Anys

Poso pocs deus, i no crec gaire en les quantificacions; però... ¿què es pot fer davant d'una obra mestra?
Passava per aquí, t'he llegit, i m'he meravellat.

El pas dels anys és un dels temes reeixits (el mite de Cronos), però ha estat tota una troballa el teu poema en versos lliures de rima i de metre, quelcom extraordinari a la teua Poesia. Ja veig els comentaris dels companys, i que fins i tot has inspirat un poema a la Rosabel... Tots ells (el deomises, l'Empar, la Dolça, l'home d'arena, el Zappa...) són magnífics poetes, i jo no sé afegir res nou a tot el que han dit, però sí que vull destacar que m'ha arribat endins el vers:
"I ja no ens recorrem
els cossos com ho fèiem."
És definitiu, i ben cert... Cal intentar capgirar aquest fet, perquè quan fallen els altres sentits (vista, olfacte, memòria...etc.) cal tornar al tacte com els cecs.
Una forta abraçada company!

FRANCESC

PS I moltes felicitats!!! (Avui és Sant Antoni de Pàdua)

deslliurat de lligams poètics, excepte les rimes ocasionals i el ritme intern, propi, que varia al llarg del poema. M'ha agradat especialment la repetició d'alguns mots "grans" i "dubtes" que, per mi, intensifica el resultat final.
És molt difícil d'aconseguir un poema així, et felicito sincerament.

Una abraçada.

Recorde que en algun comentari em demanaves el secret de la musicalitat.
Jo mai no l'he sabut explicar, només sé que em surt del dins com una cosa natural, incontrolable, un brollar de síl·labes i paraules que s'escampen seguint una melodia pregona que naix d'alguna font incopsable.

Ara veig que tu també el sabies, i en fas ús de manera meravellosa
La música, adobada amb les pauses i versos justament dimensionats, afavoreix la penetració del poema. Facilita que arribe, que esclate lluent a la regió més sensible; que aquella carn viva, vibre al seu ritme, i l'abaste tot.
Magnífic poema, Antoni.

En les relacions molt pròximes, molt íntimes i que s'allarguen en el temps, la distància entre dos és mudable. Imaginem que hi ha un riu entre dues persones: de vegades el percebrem com un petit rierol, d'altres com un gran riu on a penes albirem l'altre, o l'altra, a la riba oposada. El pas dels anys pot engrandir les distàncies que altre temps pareixien ínfimes.
Sembla que no ens podem resistir a utilitzar l'altre com a mirall per a avaluar el pas del temps, el desgast. I sí, els anys ens tornen maldestres, sobretot a l'hora de trobar solucions creatives a l'erosió emocional, a la pèrdua d'energia en les relacions. Dubtar, almenys, és humà, sa i sincer, com en aquesta constatació que fas des de la poesia.
Et mous en el vers lliure amb la mateixa elegància que amb les estructures clàssiques. Un poema de l'experiència, aquest teu, que sap remoure els fons amb la serenor, això sí, de l'adultesa. Un bell poema que cou.

Una abraçada.

...amb el comentari de franz appa i en repetir temàtica, el mirall dóna un joc ambigu i doblement satisfactori, de resultes d'aquest desdoblament. Figurat i real, com el teu poema, metàfora i realitat ensems.

gràcies, i rebenvingut, d.

Altre cop el mirall, un mirall, però, en què reconeixem en la segona persona un ésser veritablement segon, un altre al qual interroga i respon alternativament la primera veu.
Poema trist, pesarós, certifica derrotes i senyals de la cruel escomesa del temps, molt diferent en el to i l'argument al festiu "Quan sóc dins teu".
Amor i mort són un doble joc, i en el mirall poden rebotar i sobreposar-se, maliciosament, i fins i tot confondre's.
Ressona la teva veu més personal, i de nou ens recorre el tendre lament d'allò que s'esvaeix sense remei.
Una abraçada,
franz