Al cap i a la fi, una esperança

un relat tendre i dolç, molt dolç. Un relat amb tocs quotidians, amb pessics de tristesa i una bona cirereta d'alegria que enlluerna el desenllaç!
M'ha agradat llegir-lo!

sense més =)

Et deixo el comentari que vaig fer el dia del repte. Perdó pel retard però he estat una mica enfeinat aquests últims dies.

Tot el que ara tens demà et pot semblar insignificant, aquesta és la idea que agafo de la primera part del text. En Carles no troba sentit a la vida i ho descrius d'una forma excel·lent. L'única cosa que el lliga en aquesta vida és el seu fill. Delerós de fer-lo feliç ha posat totes les seves esperances en la nit que passaran mirant la pluja d'estrelles, i quan arriba el moment es vol fer enrere, té por que al seu fill no li agradi una simple pluja d'estrelles, per un moment subestima aquest fenomen tan fantàstic. Però el nen està emocionat amb el que serà la seva primera pluja d'estrelles. M'ha agradat molt com introdueixes les paraules clau dins el relat.

Molt ben redactat, aquest relat. Però trist, al cap i a la fi. L'amor té aquestes coses, és molt delicat. Però, és clar, si hi ha amor pel fill, és una salvació. Sempre faltarà la Joana.


Sergi

Perquè els fills acostumen a decebre d'alguna manera els pares i perquè el relat té allò de tendre i cru que és la realitat d'un pare i un fill, que no viuen normalment junts.
El títol el trobo molt ben escollit : l'esperança, aquella senyora que no hem de perdre de vista, però que de vegades se'ns fa petita en l'horitzó de la quotidianitat, és la presentadora d'una història delicada. Quan no hagin passat gaire anys, el pare, segurament recordarà aquell moment, com un dels completament feliços, perquè veure un fill emocionat i exultant, és pura alegria. Sota la mirada d'aprovació del pare, el fill estrenyerà, segurament, el fil invisible que els uneix més enllà de les distàncies.
Suposo que tot i que el lector no sap les intencions finals del pare, el relat funciona cap al final que l'esperança trena.
Sempre gaudeixo dels teus relats sensibles, aquells que sense obvietats, ens dibuixen personatges que han de triar, triar entre desitjos propis o al.liens, desitjos que ensopegaran en un destí impertorbable, modelat sempre per les emocions.
Petons!.

angie

amb delicadesa i mestria un tema molt actual. El dels pares que perden la custòdia dels fills.
Penso que, un pare com el que descrius,acabarà per acostumar-se a la nova situació i gaudirà més de les estones esporàdiques amb el seu fill.
Un relat entranyable, foster. Va directe als meus preferits. Gràcies.
Nonna_Carme

Com l' efímera pluja d' estels
el record de la vesprada potser deixi mes petjada en el noi.
potse r sera un reco d' emocions, que guardarà en el rebost de la memoria.

i que no oblidara mai

Avet

...és una cosa tan efímera que moltes vegades ens sembla impossible trobar-la. En el cas del teu protagonista, ha perdut el nort de la seva felicitat i la busca en la felicitat del seu fill, però que passarà quan els seu fill enprengui el vol i ja no hi sigui?
Quantes vegades els que tenim fills ja grans ens hem trobat que, quan eren petits, els hem comprat una joguina que ens ha semblat fantàstica i ells han jugat amb la capsa que l'envoltava o hem volgut fer una dinar de familia i ells, ja més grans, han tingut alguna cosa entre mans i ens hem quedats sols.
Som individuals! Únics i encara que intentem controlar la situació per arribar a bon port. Al cap i a la fi estem sols i ens hem de fer les pagues de que així acabarem.
Dit aixó, disfrutem del dia a dia. Demà? Qui sap...

Una abraçada.

que acaba bé, perquè ja em temia que es compliria el que ens passa tan sovint ara als adults: que tenim tanta por ("necessita que la cosa vagi de fàbula per demà seguir endavant") que som incapaços d'arriscar-nos, i llavors en comptes d'anar pel millor, ens conformem amb el fàcil, amb la seguretat de l'èxit comprovat i garantit i reassegurat.

M'ha agradat molt aquest doble canvi de trajectòria, tan ben descrit (i breu!, jo hauria necessitat fulls i més fulls per intentar expressar uns sentiments complexos com aquests que retrates tu). Felicitats.

Després de molts mesos sense penjar cap relat, veig que el tornes a animar...

Aquesta història m'ha arribat a l'ànima, té un punt de tristor i un punt d'esperança. Espero que el pare canvïi els plans i abandoni "l'èxit assegurat" de Port Aventura per anar a veure les esperançadores llàgrimes de sant Llorenç. Està bé que ho deixis a l'aire.

No t'he vist a la llista de relataires que aniran a la paradeta de Sant Jordi...

Núria

...m'agrada el doble sentiment que em desperta el personatge: tendresa i pena, esperança i derrota, un xic de llum dins un túnel fosc. M'explico?
Suposo que ha de crear molts dubtes veure el teu fill només quan toca i voler estar a l'altura! Ha de ser difícil si a sobre la vida d'un és buida i l'únic sentit és el fill que tan sols es veu de forma intermitent,...
Un relat que que pot definir molt bé la vida de molts pares, dur i real, amb un bri d'esperança, una pluja d'estels!

M'alegra que tornis a escriure, un petonàs morenasso!

per explicar les exquisides relacions d'un pare i un fill que dóna vida al protagonista de la història. Poca cosa puc afegir als que ja m'han precedit, però tan sols dir-te que m'ha agradat moltíssim!

un relat mol tendre i molt ben narrat, m'alegra veure que tornes a penjar alguna cosa. estic d'acord amb la Núria en tot el que et diu, i de fet, quan el vaig llegir en penjar el meu al repte, vaig veure que tenies tots els números, i així ha estat.

Una abraçada morenaso!

(Igual coincidim per la paradeta del 23, jo penco tot el dia, pèrò a l'hora de dinar igual m'escapo una estona, si en Mandalf pot, jo també!.)

Fins aviat

Ferran

Una història tendra i ben narrada, mereixedora de ser la guanyadora del repte.

M'ha agradat com has estat capaç de descriure la sensació de solitud en què es troba immers el protagonista. En Carles ja només viu per al seu fill. Ens ho expresses magníficament amb frases com:

·"el cas és que ja no recorda els moments en què el van compartir i disfrutar"
·"és que amb ell i per ell es manté viu."

L'aportació al relat de l'aparició del gos és molt encertada. Representa molt més que fer encabir la paraula mandrós.

El desenllaç de la història és, al mateix temps, fantàstic i creïble.

Felicitats pel relat!

Núria

PS: M'ha semblat curiós que el tema del repte ens hagi suggerit relats amb personatges tan juvenils, oi?