Clarors.Colors.Silencis.

..i es que m'encanta aquest poema, "la pluja que no plou" ma quedat ,es una d'aquelles frases per recordar...llastima que no es pugui copiar!
Anna

...un dels primers poemes que vaig llegir quan vaig entrar a relataries!!!! El recordava però no queia de qui era. Ara el passo a preferits i així-na no el torno a perdre.
Anna

Mestre, els teus renglons curts es tornen cada cop més...místics? especials? de poca carn i molta llum?...en tot cas, a mi em colpeixen.
amiga/admiradora,

a

m'ha agradat molt,
versos sense ordre ni patró, amb idees, sentiments, inspiradors, suggerents.

Encantada d'haver-te descobert

m'ha agradat molt,
versos sense ordre ni patró, amb idees, sentiments, inspiradors, suggerents.

Encantada d'haver-te descobert

però ara hi torno :MAGNIFIC de fons i forma.
Una carícia per l'ànima !
Una abraçada , Ramón .

Em sento molt petita davant aquest poema i la teva habilitat amb les paraules. Petita i amb ganes d'aprendre...
Anna
M'agrada moltíssim !!!

Em sento molt petita davant aquest poema i la teva habilitat amb les paraules. Petita i amb ganes d'aprendre...
Anna
M'agrada moltíssim !!!

M’agradaria saber escriure com tu ho fas. Flaixos oportuns de paraules i, sobretot, d’idees. Trets poètics que aparentment semblen inofensius, però calen molt profundament en una ment atenta i receptiva. Adjectius rumiats perquè siguin oportuns i expressius. Una manera molt personal de dir i de fer-se entendre.

Em plauria repassar amb tu tots i cadascun dels racons amagats d’aquest poema. Però, la tasca seria potser massa llarga per un comentari en línia. Això no obstant, m’aventuraré amb algunes notes disperses.

Permet que m’aventuri a considerar El dia, amunt com una metàfora de la tardor, elogiar –per la força plàstica que posseeix– el verb encenia i els adjectius <àgils i breus que descriuen perfectament la dinàmica de les fulles en la seva caiguda. I, per citar-ne algunes, la pluja que no plou, un món s’esmunyia, s’apagava un pensament, el cor em bategava –no podia ser d’altra manera, la bellesa encara que sigui caduca encoratja la vida.
Preciosa, també, la gradació Malenconia. La pau i el no res. / Les paraules i les fulles. El temps.
Només em toca agrair a l’artista coreà que ens ha facilitat una fotografia tan i tan engrescadora.

I com que he vist que els comentaris han derivat cap a la micologia, no m’he pogut resistir a fer-te –fer-vos– arribar aquesta altra instantània –ara, d’un que es fa dir Nature Art. Ja em diràs si aquests són comestibles.



Raül

a l'home d'arena també li entusiasmen els bolets oi?
llàstima que ja no faci poemes, mira que era bestia. Té cada cosa escrita que fa esborronar. Aquests valencians... no sé pas que teniu, quelcom que denota veritat i força i amor a la llengua!

A mi els bolets em tornen boja. Buf!
De petita anava a buscar-los al bosc amb ma mare i la meva avia. Ma mare en sap molt de buscar-ne però ara ja no hi va.
M'agraden de totes maneres, a la brasa, fregits amb all i julivert, mmm
Conec gent que li agrada més trobar-los que menjar-los!

PD: com has sabut que era jo?

T'estimo!

ja saps que alguns lletraferits (no m'atreveixo amb la paraula escriptor o poeta) patim de desdoblaments de la personalitat.


SmuacccSSSS!

PD: L'altre em dia em vaig menjar un rovellonsss...

d'aquest poema em va deixar un eco difús i abstracte però intens que em va agradar molt, probablement em va deixar en un estat similar als pensaments que expressa. El vaig tornar a llegir amb uns ull probablement més racionals (totalment guenyos per a la poesia) i aquesta mirada em va fer marxar. T'haig de dir que em va quedar per allà, com adormit, i vaig voler tornar i rellegir-lo, gaudint-lo més a cada lectura. Petita lliçó per a mi amagada darrera el teu poema! Gràcies!

E.

perqu fuig d'allò més habitual (melancolia, llàgrimes, nostàlgia...) i fa una reflexió íntima davant de l'arbre, formant un paralelisme amb la vida, però sense dir-ho explicitament.

Això és el que més m'ha agradat del teu poema. A més a més d'imatges precioses en les que m'ha sentit totalment iditificada.

També m'ha agradat la forma. Versos separarts amb pauses ( el que torna més reflexiu el poema) i el vers final que és fantàstic.

Una abraçada

I potser teniem dol a la frontera...

Quina imatge, mon dieu!

Veus, insigne tocaio!
Si ja t'ho deia jo.
Quan et mossega el cuc dels renglons curts, no sé quina classe de verí inocula que t'encomana una febre, picor, dèria... passió encesa què...
Un plaer llegir aquesta flamarada.




(d'esclatasangs, triangle: L'Orxa-Safor-Vall de Gallinera. A Ebo i Alcalà, mínim encara una setmana)

Veus, insigne tocaio!
Si ja t'ho deia jo.
Quan et mossega el cuc dels renglons curts, no sé quina classe de verí inocula que t'encomana una febre, picor, dèria... passió encesa què...
Un plaer llegir aquesta flamarada.




(d'esclatasangs, triangle: L'Orxa-Safor-Vall de Gallinera. A Ebo i Alcalà, mínim encara una setmana)