La coixinera

Diumenge de tardor havent dinat. Sento l'olor de les castanyes torrades i el cafè acabat de fer mentre la meva àvia treu una ampolla de garnatxa del moble bar del menjador. Li comento al meu avi que la setmana passada vaig fer una ruta per la Garrotxa. Vam anar de Sadernes a l'ermita de Sant Aniol d'Aguja. Li canto les meravelles del paisatge, les gorges i els salts d'aigua de conte de fades, l'exuberància dels boscos i com de maca és aquella zona. Ell assenteix i la sorpresa és meva quan em diu que, de petit, hi passava sovint.
Quan tenia nou o deu anys era la ruta que feia servir per anar a França. Si tenia sort podia tornar amb mitja barra de pa per tot el mes. Però sovint havia de tornar amb la coixinera buida i exhaust. No m'atreveixo a preguntar quina mena de sentit comú fa caminar a un nen fins a França per intentar aconseguir mitja barra de pa. Ni tan sols li serviria per recuperar forces encara que se l'hagués menjat allà mateix. Al capdavall jo sóc un adolescent consentit i no he viscut cap guerra. No sé res de la fam. Llavors, amb quatre paraules i quasi sense voler m'explica una història que a dia d'avui encara em commou.

L'home que caminava al meu costat em va veure amb la bossa del pa a l'espatlla i em va preguntar:
- I tu, vailet, on vas?
- A buscar pa.
Aquell pobre home em va mirar amb cara de resignació i profunda tristesa i em va dir:
- Nen, aviat t'hi podran ficar a tu en aquesta bossa.