comentari (... amb un toc de vanitat)

Extracte de la presentació que em van encomanar de "Cent haikus amb gust de boira".

"...aquests poemes mínims que tenen colpida i corpresa a Maria Dolors Pellicer , naixen al Japó pels volts del segle XVI, de vegades acompanyats per dibuixos compromesos amb el mateix poema: els haiga. I que el seu conreu no és fàcil, perquè obliga a mantenir una severa pauta sil·làbica: a penes són un grapat de síl·labes distribuïdes en tres versos.
I afegiré, però què és aquella rigidesa formal la què, lluny d’actuar-hi en
detriment, dota al resultat d’un efecte poètic que impacta...
Heus ací, la primera prova:

Arreu la calma.
Somnis que el vent s’emporta
de matinada.

L’ estructura fixa, la combinació obligada de 4, 6 i 4 síl·labes comptades
fins a la darrera tònica, és allò que fa de l’haiku un receptacle líric
singular, un estoig de poques paraules on la rima no és essencial. Perquè
és la brevetat, i la seua pauta clàssica, allò que captiva.
Provar a encabir en tan poques síl·labes una sensació, un dubte, un
sentiment, un paisatge, una anècdota... Provar a irradiar l’interior d’un
mateix, o a exposar l’exterior en un llenç tan minso, pot semblar un joc
difícil, i ho és de debò. Però també, aquesta dificultat formal és un
estímul, un mena d’incentiu. I la seua brevetat, una provocadora forma
de síntesi..."