Expressa d'una altra mena diferent el batec del cor, com si tot depengués de la funció orgànica del cos. felicitats, Aleix i bon any
Joanalvol

... venir del món dels infants, i romandre 'hi a estones. Però no podem quedar-nos-hi, i a vegades sap greu. Sovint l'estat d'adult enfarfega, aleshores cal escriure poemes com aquest.
Bon any, Joan
Joanalvol

Digne d’un cor que sent i una ment que pensa aquests sentiments. Un relat on la imaginació mostra no pas una realitat encara, sinó una possibilitat ja que la ment és capaç d’assolir cotes i situacions inversemblants per a l’ésser humà en l’estadi evolutiu en que es troba ara. Tot depèn de nosaltres, d’allò que creiem que som i no de conformar-nos en seguir unes rutines establertes per uns poders que governen la nostra voluntat.
Com sempre, Montserrat, cada vegada que et llegeixo em sorprèn el que escrius. Felicitats de tot cor.
Petons
Joanalvol

i els teus darrers escrits m'han sorprès gratament. Quan s'obre el cor la ment respira i en la pregonesa tot es veu diferent. Tot canvia segons la perspectiva, si és el Jo de Debò que observa o el jo fals que ens aniquila.
Gràcies pel teu comentari, amic, permetem que així ho digui.
Joanalvol

Bell relat per refrescar la memòria. L'home vestit de negre fa joc amb l'ànima fosca i escampa tenebra. No li tremola el pols, executa en tota regla les ordres rebudes. Era el Rei qui sol·licitava l'inquisidor. Aquest era el botxí de l'església de torn. Jaume I va estar a punt de fer-ho, també.
Per sort, sembla que la història no es repetirà. La ment evoluciona i amb ella la comprensió dels fets.
Una forta abraçada
Joanalvol

... he respost al teu comentari que em vas fer a: "El llac mental" Gràcies.

Tot un reguitzell de pensaments que van sorgint a mesura d'allò que els sentits capten, i dels impulsos que provoquen sensacions i emocions. Com sempre saps jugar amb la màgia de les paraules.
Una abraçada
Joanalvol

Benvolgut Aleix, sí, clavat! Atribueixes al cervell el mateix que jo a la ment! La diferència és en el concepte filosòfic que jo dono a la ment i que no pot atribuir-se al cervell, ja que en ser un òrgan físic no pot crear res de res. Si el cervell tingués aquesta facultat, podria crear-se ell mateix i construir la vida. Em sembla que aquest no és el cas.
Una abraçada, Aleix
Joanalvol

La sensibilitat surt a flor de pell davant el misteri de la vida. Néixer ho donem com un fet natural, com una perpetuació de l’espècie, però el gran misteri que tanca cada naixement ens duu a percebreu cadascú diferent, segons la sensibilitat que hom té.
No es gens estrany que el teu poema expressi aquest desbordament de sentiments.
Felicitats per a vosaltres i tota la família i també per la Martina que tot just ara comença el seu periple existencial en aquest món ple de roses, per molt que en el tronc hi hagin espines.
Felicitats, de tot cor
Joanalvol

... aquest poema. Expressa de mena clara uns sentiments produïts de ben segur per algunes emocions que han arrelat en el teu interior. Crec, honestament, que la vida no es pot pensar si no se sent.
Una abraçada, Joan. Si que feia temps que no ens comunicàvem...
Joanalvol.

Escena que sovint es repeteix en el teatre del món. La ignorància és el pitjor enemic de l’home, prové directament de l’ego pertorbador, és l’ego que ens sumeix a l’ego-centrisme, l’ego-latria, la sobergueria...
Descobrir l’ego i controlar-lo és una de les principals feines de l’ésser humà. I només s’assoleix mitjançant la consciència en el pregon de nosaltres mateixos.
Encara hi ha una cosa que és pitjor que la ignorància, l’estupidesa de creure’que no hi ha res a fer.
El teu estil fent relats, es consolida cada cop amb més força.
Felicitats i una forta abraçada per a tots vosaltres

Joanalvol

que ix del fons del cor amb l’intent de ser interpretat per l’intel•leste.
Un estat d’ànim que sobrepassa la comprensió i la raó mentre existim en la densitat de la matèria.

“He vist la cara de la mort reflectida en la fesomia del seu rostre
imatge que encara perdura aguaitant-lo de ben a prop
Res no hi puc fer per foragitar-la, ni tampoc per deixar-la fer
Espectres maquiavèl•lics han emplenat l’ambient.”

Quan observem la realitat del trànsit de la mort, ens sentim desprotegits, indefensos, no hem rebut cap tipus d’ensenyament, no sabem res, impotents davant la ignorància:

“No tinc esma, no tinc paraules....
Sóc titella de les circumstancies.
El vent amb mou al seu gust...
Intento sobreposar-me sense aconseguir-ho.”

Si sabéssim del cert que el cos és tan sols un embolcall, un vehicle per transitar en aquest món de tres dimensions, que la mort és un despullar-se de la carcassa que conté l’ànima, a la qual li cal assenyat repòs, emprendria el vol sense cap mena de resistència.

“El seu esperit lluita desesperat cercant la tornada a l’origen
Els lligams terrenals que sempre l’han empresonat, no s’afluixen,
el retenen a contracor, malgrat que la seva ànima ja ha iniciat el vol,
s’arrapen amb fúria al cos esgotat i castigat de tant malviure.”

L’intel•lecte i la raó resten per una estona sense poder actuar, no tenen prou arguments, mentrestant la lucidesa del Jo de debò que nia en l’interior de tothom, fa percebre els pensaments fins al final del poema:

“Barreja de tendresa i pena m’ennuega, privant-me la calma que delejo
i el neguit guanya terreny, cruel, inclement, ofegant-me inclús el plor
ziga-zaga de sensacions turmenta els sentiments.
La impotència s’instaura com una pesada llosa impossible de moure.

Mentre, contemplo afligida pel dolor la lluita acarnissada que suporta.
Veient com la ceguesa imposada l’impedeix albirar la porta de la llibertat.
Maleeixo a contracor la injustícia que representa allargar l’inevitable.”

Una exposició genial! Enhorabona, Montserrat.
Una abraçada
Joanalvol

M'ha agradat molt el vers "la dissolució de l'indissoluble". Si farcim els arguments amb força esdeveniments, si no defallim, es dissoldrà com un bolado en l'agua.
Feliç 2013 i millor 2014.
Una abraçada
Joanalvol

Espero que la teva absència no hagi estat per motius de salut. Feliç 2013 i millor 2014.
Joanalvol

Crec que es pot tractar d'una malaltia psíquica. Certes persones pateixen la patologia d'acumular bens i no pas per avaricia ni egoisme, sinó per altres raons que encara no estan prou estudiades. El relat està mol ben narrat, m'agrada.
Feliç 2013 i millor 2014.
Una forta abraçada per a tots vosaltres
Joanalvol