest....[Ofensiu]
    Linkinpark | 19-12-2004 | Valoració: 7

    igualment esta molt ben narrat, per trobo que la història no és molt bona, així i tot fantàstic!!

  • Un regal![Ofensiu]
    Tiamat | 03-10-2004

    Aquesta nit jugo a ser una reina maga (tot i que sóc republicana), i m'estic dedicant a regalar els meus relats a alguns autors d'aquesta web, pels motius que siguin, perquè us els trobeu demà al matí quan obriu la pàgina.

    A tu, perdix, que et menges els mocs quan no et veu ningú, no sabia si regalar-te "Que estúpida i patètica que és a vegades la gent" o "i?", així doncs, he decidit regalar-te'ls tots dos, perquè cony, perquè em dóna la gana.

    Una abraçada!

    Tiamat

  • Sembla que[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 03-10-2004 | Valoració: 10

    t'hagis passat una bona estona creant el moment ideal per a dir el "t'estimo"... però no. Perquè el moment ideal és qualsevol.
    Acurada descripció (ets del o has estat al País Basc?)
    Per últim: mar + perdix = combinat explosiu! (bé, encara no, de moment és només una petita incursió vers aquest combinat).
    Salutacions, perdix, i fins aviat!

    Vicenç

Valoració mitja: 9