......

Passa un tropell
carregat de lluents,
d’anhels verges que es desperten...
per esgarrar-se després
amb una violència d’artèria
oberta injustament
per buidar-se i omplir
allò que es perd a mans
dels fills de puta.

Més tard, eixam.
Tot de cortines, màscares, parpelles,
un ramat que guarda els pous,
els traus esbatanats,
els aterrits ulls
tancats
per no mirar un món exhaust,
fals
camí, casal,
penombra i rambla del deliri.

Silenci al remat,
un enmudir
terrenal, capcot, acostumat
a no tenir espuma,
desbravat bufó que calla
quiet, apallissat,
sense cor, ni punys,
ni una punyetera llàgrima.

Digueu-me quin
nom li escau
al que resta de present,
al gatxull pudent que hi siga,
mig devorat per la fel
que degota sempre
de la mateixa mentida.