Capvespre d'estiu

Quin tema mes culpidor, jo sempre penso que les persones que parlen de les coses com tu primer les has d'haber viscut, però jo voldria pensar que tan sols han sortit les lletres de les teves mans, d'alguns pensament i que no has viscut aquesta història en la propia pell. Ets molt jove per escriure tan bé, això vol dir que tens un gran futur com escriptora, no t'entretinguis i segueix!!!

que tens un do especial per escriure així, tal com ho fas, escenificant els sentiments i transmetent-los al lector amb aquesta senzillesa. Jo crec que en l'art d'escriure hi ha coses que es poden i s'han d'aprendre: la tècnica, les formes narratives.... Però també crec que n'hi ha d'altres, com l'habilitat que tu tens per explicar amb el cor, que és un do molt especial que ningú podria ensenyar-te. Així, doncs, aprofita'l, apren i descobreix, però no perdis mai aquesta senzillesa emocional que raja des de molt endins.
Et seguiré llegint, Safir, perquè m'ha agradat molt com escrius.
Una abraçada

No tinc paraules suficients, o potser no sé trobar-les, per a comentar-te aquest relat. He vingut a llegir-lo després d'haver assaborit , altra vegada, Rere la finestra... Safir, només puc dir-te, o més ben dit, demanar-te que no deixis d'escriure.
Des de la distància d'edat que ens separa, un petó ben fort, Safir, i felicitats!
-Joan-

m´has despertat moltes sensacions. M´has fet pensar molt. Sóc mare i com a tal el primer que m´ha vingut al cap és que l´ experiència que tenia la Jordina en anar a aquella caleta, amagant-se dels pares, des que era més petita,
aquelles sensacions que sentia, segurament s´han de viure. Els pares som autoprotectors, no podem evitar-ho, i pot ser hauríem de explicar sobre els perills però parlant, no anant tant darrere dels fills.
Després la sensació de la Jordina de tristesa, m´ha arribat al cor, tenia un racó per anar i reviure els records de la infantesa, quan podia compartir amb la seva germana, quan tenia la seva companyia. Aquell racó meravellós de la natura, que a partir del dia següent es convertiria en ciment

La mera enhorabona!!!
El teu relat ha estat encisador

Et vaig comentar el relat fa unes setmanes amb la idea de tornar al cap de poc però han passat els dies sense adonar-me. Com et deia hi ha algunes coses que es poden millorar.En realitat en qualsevol escrit hi hacoses que es poden millorar i penso que som molts els que revisem i reescrivim un cop i un altre les nostres històries tot buscant de fer-les el més perfectes possibles o el més perfectes que siguem capaços d'aconseguir. Per això avui et parlaré d'alguns errors (segons la meva opinió,compte!, que no sóc cap expert).
El primer paràgraf està escrit en present...després passa al pretèrit perifràstic..això resulta incongruent, però encara més,penso que tot el conte en present (o tot el que es pugui mantenir en present) quedaria millor. Aquest temps verbal li donaria una immediatesa que s'avindria molt amb l'escena que s'està narrant. Pensa-t'ho. Prova de passar un parell de paràgrafs al present a veure com queden...i ja em diràs.
Hi ha diversos moments en que utilitzes temps verbals compostos o construccions una mica artificioses que fan que la narració s'entrebanqui...per exemple "el caminet va començar a baixar"...."el caminet baixava".
En el mateix sentit de pèrdua de ritme hi ha diversos paràgrafs en que expliques massa...i això fa que el lector es distregui de la potent imatge que has creat: la noia a laplatja, el mar, la lluita per salvar l'espai, la germana morta,....la pèrdua de la platja com a metàfora de la pèrdua de la infantesa (coi!!!). Alleugereix, explica en una pinzellada, el lector ja entendrà, no repeteixis informacions que ja has donat....per exemple la mare ha lluitat per salvar laplatja i no se n'ha sortit i,a més, ha sortit perjudicada...amb tres frases ben pensades pots solucionar aquesta descripció.
Hi ha alguna coseta mésperò penso que això és el més important. D'aquí un temps l'hauries de tornar a llegir i intentar fer aquestes esmenes, però des del teu punt de vista, veient si per a tu és millor o no.
Ah! una altra cosa...utilitzes un parell de cops "doncs" en un sentit causal....Jo dubto molt amb la gramàtica però tinc la norma que si un doncs es pot substituir per un perquè o un ja què vol dir que aquest doncs no és correcte. Aquesta errada deu ser genètica perquè la he vist alguna vegada en la teva mare (m'odiarà per això!)
De totes maneres penso que és un text magnífic, que tens una gran capacitat evocativa i que sense adonar-nos ens fiques en l'escena i ens emociones. Per això val lapena que segueixis escrivint i treballant la prosa fins aconseguir la perfecció que segur que pots assolir .
Salutacions

Lluís

amor i preocupació per la natura, perfecta descripció dels paisatges i sentiments,enyorança de la germana perduda però mai oblidada,metàfores precioses :olor de mar com la cançó de bressol d'una mare, ràbia intensa màscara de la melangia....
Preciós, Safir! Et felicito i et prego que mai deixis d'escriure.
Un petonàs, preciosa!
Nonna

Em congratulo que altra noia jove s'incorpori a RC. I que ho faci amb l'estil i la riquesa de llenguatge, que has demostrat en aquest relat ple d'imaginació. Em permeto puntuar-te amb un 10 malgrat que els puristes dissenteixin d'aquest fet. Per malament que estigui un escrit, i no és pas el teu cas, a un autor novell se l'ha d'animar d'entrada.
Ja queda temps per aprendre'n. Sigues benvinguda i endevant.

Safir, jo només et diré que no deixes d'escriure.

...però t'ho comentaré un altre dia. Avui vull dir-te com m'ha sorprès el teu escrit en quant a la correcció de la prosa, les descripcions, els detalls, l'estructura, la maduresa a l'hora d'entrar en els sentiments del personatge.... Si no m'equivoco tens tretze anys...és un text magnífic per algú tan jove, penso que tens molt de futur.

Salutacions

Lluís

Quan la 'gitaneta anglesa' va anunciar que penjaves el relat, vaig pensar: "Bo, llegirem una història infantil!" Però, òndia!... el resultat no ha estat el que m'esperava.
M'he trobat davant una redaccció adulta escrita amb un llenguatge cinematogràfic, amb unes descripcions acurades i amb gust pels petits detalls coloristes i personals (ex. pèl brut de sorra, coïssor de les ferides al contacta amb la sal de l'aigua, etc.) que denoten un domini de l'ofici d'escriptor. A més a més, la utilització del 'flash-back' (les dos germanetes a la platja) enmig la reflexió central d'impotència de la Jordina davant el fet de la seua lluita, el dolor consegüent, la ràbia...ens mostren uns pensaments d'adolescent adult.

En resum, xicona, "Capvespre d'estiu" és un bon relat, madur i ferm. I no és cap' floreta'.
A seguir per aquest camí!
Salut i rebolica!

aquest relat senzill. Senzill i potent. Has descrit molt bé els sentiments de la protagonista. Els personatges secundaris (mare, germana, autoritats, i fins i tot la cala, encara que li dediquis tantes ratlles) queden una mica desdibuixats, potser, no del tot ben descrits. Però com que m'ha semblat clar que eren secundaris, no passa res perquè els vegem només en esbós.

Sobretot m'ha agradat aquesta frase, que suposo que és la clau de volta de tot: "sabia que aquell seria un dels molts comiats que hauria de superar i deixar enrere a la vida".

Quants anys tens?. La teva mare, no ens ho ha dit, però segurament hauràs llegit molt per escriure tan bé. Una història on la natura fa de fil conductor dels sentiments. Com romanticisme fresc, el catalogaria.
Com suposo que la tendència és que la mare et revisi el que penges, et recomano que no deixis que ho faci (almenys el contingut lèxic ni el vocabulari, les faltes sí, jeje). T'ho dic només per una cosa : cada escriptor té una identitat pròpia, es construeix a ell mateix amb cada frase que surt de la seva imaginació, i tu, hauràs de fer la teva "marca d'identitat".
Un petonàs, guapa!! (això sí que ho sé, perquè t'he vist en fotografia)

angie

M'he commogut en el transcurs de la lectura del teu relat. He vist, gairebé cinematogràficament, la nit, el caminet sinuós, la cala… He vist la Jordina en la seua cursa desesperada cap a un paradís que és el lloc comú que va compartir amb l'Olga i també amb la seua mare, i que aviat esdevindrà un paradís perdut en el seu aspecte físic; no així en la memòria. I si he estat capaç de veure tot això, és perquè tant les descripcions com l'aspecte narratiu estan resolts d'una manera ben eficaç.

També m'ha agradat que la història anara entre dones. Una filla resolutiva i una mare poderosa malgrat les batalles perdudes contra el sistema. Una germana per sempre absent. Bon relat psicològic, ens obsequiaràs amb d'altres? Jo així ho espere.

En català diem que els testos s'assemblen a les olles. En francés, que les chiens ne font pas de chats.;-)

Un bes, companya relataire, i fins al proper relat. Encantada de llegir-te.

Has aconseguit que em llegís tot el relat, i mira que quan són llargs no ho acostumo a fer. Amb les teves paraules he sentit la transmisió de tots els sentiments; la lluna, la sorra, les llàgrimes, la cala..., la central.
Sovint els estats van en contra dels sentiments del poble. Per ells matar una cala és un acte econòmic. Jo en dic una escopinada d'estat...
M'agrada el teu llenguatge.
Tenia entès que el teu parent era una "gitaneta" però francesa...

Rep una cordial salutació.
onatge

Un relat magnífic i molt ben escrit. Una història que denota maduresa literària i emocional.

Vols dir que les dues nenes d'aquest fragment no són la Jordina i l'Olga?:

"En aquell moment, podia veure dues nenes a la cala jugant. La més gran li feia pessigolles a la més petita, que duia un vestit blanc i brut. Blanc i brut com el seu. La felicitat embolcallava aquella escena. Per un moment, la Jordina va desitjar poder mirar aquella escena per sempre. Però, de sobte, la imatge va desaparèixer del seu cap."

Felicitats pel relat, Sadir!

Et desitjo una bona estada entre nosaltres!

Núria

PS: Potser tornaré a aquest relat. Ara haig de marxar, però no he volgut fer-ho sense deixar-te el primer comentari.