Cantarella

Resulta que també tinc un poema titulat Cantarella i que diu, si no recorde mal, així:

Descalç,
sobre la llum petita
del desig que guarde,
recorrent-la de puntelles,
alene.

Han sorgit un bon grapat de poemes, d'aquestes meditacions teves, sorgides en l'autocontemplació obligada pel fet quotidià d'afaitar-se.
Penso que les dones habitualment afegeixen capes sobre la pell, en un altre fet quotidià, el de maquillar-se. Els homes lleven capes, la del pèl, en afaitar-se.
Potser deixar-se una barba sense retalls podria canviar la nostra percepció del dia a dia.
I llevar-se-la un dia, al cap d'un llarg temps, ens descobriria de nou aquell altre que ens mira inquisitavment desdel mirall com un vell amic que vam perdre fa temps de vista.

Hola Toni! M'alegra molt saber de nou de tu i la teva lletra. I que anomenis en Salvat Papasseit en el teu comentari, m'engreixa. Veus, jo, com que no em veig gaire davant el mirall no me n'adono de moltes coses que m'estan canviant. De totes maneres m'alegra veure que davant el mirall lluites contra la son. Em pensava que diries que ho fas contra el pas del temps (crec que ho volies dir, però m'alegra que parlis de la son). El mirall dóna per a molt. El teu poema n'és un magnífic exemple. Una forta abraçada!

Aleix