Capvespre d'estiu

Un relat de: Safir

Enmig de la brisa que envolta el mar durant una nit d'estiu, s'escolta un respirar feixuc. La noia corre per un paisatge ombrívol, tret que al seu darrere la lluna plena il·lumina la seva fesomia.
La Jordina corria per la vora de la platja, tan ràpid com el cor li ho permetia. La sorra estava molt freda, i els seus peus nus, plens de butllofes, ho notaven.
Ja feia vora d'una hora que corria. Tenia la cara molla de suor, els cabells despentinats, i els genolls pelats. El vestit blanc de tirants duia les vores marrons de brutícia, i alguna part esquinçada. Tant li era a ella.
Va començar a pujar per un caminet estret i sinuós. La Jordina va somriure, prou satisfeta, ja faltava poc. Després, el caminet va començar a fer baixada, fins a arribar a una zona plana. La noia es va disposar a travessar el petit bosc de matolls.
A la fi, va arribar a la caleta. Tant bon punt va arribar a la part on la sorra era humida, és a dir, la part més pròxima a l'aigua, es va deixar caure de genolls. Ho havia aconseguit. Va acaronar tendrament la sorra, i s'hi va estirar. La lluna era alta, de ben segur que era més tard de mitjanit. Les estrelles, precioses aquella nit, espurnejaven en el firmament. I aquella olor de mar, aquella flaire amb la que s'havia criat, era gairebé com la cançó de bressol d'una mare.
Però no es podia entretenir. Aquella nit s'havia d'aprofitar. Aquella nit, era molt, molt important, possiblement la més important de tota la seva vida. Era la darrera nit, els últims moments en els que podria jugar i gaudir de la caleta.
Es va aixecar de la sorra, amb la melena roja bruta de la sorra blanca de la cala. Va mirar cap a l'horitzó. Va analitzar cada detall de la cala amb la mirada. La coneixia tant bé... ja feia més de deu anys que venia aquí a amagar-se dels pares, o a plorar, o a banyar-se... Va acostar-se a l'aigua i es va agenollar. Tant bon punt l'aigua va entrar en contacte amb les ferides dels genolls de la Jordina, una sensació de coïssor sobtada li va recórrer tot el cos. Però tant era. Es va mirar a ella mateixa a l'aigua. Sempre li havia fet gràcia això que una es pogués reflectir a l'aigua; des del primer cop que, per casualitat, va descobrir aquella cala. Aleshores només tenia quatre anys.
Va agafar una mica d'aigua amb les mans i se la va acostar a la cara. Tenia el color turquesa de sempre. Sense temps d'adonar-se'n, l'aigua ja se li havia escolat entre els dits.
En aquell moment va recordar el motiu de l'escapada.
Ara, ara, convertirien la seva cala en una central hidràulica. La preciosa cala, les seves aigües turqueses, agafarien un to trist i grisós, i tots els peixets moririen.
A l'instant, les llàgrimes van començar a regalimar-li per la cara, fins a caure i a barrejar-se amb l'aigua del mar.
A ella mai li havia agradat pensar en temes ecològics ni en els problemes mediambientals. Pensar en aquests problemes la deprimia, a més, els trobava molt avorrits. Però, el fet de l'explotació de la cala, la preocupava, i l'omplia de tristesa. Per ella, que li prohibissin anar a la caleta, no significava tan sols la pèrdua d'un lloc magnífic. Per ella, la cala era molt més que això. El que la caleta significava era un record, el record d'una infantesa cada cop més llunyana. El record de moments, els pocs moments que va poder viure amb la seva germana gran, abans del càncer.
La Jordina va mirar de nou a les aigües profundes que s'amagaven darrere de les roques que delimitaven la cala. Un aire misteriós restava suspès tot al seu voltant. Quin mar més maco i tranquil. Tant de bo tingui una vida molt llarga, va pensar. De sobte, el cos se li va tornar a omplir d'una ràbia intensa, que en el fons no era més que una de les mil màscares de la melangia. Ningú no podria protegir el mar, igual que ningú no podia protegir la cala dels empresaris que volien construir la central hidràulica. La seva mare no havia pogut. Va dedicar anys a investigar sobre la zona i la costa de la cala, i també sobre el mar, tot en va, és clar. Sí que va poder publicar el seu article a la revista sobre el medi ambient on treballava, però la cosa no va poder arribar més lluny. El propi Estat va enviar-li una denúncia. Deien que ella criticava les empreses que finançava l'Estat. Mentida. Tots eren uns mentiders corruptes, sense cap més ambició a la vida que els diners. Li havien, i li estaven amargant la vida. Primer van aconseguir que la mare es quedés sense feina. I ara, li robaven la cala. Li costava, li era impossible d'entendre com algú pogués ser tan cruel amb algú com ella. Eren incapaços de comprendre que els somnis d'una nena, les seves fantasies, haguessin nascut allà. No sabien entendre que si ocupaven la caleta amb una indústria, també ocuparien el lloc que la unia al record de la seva germana.
La mare ja ho havia intentat, de salvar-la, doncs ella, en el fons, sabia la importància que tenia la cala per la Jordina. Però no ho se n'havia sortit.
Va ser obligada a callar, encara que algú volgués ajudar a la causa. Segur que no era la única a la que li passava. Però era injust. I tot això, a la Jordina, la feia sentir molt impotent.
L'endemà començarien les obres a la platgeta. Era per això que aquella nit era tant important. Només quedaven unes poques hores per a ella i la cala. Després d'aquella nit el que venia era l'últim adéu. Per aquesta raó s'havia escapat de casa per la finestra, empescant-se les mil i una per a que no la descobrissin. Per això havia mentit a la seva família. Tot per la cala, aquella cala. Volia que l'essència d'aquell moment quedés per sempre. Immortalitzar l'instant d'encanteri. Sinó, un buit interior l'acompanyaria per sempre, i no era prou forta per a aguantar-ho.
La Jordina va mirar el mar altre cop. Quants misteris devia amagar? L'aigua negra brillava a la llum de la lluna plena.
La noia es va aixecar. Va avançar cap a l'aigua a poc a poc. Que freda que estava l'aigua. Però no li quedava gaire temps per poder-se banyar allà. Lentament va anar endinsant el cos dins l'aigua. La fredor l'envaïa, però ella suportava molt bé el fred. A la fi, es va capbussar totalment a l'aigua. Va aclucar els ulls. Dins de l'aigua podia escoltar el mar. De sobte, un record li va venir a la memòria.
Molt parsimoniosament va emergir. En aquell moment, podia veure dues nenes a la cala jugant. La més gran li feia pessigolles a la més petita, que duia un vestit blanc i brut. Blanc i brut com el seu. La felicitat embolcallava aquella escena. Per un moment, la Jordina va desitjar poder mirar aquella escena per sempre. Però, de sobte, la imatge va desaparèixer del seu cap.
La Jordina va sortir de l'aigua. Les cames li tremolaven. Tota ella tremolava. Va tornar a plorar, aquest cop amb més força. Plorava de tristesa i d'impotència. Mai les superaria. Sempre serien allà al seu costat acompanyant-la. Olga! Per què em vas deixar sola, Olga? Donaria el que fos per tornar a veure el teu rostre altre cop, ni que fos un segon.
Però l'Olga no tornaria mai més.
La Jordina va mirar la cala per últim cop. Era hora de tornar.
Va cloure els ulls i va fer servir totes les seves forces per sentir literalment la cala. No li calia omplir cap ampolla amb aigua o amb sorra. Els seus sentiments tenien molta més força que res que pogués palpar amb la mà. Va tornar a observar aquella platja. Va sentir de nou el desig de tornar-se a ficar a l'aigua, de tornar a submergir-se en els seus records, però sabia que no podia fer-ho.
Amb una potència de decisió sobrenatural va començar a córrer cap a casa seva.
Era difícil marxar de la caleta, era molt difícil. Però sabia que aquell seria un dels molts comiats que hauria de superar i deixar enrere a la vida.
Sabia que deixava enrere molt més que l'amor a la natura que mai algú pogués arribar a sentir per cap altre lloc. Allà, es quedarien molts records d'infantesa. Records que ja mai ningú els hi podria arrabassar.
De darrere les roques s'albiraven els primers rajos de Sol.


Safir

Comentaris

  • ESCRIUS DE MARAVELLA![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 11-04-2010 | Valoració: 10

    Quin tema mes culpidor, jo sempre penso que les persones que parlen de les coses com tu primer les has d'haber viscut, però jo voldria pensar que tan sols han sortit les lletres de les teves mans, d'alguns pensament i que no has viscut aquesta història en la propia pell. Ets molt jove per escriure tan bé, això vol dir que tens un gran futur com escriptora, no t'entretinguis i segueix!!!

  • Crec, sincerament...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 06-04-2010

    que tens un do especial per escriure així, tal com ho fas, escenificant els sentiments i transmetent-los al lector amb aquesta senzillesa. Jo crec que en l'art d'escriure hi ha coses que es poden i s'han d'aprendre: la tècnica, les formes narratives.... Però també crec que n'hi ha d'altres, com l'habilitat que tu tens per explicar amb el cor, que és un do molt especial que ningú podria ensenyar-te. Així, doncs, aprofita'l, apren i descobreix, però no perdis mai aquesta senzillesa emocional que raja des de molt endins.
    Et seguiré llegint, Safir, perquè m'ha agradat molt com escrius.
    Una abraçada

  • No tinc paraules suficients...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 06-04-2010 | Valoració: 10

    No tinc paraules suficients, o potser no sé trobar-les, per a comentar-te aquest relat. He vingut a llegir-lo després d'haver assaborit , altra vegada, Rere la finestra... Safir, només puc dir-te, o més ben dit, demanar-te que no deixis d'escriure.
    Des de la distància d'edat que ens separa, un petó ben fort, Safir, i felicitats!
    -Joan-

  • ostres Safir[Ofensiu]
    ESTEL | 20-05-2009 | Valoració: 10

    m´has despertat moltes sensacions. M´has fet pensar molt. Sóc mare i com a tal el primer que m´ha vingut al cap és que l´ experiència que tenia la Jordina en anar a aquella caleta, amagant-se dels pares, des que era més petita,
    aquelles sensacions que sentia, segurament s´han de viure. Els pares som autoprotectors, no podem evitar-ho, i pot ser hauríem de explicar sobre els perills però parlant, no anant tant darrere dels fills.
    Després la sensació de la Jordina de tristesa, m´ha arribat al cor, tenia un racó per anar i reviure els records de la infantesa, quan podia compartir amb la seva germana, quan tenia la seva companyia. Aquell racó meravellós de la natura, que a partir del dia següent es convertiria en ciment

    La mera enhorabona!!!
    El teu relat ha estat encisador

  • Benvolguda Safir[Ofensiu]
    Calderer | 20-05-2009


    Et vaig comentar el relat fa unes setmanes amb la idea de tornar al cap de poc però han passat els dies sense adonar-me. Com et deia hi ha algunes coses que es poden millorar.En realitat en qualsevol escrit hi hacoses que es poden millorar i penso que som molts els que revisem i reescrivim un cop i un altre les nostres històries tot buscant de fer-les el més perfectes possibles o el més perfectes que siguem capaços d'aconseguir. Per això avui et parlaré d'alguns errors (segons la meva opinió,compte!, que no sóc cap expert).
    El primer paràgraf està escrit en present...després passa al pretèrit perifràstic..això resulta incongruent, però encara més,penso que tot el conte en present (o tot el que es pugui mantenir en present) quedaria millor. Aquest temps verbal li donaria una immediatesa que s'avindria molt amb l'escena que s'està narrant. Pensa-t'ho. Prova de passar un parell de paràgrafs al present a veure com queden...i ja em diràs.
    Hi ha diversos moments en que utilitzes temps verbals compostos o construccions una mica artificioses que fan que la narració s'entrebanqui...per exemple "el caminet va començar a baixar"...."el caminet baixava".
    En el mateix sentit de pèrdua de ritme hi ha diversos paràgrafs en que expliques massa...i això fa que el lector es distregui de la potent imatge que has creat: la noia a laplatja, el mar, la lluita per salvar l'espai, la germana morta,....la pèrdua de la platja com a metàfora de la pèrdua de la infantesa (coi!!!). Alleugereix, explica en una pinzellada, el lector ja entendrà, no repeteixis informacions que ja has donat....per exemple la mare ha lluitat per salvar laplatja i no se n'ha sortit i,a més, ha sortit perjudicada...amb tres frases ben pensades pots solucionar aquesta descripció.
    Hi ha alguna coseta mésperò penso que això és el més important. D'aquí un temps l'hauries de tornar a llegir i intentar fer aquestes esmenes, però des del teu punt de vista, veient si per a tu és millor o no.
    Ah! una altra cosa...utilitzes un parell de cops "doncs" en un sentit causal....Jo dubto molt amb la gramàtica però tinc la norma que si un doncs es pot substituir per un perquè o un ja què vol dir que aquest doncs no és correcte. Aquesta errada deu ser genètica perquè la he vist alguna vegada en la teva mare (m'odiarà per això!)
    De totes maneres penso que és un text magnífic, que tens una gran capacitat evocativa i que sense adonar-nos ens fiques en l'escena i ens emociones. Per això val lapena que segueixis escrivint i treballant la prosa fins aconseguir la perfecció que segur que pots assolir .
    Salutacions

    Lluís

  • Riquesa de lèxic,[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 25-04-2009 | Valoració: 10

    amor i preocupació per la natura, perfecta descripció dels paisatges i sentiments,enyorança de la germana perduda però mai oblidada,metàfores precioses :olor de mar com la cançó de bressol d'una mare, ràbia intensa màscara de la melangia....
    Preciós, Safir! Et felicito i et prego que mai deixis d'escriure.
    Un petonàs, preciosa!
    Nonna

  • Benvinguda[Ofensiu]
    doctor_zibago | 24-04-2009 | Valoració: 10

    Em congratulo que altra noia jove s'incorpori a RC. I que ho faci amb l'estil i la riquesa de llenguatge, que has demostrat en aquest relat ple d'imaginació. Em permeto puntuar-te amb un 10 malgrat que els puristes dissenteixin d'aquest fet. Per malament que estigui un escrit, i no és pas el teu cas, a un autor novell se l'ha d'animar d'entrada.
    Ja queda temps per aprendre'n. Sigues benvinguda i endevant.

  • l'home d'arena | 20-04-2009 | Valoració: 10

    Safir, jo només et diré que no deixes d'escriure.


  • Hi ja alguna cosa que pots millorar......[Ofensiu]
    Calderer | 20-04-2009


    ...però t'ho comentaré un altre dia. Avui vull dir-te com m'ha sorprès el teu escrit en quant a la correcció de la prosa, les descripcions, els detalls, l'estructura, la maduresa a l'hora d'entrar en els sentiments del personatge.... Si no m'equivoco tens tretze anys...és un text magnífic per algú tan jove, penso que tens molt de futur.

    Salutacions

    Lluís

  • Plas, plas, plas!!! 'Guai'!!![Ofensiu]
    rnbonet | 20-04-2009

    Quan la 'gitaneta anglesa' va anunciar que penjaves el relat, vaig pensar: "Bo, llegirem una història infantil!" Però, òndia!... el resultat no ha estat el que m'esperava.
    M'he trobat davant una redaccció adulta escrita amb un llenguatge cinematogràfic, amb unes descripcions acurades i amb gust pels petits detalls coloristes i personals (ex. pèl brut de sorra, coïssor de les ferides al contacta amb la sal de l'aigua, etc.) que denoten un domini de l'ofici d'escriptor. A més a més, la utilització del 'flash-back' (les dos germanetes a la platja) enmig la reflexió central d'impotència de la Jordina davant el fet de la seua lluita, el dolor consegüent, la ràbia...ens mostren uns pensaments d'adolescent adult.

    En resum, xicona, "Capvespre d'estiu" és un bon relat, madur i ferm. I no és cap' floreta'.
    A seguir per aquest camí!
    Salut i rebolica!

  • m'ha atrapat[Ofensiu]
    pereneri | 20-04-2009 | Valoració: 9

    aquest relat senzill. Senzill i potent. Has descrit molt bé els sentiments de la protagonista. Els personatges secundaris (mare, germana, autoritats, i fins i tot la cala, encara que li dediquis tantes ratlles) queden una mica desdibuixats, potser, no del tot ben descrits. Però com que m'ha semblat clar que eren secundaris, no passa res perquè els vegem només en esbós.

    Sobretot m'ha agradat aquesta frase, que suposo que és la clau de volta de tot: "sabia que aquell seria un dels molts comiats que hauria de superar i deixar enrere a la vida".

  • Benvinguda![Ofensiu]
    angie | 19-04-2009

    Quants anys tens?. La teva mare, no ens ho ha dit, però segurament hauràs llegit molt per escriure tan bé. Una història on la natura fa de fil conductor dels sentiments. Com romanticisme fresc, el catalogaria.
    Com suposo que la tendència és que la mare et revisi el que penges, et recomano que no deixis que ho faci (almenys el contingut lèxic ni el vocabulari, les faltes sí, jeje). T'ho dic només per una cosa : cada escriptor té una identitat pròpia, es construeix a ell mateix amb cada frase que surt de la seva imaginació, i tu, hauràs de fer la teva "marca d'identitat".
    Un petonàs, guapa!! (això sí que ho sé, perquè t'he vist en fotografia)

    angie

  • Paradisos perduts[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 19-04-2009

    M'he commogut en el transcurs de la lectura del teu relat. He vist, gairebé cinematogràficament, la nit, el caminet sinuós, la cala… He vist la Jordina en la seua cursa desesperada cap a un paradís que és el lloc comú que va compartir amb l'Olga i també amb la seua mare, i que aviat esdevindrà un paradís perdut en el seu aspecte físic; no així en la memòria. I si he estat capaç de veure tot això, és perquè tant les descripcions com l'aspecte narratiu estan resolts d'una manera ben eficaç.

    També m'ha agradat que la història anara entre dones. Una filla resolutiva i una mare poderosa malgrat les batalles perdudes contra el sistema. Una germana per sempre absent. Bon relat psicològic, ens obsequiaràs amb d'altres? Jo així ho espere.

    En català diem que els testos s'assemblen a les olles. En francés, que les chiens ne font pas de chats.;-)

    Un bes, companya relataire, i fins al proper relat. Encantada de llegir-te.

  • M'he l'he llegit tot.[Ofensiu]
    onatge | 19-04-2009 | Valoració: 10

    Has aconseguit que em llegís tot el relat, i mira que quan són llargs no ho acostumo a fer. Amb les teves paraules he sentit la transmisió de tots els sentiments; la lluna, la sorra, les llàgrimes, la cala..., la central.
    Sovint els estats van en contra dels sentiments del poble. Per ells matar una cala és un acte econòmic. Jo en dic una escopinada d'estat...
    M'agrada el teu llenguatge.
    Tenia entès que el teu parent era una "gitaneta" però francesa...

    Rep una cordial salutació.
    onatge

  • Benvinguda a RC![Ofensiu]
    nuriagau | 19-04-2009 | Valoració: 10

    Un relat magnífic i molt ben escrit. Una història que denota maduresa literària i emocional.

    Vols dir que les dues nenes d'aquest fragment no són la Jordina i l'Olga?:

    "En aquell moment, podia veure dues nenes a la cala jugant. La més gran li feia pessigolles a la més petita, que duia un vestit blanc i brut. Blanc i brut com el seu. La felicitat embolcallava aquella escena. Per un moment, la Jordina va desitjar poder mirar aquella escena per sempre. Però, de sobte, la imatge va desaparèixer del seu cap."

    Felicitats pel relat, Sadir!

    Et desitjo una bona estada entre nosaltres!

    Núria

    PS: Potser tornaré a aquest relat. Ara haig de marxar, però no he volgut fer-ho sense deixar-te el primer comentari.

Valoració mitja: 9.9

l´Autor

Foto de perfil de Safir

Safir

2 Relats

25 Comentaris

2804 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
Vaig néixer el 27 d'agost del 1995. Sóc una noia a la que li agrada escriure. Algun parent meu també escriu a relats. És una "gitaneta anglesa".
Gràcies a ella m'he decidit a escriure al web.
Si em comenteu, m'agradaria que fóssiu sincers, penso que així és com aprendré i milloraré.

Acceptaré de bon grat tots els comentaris, no em decebré si no us ha agradat algun text.

Gràcies! ;D

Últims relats de l'autor