deliri del perdut

Un relat de: l'home d'arena

La saliva caiguda, ardent
i alliberada síl·laba, astre
que esquitxa i assigna amb mestratge,
com a ditades, sense bitàcora
més misteri i llar, blancúria
de vora freda i inània.

Un tot de lloses rompudes
navega negre per l'aire
i tancades romanen
les portes de fusta de flauta.
S'ou el so de les llàgrimes,
dels antics noms,
i res no commou
les impertorbables parpelles...

Tot sura a través de la pell esvaïda,
al besllum d'un llenguatge obscè
com el plany de les ombres.
No té sentit el rellotge,
ni la filera furiosa dels somnis.
La mar tampoc no arriba.

On és la pàtria innocent?
On, el camí de l'ingenu?
Criden les flors a les fosques.

Desvari només:
suc i aroma d'estrelles,
vi de mil llunes.
De repent, però ovari,
cau d'arrels que envesteixen
atropellant-se per beure
la poca llum que degota
del seny o dels llavis.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: