Montmartre

Un relat de: besllum
Era el segon cop que viatjava a París. Aquesta vegada hi vaig anar sola. Només disposava d’un cap de setmana de dos dies i i mig, i la Sandra tenia un compromís. París no és el millor lloc per anar-hi sol. Tot és lluminós i tothom sembla feliç. Vaig deixar la petita maleta a l’habitació d’un hotel relativament barat. Vaig obrir la finestra. Sí, aquell paisatge tenia quelcom nostàlgic i alhora intemporal. Com si moltes vides rodessin per aquells carrers. Com si tots els amants hi fossin encara en l’atmosfera de la ciutat de la llum.

No vaig ni dutxar-me. Vaig sortir corrents cap a Montmartre. Sense motiu ni raons. Un cop allí, em va envair tot el seu encant. Les terrasses plenes a vessar, els pintors amb els seus retrats. Sensació de deja vu. Vaig seure en una terrasseta petita i el cambrer em va servir un còctel suau. Mirava tot el que em voltava encuriosida, com si tot fos nou, aliena als anys que duia a l'esquena aquell barri famós. Allà, on diuen que la gent s’enamora almenys un cop a la vida.

Es va acostar un pintor que ja havia recollit la paradeta i em va demanar si podia seure. Li vaig dir que sí, sense pensar, sense mirar-lo. Tenia els cabells esbullats i uns ulls molt vius. Va demanar una cervesa. Després del primer glop va somriure. Quin somriure, déu meu! M'explicava que no havia venut gairebé res, que era un pintor mediocre. Jo, l'observava mentre ell xerrava. Tenia les mans grans i els braços forts. Els llavis, més molsuts que els meus. Em van venir ganes de mossegar-los mentre es bellugaven, quan l'escoltava. Vaig intentar pensar en una altra cosa i no mirar-li els llavis.

No semblava que jo li fes el pes, més aviat tenia com ganes de parlar. Jo, en canvi, començava a desitjar-lo per passar amb ell una nit d’amor o del que fos. A París, amb un pintor bohemi, com a les pel•lícules.

No podia dir-li “Vols que anem al llit i xerrem allà que tinc els peus gelats?”

-Mira, el meu hotel és ben a la vora, vols venir?

Vaig sentir aquesta frase que sortia de la meva boca sense venir a tomb, tot fent un posat tranquil com si hagués fet algun comentari banal sobre la pluja.
Ell, es va quedar sorprès. No s’ho esperava i jo no li agradava massa. Aleshores, em va mirar els ulls, la boca, els pits. Estava sospesant si pagava la pena? Com són els tios...
Vam mirar-nos i ens vam besar. El segon cop va ser millor. Vam pagar la consumició i vam enfilar els carrerons que ens portarien al meu llit buit, on podríem desmanegar els llençols i emocionar-nos amb els sentits d’uns cossos que passen, que van i vénen, com els de tots els amants del món.




besllum

Comentaris

  • Tòpics genials[Ofensiu]
    foster | 01-03-2014

    Sí, els tòpics són genials, i a vegades més reals que la pròpia realitat i que la realitat pròpia d'un relat de ficció.
    Hola...fa mooolt de temps que no participo en aquest web que tant he estimat i viscut, però pel carinyo que li tinc mai no he deixat de fer una ullada fugisssera al fòrum i de mantenir el costum de llegir de tant en tant algun relat/autor que em desperti la curiositat.
    En aquest cas, en llegir-lo, m'he recordat d'una narració-repte meva de fa temps..."Carminha", En ambdós casos juguem amb dos tòpics reconeguts...la trobada amb el pintor-artista de Montmatre o la nit amb la brasilenya del Carnaval...però crec que al teu li faltaria intenció, un gir que no sigui l'obvi o que si és l'obvi li doni matisos en algun sentit, més profunditat, més treball en conjunt. Fins i tot tal qual l'has plantejat podries allargar-lo omplint-lo pel mig i buscant un desenllaç potser més...dramàtic? que ens expliqui més de com ha anat/continuat la cosa.

    Bé, t'aniré seguint potser, la teva prosa condensada i no fàcil de classificar m'ha despertat l'interès.

    salutacions

    foster

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: