Per sempre més

Un relat de: Nyaelven

Quan va obrir la porta del pis vaig saber que alguna cosa no anava bé, estava molt moix i els seus ulls blaus semblaven haver perdut aquella brillantor que em va enamorar des de el primer dia. No vaig intentar ni fer-li un petó. Vaig entrar preguntant-li que li passava mentre em treia la bossa i la jaqueta i les deixava descuidadament damunt el sofà. Ell va tancar la porta molt lentament i amb les mans a la butxaca es va repenjar al capçal del sofà.
Vaig notar com se'm formava un nus a la gola, aquell silenci i aquella serietat no eren bona senyal en ell. Em va mirar i em va dir:
-No ens podem veure més.- Amb una veu tan freda que se'm va glaçar l'ànima.
Sempre havia sabut que enamorar-me d'un home més gran i casat no havia sigut una bona idea. Però jo mai havia sabut triar, ni entregar-me només a mitges. Si m'enamoro és per sempre, per això sempre he patit tant amb l'amor.
-Et quedes amb ella, l'has triat a ella.- vaig dir mentre jo també em repenjava al sofà. Estàvem a menys de mig metre l'un de l'altre però em va semblar que es formava un abisme entre nosaltres.
Ell va seguir allà pensatiu, em va mirar un instant als ulls i els meus van començar a negar-se de llàgrimes instantàniament. Vaig abaixar la mirada amb un sospir. Sentia com el meu cor es trencava en mil bocins i vaig sentir calfreds per tot el cos.
-No tinc altre remei.- va dir ell, ara la veu li va sonar tremolosa, es va aixecar i es va col·locar davant meu.
Vaig aixecar el cap, els meus ulls es van trobar amb els seus ara vidriosos.
-M'has estimat mai?- vaig dir-li, era una pregunta que em feia mal de pronunciar, no em podia deixar d'aquesta manera, no si m'estimava.
Ell va acostar la seva mà a la meva cara, xopa. El tacte de la seva mà tan calenta em va fer estremir. Vaig tancar els ulls sentint la seva pell, qui sap si per última vegada.
-Jo només t'estimo a tu. - Ho va dir gairebé amb un xiuxiueig, però la resposta em va fer enfurismar. Em vaig aixecar de cop, apartant bruscament la se va mà de mi.
-I a mi de que em serveix! Que en trec jo si et quedes amb ella!- Li deia mentre el colpejava per apartar-lo de mi. Ell intentava aturar-me amb els seus braços i finalment em va agafar i sacsejant-me va dir-me:
-Para! Vols fer el favor de parar! - Ell també tenia la cara xopa ara i jo vaig començar a plorar descontroladament. El vaig abraçar molt fort. Ell també m'abraçava i em va començar a acariciar els cabells. Em vaig anar calmant i vaig col·locar el cap sobre la seva espatlla.
M'hagués quedat allà per sempre, no podia creure que el perdria, i vaig començar a acariciar-li l'esquena. Ell va besar-me els cabells i després em va besar el coll. Jo em vaig estremir, el desitjava. Vaig aixecar el cap, tenia la cara tan a prop de la seva que podia sentir el seu alè a la meva pell. Ens vam mirar els ulls i ens vam besar tant fort i amb tant de desig que gairebé ni ens separàvem per respirar. Les seves mans per sota la meva roba i les meves sota la seva. Vam anar a l'habitació i ens vam deixar portar pel desig mutu que sentíem, recorrent-nos com si fos la primera vegada i sentint-nos un dins l'altre. Pensar que seria l'últim cop ho convertia en una cosa dolorosa però que volia eternitzar a la vegada. No podia deixar de mirar-lo als ulls, i ell no deixava de mirar-me. Vaig notar més d'una llàgrima seva damunt meu, com ell devia haver notat les meves. Quan vam acabar vaig notar que es quedava més estona dins. Tots dos respirant fort, esgotats. Jo no m'atrevia a dir-li que sortís de damunt meu, tampoc volia separar-me'n, però ell devia endevinar el que pensava perquè em va xiuxiuejar:
-Un segon més, si us plau.- I jo, no vaig poder reprimir les llàgrimes i els sanglots un altre cop, ell va sortir de damunt meu i es va quedar assegut a l'altre banda del llit amb les mans al cap. Jo em vaig quedar uns segons estirada sanglotant.De cop em vaig senti com buida. Després em vaig aixecar molt ràpid i em vaig vestir a corre-cuita. Tenia l'ànima destrossada i només sentia que havia de marxar immediatament o no ho podria fer. Em vaig girar un segons abans de sortir per la porta, el vaig mirar, abatut d'esquenes a mi, assegut al llit amb les mans el cap. Jo sabia que plorava.
Jo em vaig passar la mà pel cap, intentava pensar alguna solució a aquella separació forçosa, no podiem separar-nos així. Però les llàgrimes i la tristesa m'entelaven els ulls i el pensamet. Vaig sortir tancant la porta amb un cop molt fort i vaig córrer escales avall. En aquell moment no podia pensar en res més que no fos ell, en com l'estimava i en que no el veuria més. Un cop a fora el portal em vaig aturar, esgotada i abatuda i tenia un pes tan gran al pit que no vaig poder evitar posar-me a cridar mentre queia de genolls a terra. Ja no m'importava que la gent em veiés, ja res tenia sentit. El finals feliços havien desaparegut per sempre més.

Comentaris

  • L'amor etern...[Ofensiu]
    foster | 30-11-2008

    He vingut a llegir-te cridat pel títol, coincident amb un relat meu homònim...
    I ha estat una bona sorpresa. M'ha agradat la tensió, el ritme i els matisos d'un fet i una situació que molts coneixem bé, el d'una separació forçosa de l'estimat/da per un o varis motius irrefutables però tots insuficients i incomprensibles, sense valor davant una passió real i intensa com la que descrius en el relat.
    Sí, m'ha agradat i m'ha tocat namica la fibra per les sensacions que suggereixes amb alguns mots concrets i especials, amb alguns gestos peculiars de màxima sensibilitat que imagino al detall.

    salutacions!
    foster

  • Bon relat i també un comentari[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 30-11-2008 | Valoració: 10

    M'engrescat el teu relat. He anat al teu perfil i m'ha sorprés la teva valoració de la frase de "Maria Mercé Roca"... "Quan estàs be no escius".
    Discrepo amb respecte. Jo precisament escrit perquè em sento be i comparteixo,

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nyaelven

Nyaelven

26 Relats

84 Comentaris

31408 Lectures

Valoració de l'autor: 8.98

Biografia:
Una vegada la gran escriptora Maria Mercé Roca va dir en una trobada: " Quan estàs bé no escrius". Aixó vol dir que tots els que escrivim encara que podem sentirnos "moderadament feliços" sentim que ens falta alguna cosa.
Jo vull que algú em digui " deixa'm ser el que et falta"
( porca miseria 25-12-05)

M'agraden aquestes frases, sóc feliç la major part del temps tinc molt bons amics, estic fent una carrera, però hi ha moments en que amb aixó no en tinc prou. Sóc massa exigent amb mi mateixa? O potser ja m'està bé ser moderadament feliç?