Resulta que també tinc un poema titulat Cantarella i que diu, si no recorde mal, així:

Descalç,
sobre la llum petita
del desig que guarde,
recorrent-la de puntelles,
alene.

...I al cel d'aquesta cambra,
veig encara el regalims de sutja roja
de tantes voltes com cremàrem
paradisos entre els llavis.


si, de tant en tant m'hi aboque i ensume els perfums que permeten escriure

Gottfried Ben, citava Joan Vinyoli en una carta a Martí i Pol, deia que “ ... primer de tot hi ha un embrió o germen creatiu, i d’altra banda, el llenguatge, tots els recursos dels mots a disposició del poeta. Perquè té el poeta alguna cosa que germina en ell i per a la qual ha de trobar les paraules. Però no pot saber quines paraules li calen fins el moment que les ha trobades, no pot identificar aquest embrió fins que ha estat transformat en un arranjament de les paraules que creu justes, en l’ordre just. I quan ha trobat aquestes paraules, la cosa per a la qual calia trobar-les ha desaparegut substituïda per un poema.”

Veus, insigne tocaio!
Si ja t'ho deia jo.
Quan et mossega el cuc dels renglons curts, no sé quina classe de verí inocula que t'encomana una febre, picor, dèria... passió encesa què...
Un plaer llegir aquesta flamarada.




(d'esclatasangs, triangle: L'Orxa-Safor-Vall de Gallinera. A Ebo i Alcalà, mínim encara una setmana)

Veus, insigne tocaio!
Si ja t'ho deia jo.
Quan et mossega el cuc dels renglons curts, no sé quina classe de verí inocula que t'encomana una febre, picor, dèria... passió encesa què...
Un plaer llegir aquesta flamarada.




(d'esclatasangs, triangle: L'Orxa-Safor-Vall de Gallinera. A Ebo i Alcalà, mínim encara una setmana)

"ñEs pa mi motibo d'orguio i sastifaction...
O Inclit Bonet, tens permís i vist-i- plau i vènia i consentiment.
Serà tot un honor.
Salut!

Als afores
un rierol de paraules
fa florir
imatges
llums
sobre una terra ingràvida
Sé que tu saps
el secret
que torna les coses
visibles.

mai més ben dit!
Reverenciat Ramón, una abraçada també amb melangia, però embolicada amb l'esperança de que allò que va esvaint-se mai no es perda i retorne poderós per seguir nodrint-nos i fer-nos millors.
Ah! i visca la primavera! (altrament dita, la caiguda de la calça)

... si és que són com una plaga apocalíptica. S'hi estaquen a qualsevol lloc, i ho empastifen tot de metàfores i d'altres substàncies llefiscoses o pitjors que ataranten el personal.
Veritablement, han d'ésser qualificats d'anatema en aquesta pàgina i excomunicats i foragitats de seguida.
Personalment, vote per l'autoeliminació.
Au, a fer relats!

tan sols diré: una meravella, amic.
i afegiré
gràcies.

"Ah, no sé si mai més el silenci vespral
moderarà els meus batecs
ni si mai més podré cabre
en els jardins de la terra.
Caminaré sol allargant els braços.
Dormiré dret amb els ulls oberts."

Però sé que...

"Hi ha una font viva que no para
mai de rajar: l'escolto
de nit al cor de cada cosa."

però

"...més avall, a la fondària, actua, i obra,
i esclareix com ell estima,
com abans torna a florir,
present una altra volta l'esperit,
i un valor joiós ompli de nou les ales."

Scardanelli.

Recorde que en algun comentari em demanaves el secret de la musicalitat.
Jo mai no l'he sabut explicar, només sé que em surt del dins com una cosa natural, incontrolable, un brollar de síl·labes i paraules que s'escampen seguint una melodia pregona que naix d'alguna font incopsable.

Ara veig que tu també el sabies, i en fas ús de manera meravellosa
La música, adobada amb les pauses i versos justament dimensionats, afavoreix la penetració del poema. Facilita que arribe, que esclate lluent a la regió més sensible; que aquella carn viva, vibre al seu ritme, i l'abaste tot.
Magnífic poema, Antoni.

Safir, jo només et diré que no deixes d'escriure.