París?

Divendres, 20 de febrer.

19.58h
Corres. I no mires enrere. Només queden dos minuts, només dos. Però saps que ho pots aconseguir. Saps que encara que l'univers sencer sembli haver conspirat en contra teva avui hi arribaràs. Tic tac tic tac... Ara ja només en queda un. Un minut! Va dir que no t'esperaria, que si no hi eres a l'hora en punt marxaria...
Trenta segons, i tot i que encara estàs força lluny el reconeixes. Dret, davant un taxi, amb l'americana marró que tu mateixa li vas regalar. "Mike, no marxis, espera'm una mica més!"
I és aleshores quan ell es gira i et veu i et somriu mostrant totes les dents i se li il·lumina la mirada i tu, que ja respires prou malament perquè portes no sé quants carrers corrent, estàs a punt de patir un atac cardíac. Finalment, et plantes al seu davant, us mirau als ulls com si tinguéssiu quinze anys i sentiu que tot està en ordre. Mentre t'ajuda a carregar el teu equipatge al ritme de l'Strawberry fields forever dels Beatles, et sents feliç.
La felicitat, però, no dura gaire. De camí cap a l'aeroport t'assalten tots els dubtes... què estàs fent?



Dimecres, 18 de febrer

17.46h
Heu tornat a discutir. Darrerament sembla que no sabeu fer res més... i tu ja no pots més. N'estàs ben tipa, d'haver d'aguantar els seus crits i les seves manies. És que no se n'adona de tot el que has fet per ell? No és conscient de tot allò que has deixat enrere, de totes les coses a les que has renunciat? Els dies passen, i sents que dorms amb un estrany, que no coneixes aquell home amb qui et vas casar. Cada cop més distants, no saps com arreglar aquesta situació que et sobrepassa.

21.30h
No ha vingut a sopar. T'has passat tota la tarda a la cuina i ell ni tan sols ha trucat per avisar-te de què no vendria. En vista de l'èxit, destapes la botella de vi, llences el sopar al fems i decideixes beure, escoltar música i ballar fins que els peus et facin mal. I els veïns, que es fotin.

00.44h
Sents com intenta encertar la clau al pany, però no hi ha manera. Al sisè intent, aconsegueix obrir la porta, i tu, des de l'habitació, pots sentir l'olor a tabac i cervesa barata que desprèn. Oh no, un altre cop no! Et fas l'adormida i no dius res... tanmateix, què en guanyaràs?


Dijous, 19 de febrer

11.03h
Rebs una trucada. La SEVA trucada. Fa tant que esperes aquest moment... T'explica el seu pla. És una idea totalment esbojarrada, penses, però també és la seva senya d'identitat. Ell ha estat sempre tan... adolescent. Li dius que t'ho has de repensar, que aquestes decisions no es poden prendre a la lleugera. I ell et cita a les vuit en punt davant la vostra estàtua, aquella on us vau besar per primera vegada. I t'avisa de que no t'esperarà eternament, que és ara o mai.

16.15h
Ara o mai... ara o mai. Les seves paraules resonen dins el teu cap contínuament. Has fet la maleta per desfer-la inmediatament després. Així que t'asseus al sofà, respires profundament i reflexiones sobre el que estàs a punt de fer. Marxaràs amb en Mike qui sap on? Seràs capaç d'aguantar el seu ritme de vida? I és llavors quan penses amb n'Artur i te n'adones que no pots estar quinze anys més suportant-lo. Però ja no ets cap nena, amb quaranta-dos anys no pots deixar-ho tot enrere, començar de nou... Però ell té raó, és ara o mai. No tens fills i fa temps que no veus a les teves amigues perquè enveges les seves vides perfectes. Ha arribat el moment de donar-te una oportunitat, l'oportunitat de ser feliç, de sentir-te estimada de nou. Ara és el teu moment!


Divendres, 20 de febrer

20.27h
Arribeu a l'aeroport i en Mike et condueix cap a un mostrador en concret. Ja ha vist la teva cara de preocupació, i ha decidit no atabalar-te. Només t'agafa la mà i et somriu tendrament. I sense ni mirar l'hostessa, diu:
- Dos bitllets pel proper vol cap a París, per favor.
- París?
París... Se't dibuixa un somriure d'orella a orella i sents que has fet allò que havies de fer, allò que el teu cor et demanava a crits des de feia molt temps!