Pànic absolut

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Malgrat els evidents esforços decoratius que s'havien fet per proveir aquella habitació d'un ambient càlid i confortable, el Xavier se sentia incòmode, notava una mena de fredor que semblava venir d'algun lloc ignot del seu interior, però que, d'altra banda, associava concretament a un espai, al record llunyà d'un indret, a un sentiment puntual i desagradable instal·lat obstinadament al seu subconscient.
-Així, doncs, et veus amb cor d'explicar-m'ho? -li va dir el doctor Perea, el seu terapeuta.
-Crec que sí -va respondre ell, clavant a la peluda fesomia del metge una mirada compungida, flèbil, quasi suplicant.
-Endevant, doncs -convidà en Perea, reclinant-se a la seva butaca i creuant la cama dreta per sobre l'esquerra. Joguinejava amb la petita enregistradora de microcinta on guardava totes les sessions de cada un dels seus pacients, i dirigia la seva mirada cap el finestral de l'estança, que oferia una bucòlica imatge del jardí de casa seva, mimat fins l'últim detall i en ple esclat primaveral de colors.
El Xavi, en canvi, perdia el seu esguard per l'habitació, folrada en fusta, vestida d'elegants prestatgeries atapeïdes de llibres de consulta i esbarjo, plena de títols emmarcats, escampats pels espais que no eren ocupats per la farcida biblioteca d'en Perea; mirava, neguitós, el distingit escriptori d'estil colonial, la catifa gruixuda i enorme que delimitava la zona on ell i el doctor seien en sengles butaques idèntiques, cara a cara, el pacient lleugerament desplaçat cap a l'esquerra del doctor, d'esquena a la finestra i de cara a la porta de l'estança, que romania tancada, i d'on penjava una incongruent diana infantil, de les de boles adhesives i colors cridaners.
-Xavi?
-Sí, sí, perdoni, doctor.
-Si no et creus capaç, ho deixem per un altre dia.
-No, no -va fer en Xavi. Es col·locà ben ert a la cadira. La pell del seu rostre havia adoptat un to quasi lívid, però els seus ulls deien que estava decidit a parlar.
-Endavant, doncs -va repetir en Perea. Havia aturat l'enregistradora, i no la va posar en marxa novament fins que no va veure que en Xavi començava a parlar...
-Jo devia tenir uns sis anys -va començar. I d'una forma estranya, el to de la seva veu va semblar retrocedir en el temps, com si realment recuperés aquella edat amb la qual començava el seu relat. Un efecte semblant es podia apreciar al seu rostre, als seus ulls, a la manera de seure. Al seu entorn més immediat. El pacient del doctor Perea, sense sotmetre's a cap mena de regressió hipnòtica, ni a res que se li assemblés, havia retrocedit en el temps, almenys, un parell de dècades-... sí, uns sis anys, quan em va passar per primer cop. Reconec que era un marrec repel·lent i entremaliat, un autèntic maldecap pels meus pares, sobretot pel pare, que era un home de natural impacient, i el meu comportament era mereixedor, tot sovint, de càstigs severs. Ara no és com abans, a les criatures se les educa d'una altra manera, però quan jo era petit, si més no pel que fa a la meva família, quan un nen en feia una de ben grossa sabia del cert que acabaria rebent una bona natjada, i jo no en sabia fer d'altres que no fossin de ben grosses.
El Xavi va fer una pausa per mirar el seu interlocutor. En Perea va assentir lleument amb el cap per indicar-li que continués.
-El cas és que, per més actes punibles que jo cometés, els conseqüents càstigs no aconseguien dissuadir-me de la meva actitud, fins que va arribar un punt en què els meus pares ja no sabien què fer-me per tal que corregís la meva trajectòria trinxeraire. Hi havia vegades que jo, encara que fos petit, reflexionava sobre aquella situació. Sempre arribava a la conclusió que no m'agradava fer enfadar els pares, però era realment incapaç d'evitar fer aquelles males passades, no sabia ben bé com m'ho havia de fer per no ficar-me -ni ficar ningú altre- en cap embolic.
-No acabaves de tenir clara la diferència entre el que estava bé i el que no -rumià en Perea.
-No és ben bé així... Jo sabia que, quan feia una bretolada, allò que estava fent era dolent, però... -el Xavi va arronsar les espatlles i va aixecar els palmells de les seves mans cap el sostre.
-Així i tot, les feies.
-Sí.
-Ja veig.
-Tanmateix, tot va canviar aquell estiu. Vam anar a passar uns dies a casa de la meva àvia, al poble. Allà va passar, vaig canviar.
-És aquell fet que intentes explicar-me des que ens coneixem i no goses, oi?
-Sí.
-Algún maltractament, degut a la teva rebel·lia, potser? -s'aventurà en Perea.
-No! -va exclamar en Xavi, posant-se gairebé dret, les mans clavades, de cop i volta, als braços de la butaca. Però, tot seguit, va relaxar la postura, com si reconsiderés les paraules d'en Perea.
La claror natural que arribava de l'exterior, a través del finestral de l'habitació, havia canviat lleugerament. S'havia fet més torrefacta, a mida que la tarda avançava. Ara, el jardí s'encenia de verds, grocs i liles tallats de biaix per la llum courenca del sol en el seu descens. La finestra s'orientava a l'Oest, i aquella llum de posta de sol imminent xocava directament amb l'esquena d'en Xavier, accentuant, encara més, la desconcertant sensació de canvi en el seu cos, de regressió física i palpable a l'edat de sis anys.
-Bé... -murmurà, el noi, després de recuperar la seva postura d'indefensió a la butaca- No, i sí. Sí. Es pot dir que, en certa manera...
-Xavier, hauràs d'esforçar-te una mica, deixar de negar-te a dir les coses pel seu nom...
-No és això -va dir en Xavier, bellugant el cap-. És que és confús...
-Serà millor que m'ho expliquis, doncs. No t'interrompré més, ho sento.
-La casa era gran i fresca, i fosca: no hi tocava gaire el sol en tot el dia. Tenia dues plantes enormes, o almenys això em semblava a mi; a la planta baixa hi havia una cuina molt vella, amb una llar de foc i una gran taula que semblava feta d'un material desconegut, a mig camí entre la fusta i la pedra. També hi havia un saló fosc i poc ventilat, molt ampli, amb les parets plenes de quadres i retrats de gent que jo no coneixia. En aquella penombra, amb prou feines podia distingir els trets d'aquells rostres, però, d'alguna manera, els ulls d'aquells retrats aconseguien ressaltar ferotgement, amb un blanc que semblava haver-se mantingut immaculat des del dia que els pintaren. Feia tota la impressió que miraven reprovadorament a qualsevol que romangués en aquell saló, i a mi, particularment, se'm clavaven com si coneguessin la meva trajectòria. A la segona planta s'hi arribava, evidentment, a través d'unes escales, però jo no n'havia vist mai d'altres com aquelles. Eren molt encimbellades, d'esglaons altíssims i acabaven just a l'inici -o al final, si el que es volia fer era baixar- d'un llarg passadís encara més fosc que el saló. A l'esquerra, s'arrengleraven les set portes dels cinc dormitoris, la cambra de bany i l'habitació dels mals endreços, amb prou feines visibles si no s'encenia el llum d'aranya que penjava, ridícul, al centre del remot sostre del passadís. Un llum que, per cert, s'encenia mitjançant un interruptor situat en terra de ningú, a unes cinc passes -de nen de sis anys, és clar- del final de les escales...
En Xavier, tot d'una, s'esgarrifà. Tot ell va tremolar, començant per les espatlles -que mantenia lleugerament alçades, tocant els costats del seu coll- i sacsejant visiblement, presa d'un vehement calfred, la resta del cos. En Perea l'observà, alçant distretament l'enregistradora fins la barba, tocant la part baixa del seu llavi inferior. Ben aviat, aquell saló seria tan fosc com la casa que descrivia, tot i que, en absolut tan fred. El doctor es sorprengué a si mateix sentint una mena de fredor estranya, sens dubte encomanada per les paraules i les actituds del seu pacient. Rebutjà immediatament aquella sensació supersticiosa i recuperà el capteniment, sense que, pel que semblava, en Xavier ni tan sols se n'arribés a adonar. Els seus ulls no semblaven veure el doctor, sinó, més aviat, el passadís estret i fosc d'aquella casa d'antany, més enllà de la porta tancada d'on penjava la diana infantil.
-Tots temem la foscor -va dir en Xavi, després d'haver passat l'esgarrifança-. Quan som petits, i no tan petits. Tots temem la foscor. D'infants, perquè la nostra imaginació ens fa témer que a les seves entranyes s'hi aixopluguin tota mena de monstres, disposats a devorar-nos a la més mínima oportunitat. De grans... bé, suposo que quan som grans, la única cosa que ens espanta és el fet propi del desconeixement. Tenim por d'allò que no captem amb els ulls, canviem els monstres imaginaris pels perills potencials que existeixen, però no deixem de tenir-li por. No ha sentit mai, fins i tot éssent un home madur, un adult que sap que a la foscor no hi ha cap monstre, aquella por indesxifrable que apareix quan s'apaga el llum d'una habitació, o d'un passadís, i s'ha de caminar deixant enrere la foscor? No ha tingut mai aquella sensació d'apressament, de tremolor, de presència física, freda, de la foscor esgarrapant-li l'esquena, i ha caminat més ràpidament, de forma inconscient? I no s'ha sentit més tranquil, com alleujat, quan ha arribat a la seguretat d'una zona il·luminada? Estic segur que a vostè també li ha passat, que també ha caminat apressadament sense girar-se fins que no ha estat "salvat" i que, finalment, un cop lliure d'aquella por irracional, s'ha girat per comprovar que allà, al final del passadís, dins la negror, efectivament, no hi havia cap bèstia horrible...
En Perea va fer memòria -de fet, no va necessitar remuntar-se molt enrere, simplement al dia en què va prendre possessió d'aquella casa on vivia i treballava ara, i en el silenci de les cambres buides, a mitja nit, va ser incapaç de sortir de la seva habitació per anar a la cuina sense encendre tots els llums del camí que havia de recórrer, per apagar-los seqüencialment en el camí de tornada, per tal de no quedar-se ni un sol instant a les fosques-, va mirar en Xavier i va assentir.
-Sí, també em passa. No ho ne
garé pas.
-Doncs imagini's aquesta sensació multiplicada per mil, magnificada per una ment infantil enmig d'un ambient vertaderament tètric -va fer en Xavier, grandiloqüent tot d'una-. Amés, la meva àvia contribuïa, amb el seu físic, a construir l'ambientació idònia per què un nen se sentís completament immers en un malson, petita i malcarada, arrugada en extrem, amb el cap embolicat en un ronyós mocador negre, vestida de gris fosc, un dol alleujat per un marit mort dècades enrere, geperuda i amb el rostre i les mans plens de berrugues, la veu cascada, desgastada. Com si es tractés, ella mateixa, d'un dels retrats del tenebrós saló, s'esvania entre les ombres de la casa, amb la única excepció dels seus ulls, que també conservaven un poderós vigor, el blanc gairebé lluent, incomprensiblement lluent. Recordo que, un dia d'aquell estiu, poc abans que tot comencés a canviar, vaig anar amb la meva mare a fer uns encàrrecs pel poble. Mentre ella parlava amb una botiguera, una dona del poble, que s'havia mantingut a una distància altiva, calibrant-nos a tots dos, se m'acostà i, mirant de reüll la meva mare, em va dir que si no em feia por viure amb la bruixa de la meva àvia. Jo la vaig mirar sense respondre-li, preguntant-me per dins si tant se'm notava que m'aterria passar el temps en aquella casa. Però la dona no esperava cap resposta, perquè pràcticament a continuació va remarcar que la meva àvia era una bruixa. Una meiga. Una meiga que havia acabat matant el meu avi. Perplex, vaig córrer cap a la meva mare i li vaig abraçar una cama, però semblava que ella no havia sentit res del què m'havia dit aquella dona grassa i mal pentinada, de bigoti pelut i llavis eixuts. Vaig estrènyer encara més la cama de la meva mare, però no perquè aquella dona m'hagués espantat. A la seva mirada no hi vaig veure maldat, sinó preocupació. Vaig estrènyer la cama de la meva mare perquè vaig creure el que deia aquella dona...
La posta de sol esclatava tot d'una contra el finestral. Ja no es tractava d'una endevinalla tenyint d'ataronjat els colors del jardí, sinó que envaïa, sobirana, l'interior de la sala on es trobaven. Mentre s'aixecava per encendre el llum de l'habitació, en Perea, aprofitant que el Xavier havia interromput el flux del seu relat, va preguntar:
-Una meiga? El poble del qual em parla, era a Galícia?
En Xavier va semblar agrair l'aparició de la llum artificial. Va mirar complagut, primer al sostre i després a en Perea. Va relaxar lleument la seva postura a la butaca.
-No, no -va respondre. Havia aixecat la mà dreta per fer un gest com si saludés al doctor, i no la va tornar a abaixar fins que en Perea no va recuperar la seva posició al seu seient-. El poble està al Berguedà. Els meus avis eren gallecs. Jo ni tan sols sabia què coi era una meiga. Però aquella dona s'havia assegurat de dir-m'ho de manera que jo entengués que una meiga era la mateixa cosa que una bruixa. Bé, el fet és que aquella casa i la meva àvia em feien venir calfreds. Estava tan cohibit que no era capaç de perpetrar cap malifeta, i els meus pares -que semblava que ho haguessin fet expressament, allò de dur-me a aquell lloc tan sinistre- n'estaven encantats. Van passar un parell de setmanes abans no em deixessin sol amb l'àvia, però. Per a ells s'acabaven les vacances i havien de tornar a la feina. Em van insistir molt sobre el meu comportament, i a la meva àvia li deixaren algunes advertències sobre la taula. En tot aquell temps, l'àvia no m'havia dit res més que alguns mots en aquella espècie de barreja estranya que ella feia servir, entre un català molt mal après i un gallec esporàdic que apareixia quan semblava no conèixer el terme en català, o simplement, preferia dir-lo en la seva llengua materna. Així, es dirigia a mi com "meniño", i em preguntava sovint si em feia por que tot fos tan "escuro". Des del primer dia que em vaig quedar sol amb l'àvia, la sensació d'estar en contínua observació per tots i cadascun dels objectes de la casa era permanent. Procurava passar la major part del temps a la cuina, que era l'únic lloc de la casa on hi havia una mica de claror, mirant amb reverència una enorme olla ennegrida que hi havia a la llar de foc. Els pares m'havien portat algunes joguines, uns cotxes i algun ninot, que acostumaven a romandre inactius sobre la superfície desconeguda de la taula. De tant en tant, l'àvia apareixia per la cuina, caminant apressadament, com si estigués molt enfeinada, quan en realitat no feia res més que recórrer tota la casa parlant sola entre dents. Entrava a la cuina i em mirava amb aquells ulls tan semblants als horribles retrats del saló, i en un to indesxifrable repetia "ai, meniño, demo..."
En Perea va fer un gest, en sentir aquella paraula, prou expressiu per què en Xavi aturés el seu relat un moment per traduir-li.
-Dimoni.
-Gràcies.
-De res. És clar que jo, aleshores, no sabia què volien dir aquelles paraules, i li havia de preguntar al meu pare, que era el fill de l'àvia, el seu significat. El cas és que, després de dir alguna cosa, tornava a desaparèixer tan ràpid com havia entrat. Una tarda, la tarda d'un dia en el qual, amb prou feines havia vist l'àvia, m'aborria a la cuina quan vaig començar a sentir la necessitat d'anar al lavabo. A la planta baixa no n'hi havia i la segona planta, a aquelles hores, començava a ésser massa fosca pel meu gust. Per arribar a les escales, a més a més, havia de travessar tot el saló, que també estava en penombra, i aquella era una idea que no em cridava gens l'atenció. Vaig saltar de la cadira sabent que, si no em decidia a pixar, m'ho faria a sobre, però em vaig adonar en aquell moment de quant m'espantaven, tant la casa com la meva àvia. M'espantaven fins el punt que preferia pixar-me als pantalons abans de trobar-me amb aquella bruixa enmig de la foscor. Caminava per la cuina fent voltes a la taula, quan, de sobte, vaig tenir una idea. Em vaig deturar en sec i vaig parar l'orella, per veure si localitzava l'àvia. No vaig sentir res. No sé què vaig pensar en aquells moments, però, abans que pogués calibrar, ni per un instant, les conseqüències d'allò que estava a punt de fer, la meva orina ja queia, sonora, dins l'olla de la llar de foc. Havia fet servir una cadira per enfilar-m'hi i poder arribar a la boca de l'olla, i així em va trobar l'àvia just a la meitat de la meva tasca, amb la tita a la mà, el riu colpejant les parets i el cul metàl·lics de l'estri de cuina, i una expressió d'infantil satisfacció que, ben aviat, se m'esborrà de la cara. No vaig entendre res de totes les coses que va arribar a dir-me. Només sé que va repetir la paraula "demo", però que no me l'aplicava a mi. Em va agafar pel canell, em va baixar bruscament de la cadira i em va portar, gairebé sense que toqués el terra, escales amunt fins la segona planta. Ens vam plantar davant la porta de la cambra dels mals endreços. Jo havia començat a plorar només entrar al saló, mentre em pujava els pantalons amb la mà lliure i l'implorava que em perdonés, que m'estava pixant i em feia por pujar al wàter perquè era molt fosc. L'àvia em va mirar amb aquells ulls esgarrifosos. No havia encès el llum del passadís i les tenebres m'envoltaven, devoradores. Em semblava sentir el pas d'un vent gèlid per tot el meu cos, un vent que transportava veus horribles, furioses. Vaig mirar a la meva dreta, cap el final del corredor, i no sé si va ser per causa de les llàgrimes o si ho vaig arribar a veure de debò, però vaig tenir la impressió que la foscor, més enllà d'on romaníem l'àvia i jo, prenia formes més compactes, desconegudes, amenaçadores. Vaig veure, o creure, que... es movia.
En Xavier es va estremir visiblement. La seva mirada semblava perdre's en un horitzó d'horrors llunyans que, de cop i volta, apareixia novament per envoltar-lo. La suggestió era tan forta que el doctor Perea tractava d'evitar veure's afectat per aquelles paraules, per aquella mena de transformació a nen petit que el seu pacient experimentava sense cap mena d'intervenció farmacològica o hipnòtica, i jugava més que mai amb l'enregistradora de microcinta, per tal d'aferrar-se a algun element que el mantingués lligat a la racionalitat i al capteniment. Tot i així, no podia deixar de sentir que la pell se li eriçava al clatell i que el cor li bategava més depressa.
-Em va agafar per les espatlles -continuà en Xavier, empassant saliva-, amb una força inimaginable. Va dir: "tens por de l'escuridade? Per dolent, os demos van te levar!", i obrint la porta de la cambra dels mals endreços, m'hi va ficar i va tancar d'un fort cop, empresonant-me a la foscor. Al principi vaig cridar i plorar com qualsevol marrec fa quan el tanquen en una cambra fosca. Però ben aviat, les diferències amb qualsevol habitació amb el llum apagat es van fer paleses. De cop i volta vaig deixar de notar el tacte de la fusta de la porta, i els meus cops de puny i les meves puntades de peu es perdien en el no res. Aterrit, em desplaçava a esquerra i dreta amb els braços en creu, buscant unes parets que no apareixien. Mai vaig saber si aquella situació era fruit de la meva imaginació o si, realment, les parets havien desaparegut. Només sé que, quan vaig començar a percebre que no estava sol en aquella negror, quan em va semblar notar moviments al meu voltant, fins i tot vaig creure que sentia xiuxiueigs expectants, àvids, em va envair el pànic, el pànic més absolut, i vaig començar a proferir uns xiscles desesperats, aterrits i aterridors. Però la meva àvia no semblava veure's afectada per la meva histèria, pel meu patiment. Jo notava els moviments cada cop més propers a mi, fins i tot tenia la mateixa sensació que al passadís, que la foscor era un ens que prenia forma, diferents formes indefinibles, i que eren aquestes formes les que emetien aquells xiuxiueigs. El fred, allà, era insuportable, la sensació de perill, inabastable. De tant en tant, quan prenia aire entre xiscle i xiscle, em semblava entendre paraules entre aquelles remors abjectes, "o meniño, o me
niño", cosa que em feia reprendre els meus alarits encara amb més força. Em vaig sentir a la vora de la bogeria, imagini's, un nen de sis anys a la vora de la bogeria, incapaç d'emetre ni un sol crit més, plorant desesperadament, perdut dins una foscor horrible. Em vaig agenollar i vaig cridar un últim cop, abans que la porta de l'habitació s'obrís i la meva àvia em recollís del terra. Tot d'una, aquells xiuxiueigs van esvanir-se, com si s'escapessin pel passadís a través de la porta oberta. Em vaig desmaiar, crec, aquests records són confusos, però crec que ho vaig fer, perquè vaig recuperar la consciència al començament de les escales. No entenia res del què estava passant, però vaig veure que la meva àvia em volia portar a la planta baixa arrossegant-me pel terra. M'agafava el turmell i tibava de mi. S'havia tret el mocador del cap i la seva cabellera gris semblava lliscar-li per les espatlles com un exèrcit de cucs ressecs. No puc, tampoc, saber si aquesta imatge és o no fruit de la meva imaginació. Però el què va passar després sí que sé que va ser real...
En Perea va bufar sonorament, deixant anar l'aire que havia estat retenint involuntàriament durant aquella part del relat. Veient que, potser, encara quedava quelcom pitjor per explicar, va animar al seu pacient a continuar:
-Què va passar, Xavi?
-L'àvia em va aixecar i em va dir que no tornés a portar-me malament perquè la propera vegada no em trauria d'allà, i els "demos escuros" se m'emportarien. Em va agafar pel braç i vam començar a baixar les escales. Però jo, de cop i volta, vaig arrencar a forcejar amb ella. Li vaig donar cops de puny i de peu, cridant i plorant. Com si fos ella la porta que havia desaparegut a la foscor. Em vaig revoltar tant que, inesperadament, la vaig fer caure. Em va agafar per les cames de forma instintiva, arrossegant-me escales avall. La meva àvia es va copejar la templa dreta i va rodolar com un pes mort fins el saló. El cop havia sonat com un espetec tou, indefinible. Jo també vaig rodolar per aquelles escales encimbellades. Em vaig trencar el maluc. L'àvia, en canvi, va morir. No recordo quant de temps vaig estar-me a terra, enfrontat amb el seu rostre petrificat, que em mirava amb l'ull dret enterbolit per un tel horrible de sang fosca i l'esquerre encara intens, irat. El mal era embogidor, però m'envaïa una ansietat que anava molt més enllà de la meva comprensió. Em desesperava perquè el dia s'apagava, i la casa s'enfosquia a marxes forçades. Per sobre de tot, m'espantava tornar-me a trobar amb la foscor, amb aquelles coses, fossin el que fossin, que es bellugaven i xiuxiuejaven, famolenques: "o meniño, o meniño". Per sort, la meva mare va aparèixer, trobant-se amb aquella escena dantesca, i se'm va endur d'aquella maleïda casa. Amb el temps vaig aprendre a viure amb la mentida, amb la versió que tothom va considerar autèntica, que la meva àvia m'havia acompanyat al wàter i que, baixant, tots dos haviem caigut accidentalment. No vaig dubtar en explicar-ho així, perquè aquella mentida tenia, al meu parer, un component de veritat. A més, m'espantava profundament confessar què havia passat realment, perquè pensava que, si per pixar dins d'una olla m'havien torturat d'aquella manera, per haver provocat la mort de l'àvia em tancarien a la foscor i deixarien que els "demos" se m'emportessin. Però no vaig aprendre a viure amb el sentiment de culpa i, sobretot, amb el meu autèntic pànic a la foscor.
Ara, qui va bufar va ser en Xavier. Semblava haver-se tret un enorme pes de sobre. A l'exterior, l'ocàs arribava al punt àlgid, i la nit s'esdevenia silenciosa, indubtablement fresca i estelada. En Perea es va aixecar, consirós. Observava el Xavier amb un bri de desconcert. Els fets que li acabava d'explicar eren autènticament colpidors, però no canviaven la visió que el psicòleg tenia del seu pacient, la d'un jove turmentat per uns fets indubtablement traumàtics. No concebia aquella caiguda per les escales d'una altra manera que no fos l'accidental, així que, considerant que el sentiment de culpa era quelcom que podien abordar en altres sessions, va decidir centrar-se en aquella por irracional a la foscor, perquè creia que era possible solucionar-la amb relativa facilitat. Va pensar que una senzilla demostració serviria per reduir el pànic a un simple neguit.
-Bé, Xavi -va fer, finalment-. Després d'unes quantes sessions, t'has atrevit a explicar-me quin és el nucli de les teves pors. Ara m'explico els motius pels quals has buscat consell professional i entenc perfectament tant el teu sentiment de culpa com la teva fòbia a la foscor. Aquelles explicacions que em donaves durant les primeres visites, sobre la teva mania de dormir sempre amb un llum encès, que portes a sobre una llanterna perquè no suportes quedar-te a les fosques quan puges o baixes les escales del teu edifici, que no agafes l'ascensor, tot i que vius en un cinquè pis, perquè encara t'espanta més la possibilitat de quedar-t'hi atrapat i a les fosques... Tots dos sabíem que això venia d'un fet concret que et va marcar, i tots dos sabíem que acabaries explicant-m'ho. Ara que ho has fet, em sembla que tindrem dues línies d'actuació, una de ben fàcil, solucionar el teu pànic a la obscuritat. L'altra, potser ens costa una mica més, però és possible que, solucionant la primera, la segona ens pesi menys. Així que, si estàs disposat a rebre la meva ajuda, i si t'hi veus amb força, podem intentar abordar la primera línia d'actuació.
-Què proposa? -va fer en Xavier, visiblement espantat.
-Proposo una petita teràpia de xoc.
-No! -exclamà en Xavier- Em nego a quedar-me a les fosques, doctor!
-Tranquil, Xavier -va dir en Perea-. La meva idea és que ens hi quedem tots dos.
-Sembla que no hagi entès res -somiquejà el jove-. Li he explicat què hi ha a la foscor, i què és el que busca.
-Xavier -va dir en Perea, de cop i volta enèrgic-: has pensat mai que aquells "demos", aquells dimonis, formen part de la casa de la teva àvia? Que no tenen per què habitar la foscor a tot arreu? Has pensat que, si realment la teva àvia era una meiga que els invocava, els dimonis podien haver desaparegut juntament amb ella? Podria ser, fins i tot (aquesta és la tesi que jo crec més encertada), que aquestes criatures no siguin més que el reflex del teu sentiment de culpa, així que, si ens hi enfrontem de cara, podem eliminar, d'un sol cop, les dues cadenes que arrossegues des de fa tants anys...
En Xavier va calibrar les paraules d'en Perea. Semblava considerar, com a argument de més pes, la possibilitat que els dimonis morissin juntament amb la seva àvia.
-Et diré què és el que farem -va dir en Perea, veient que en Xavier començava a plantejar-se fer la prova-: tancarem totes les entrades de claror d'aquesta habitació. Tancarem la porta i apagarem els llums. Però no ens allunyarem de la porta, ni de l'interruptor. Jo agafaré amb una mà el pom, que amés és ben a prop de l'interruptor, i amb l'altra, t'agafaré a tu de la mà. Si, en qualsevol moment veus que no pots resistir més la foscor, obriré la porta desseguida, premeré l'interruptor en un segon. No pots dir que no. No estaràs sol, i serem nosaltres qui dominarem la situació. Som dos adults, Xavier, i tots dos sabem que, a la foscor, no hi ha cap dimoni.
En Perea es va apropar al Xavier i li va oferir la mà, convidant-lo a aixecar-se.
-Confia en mi -va dir.
El Xavi es va aixecar de la butaca sense agafar la mà d'en Perea. Durant uns instants va romandre mirant-la, com si al palmell travessat per profundes ratlles hi pogués trobar quelcom que estava buscant.
-Una última cosa -va dir, aixecant la mirada fins trobar-se amb els ulls d'en Perea.
-Digues...
-Temps després, no sabria dir quant, vaig despertar-me una nit, com gairebé totes les nits des de la caiguda per les escales. Havia tingut un malson especialment intens i els crits van espantar els meus pares. El pare va venir a calmar-me i em va preguntar què em passava. Jo li vaig dir que havia tingut un malson, que havia estat somiant amb els retrats del saló de casa l'àvia...
En Xavier va fer una pausa estranya, com si se li fes difícil continuar.
-Què? -va fer en Perea, intrigat.
-El pare em va dir que a casa l'àvia no hi havia cap retrat al saló, ni enlloc, pràcticament. La única cosa que es podia assemblar a un retrat era una petita fotografia en blanc i negre del meu avi, i aquesta reposava a la tauleta de nit de l'àvia.
Aquest cop, en Perea no va poder evitar esgarrifar-se de forma evident. Però es va controlar ràpidament i va refermar la presència de la seva mà amb un enèrgic sacseig.
-Confia en mi -va repetir.
Aquest cop, en Xavier sí li va estrènyer la mà i tots dos van caminar fins el finestral que ara mostrava una magnífica imatge nocturna del jardí de casa en Perea. El psicòleg va accionar una petita palanca que posà en funcionament una persiana automàtica. Quan va estar completament tancada, va córrer les cortines.
-No sé si això és una bona idea -deia en Xavier, que no deixava anar la mà d'en Perea sota cap concepte.
-Sí que ho és -deia en Perea mentre caminava cap a la porta. Notava la mà d'en Xavier freda i suada, tremolosa. Van arribar just davant la diana infantil i allà van aturar-se.
-I això? -va dir en Xavier, assenyalant amb un moviment del cap la diana.
-Em relaxa llençar dards. Però amb una diana autèntica patia per la porta. Així no corro cap mena de risc -va somriure en Perea.
El Xavier li va correspondre, però el gest se li va esborrar en el mateix instant que en Perea acostava la mà al pom i l'agafava, lentament, com per mostrar-li que, efectivament, estava ben a prop de l'interruptor que els deixaria a les fosques.
-Estàs preparat? -va preguntar en Perea. Una ràpida ullada al rostre del seu jove pacient va ser suficient per saber la resposta.
-No.
-Confia en mi -va dir per tercera vegada. Immediatament, sentint-se estúpid per estar, ell mateix, lleugerament espantat, va estrènyer-li la mà al Xavier i va de
ixar anar el pom de la porta per accionar l'interruptor. L'habitació va quedar a les fosques.
-Tranquil -va xiuxiuejar en Perea. El Xavi havia començat a gemegar només apagar-se el llum. En Perea va tornar a dirigir la mà cap el pom de la porta, però no el va trobar a la primera. Ni a la segona.
-Ja està passant un altre cop -va sanglotar el Xavi. La seva veu havia pres novament aquell to infantil, però més accentuat. Realment semblava un nen espantat.
En Perea estava perplex. No era possible que els seus dits erressin una vegada i una altra, que no trobessin el pom de la porta. Va fer un pas endavant amb el braç completament estirat al seu davant. Per lògica, hauria d'haver xocat ja amb la porta. Però no hi era. Sentia el tacte fred i lliscós de la mà del Xavier, notava que el noi tremolava exageradament. Tot d'una, un vent gèlid li va glaçar la cara. Va fixar la vista a la foscor, tractant de distingir-hi alguna cosa. En realitat, en Perea havia jugat amb trampa, perquè sabia que aquella habitació no es quedava mai completament a les fosques. Sempre hi havia algun petit resplendor provinent de l'equip de música que hi havia en una de les prestatgeries, la d'un rellotge digital que tenia sobre l'escriptori. La suficient claror per què els ulls l'agafessin com a referència per adaptar-se a la penombra regnant. Però en aquells moments, era incapaç de localitzar aquelles petites referències lumíniques i incomprensiblement, ell també començava a neguitejar-se en veure's immers en aquella estranya situació. La porta semblava haver-se esfumat en el no res, la negror era total, en Xavier no parava de tremolar, de gemegar, i en Perea no podia evitar encomanar-se de la por del seu pacient.
-No els sent? -va xisclar tot d'una en Xavi- No els veu?
En Perea es va espantar. Li era impossible escoltar res que no fos el batec del seu propi cor al fons de les oïdes, o els crits d'en Xavier demanant-li que obrís la porta, que encengués el llum. Però en Perea no podia dir-li que no trobava ni el pom, ni l'interruptor, ni que estava començant a veure formes estranyes, més fosques que la pròpia foscor, que es bellugaven al seu voltant. Només podia estrènyer-li la mà, per intentar calmar-lo i per calmar-se ell mateix.
-Os demos! Os demos són aquí! -Cridava en Xavier- Doctor, obri la porta, obri, si us plau!
-No puc! -va cridar en Perea, finalment. Sentia el fred, la por, el pànic. Creia, efectivament, escoltar veus llunyanes que repetien paraules que no podia entendre, que no reconeixia. La foscor els devorava, els envoltava, els atrapava.
En Xavier va començar a xisclar, cada cop amb més força, com si alguna cosa l'acabés de tocar. En Perea també havia tingut aquesta sensació, un frec gelat a la pell de la mà que hauria d'haver trobat el pom de la porta. Els crits eren insuportables, i les convulsions d'en Xavier, horribles.
-M'han agafat! -va dir, tot d'una- M'han agafat!
Com per confirmar-ho, en Perea va notar que alguna cosa tibava salvatgement d'en Xavi. La mà del noi li relliscava de la seva, però ell va prémer amb més força perquè no se li escapés. Ara sentia, més clares, unes estranyes veus neutres que provenien de la foscor. "Meniño, meniño", semblaven dir. Amb una cega esperança, tenyida d'irracionalitat, el psicòleg va tibar d'en Xavi cap a ell, cridant com un animal en aquell esforç per salvar-lo de la foscor. Va notar que, de cop i volta, xocava amb la superfície de la porta i que alguna cosa li copejava el cap. La diana infantil. La seva mà va buscar, per instint, el pom de la porta i el va tibar, però, inexplicablement, va notar una força que empentava per evitar que pogués obrir-la. En Perea va desistir i va acostar la mà a l'interruptor. Premia amb força la mà del Xavi en l'instant en què el noi llençava un alarit inhumà i la resistència exercida per que tibava d'ell cap a la foscor, desapareixia. En Perea havia pogut accionar l'interruptor.
Quan l'estança s'il·luminà, en Perea es va deixar caure a terra. Aquest cop, qui va cridar va ser ell. Subjectava, amb la mà tremolosa, la mà del Xavi. Però només la mà. La resta del noi havia desaparegut. Va llençar la mà al terra, esgarrifat.
-Xavi! -va fer, però sabia que el noi no respondria.
Durant vàries hores, en Perea es va quedar allà, a terra, amb l'esquena recolzada contra la porta, mirant la mà d'en Xavier i lluitant ferotgement contra la bogeria.
Encara col·lapsat, es va alçar i va córrer cap al finestral per aixecar la persiana. Es va dirigir cap a l'escriptori i va encendre el llum de peu que feia servir per treballar. Des d'aquest punt, va veure l'enregistradora de microcinta al coixí de la seva butaca. L'havia deixat allà quan s'havia aixecat per animar en Xavier a fer aquella horrible prova. No l'havia parat.
-Déu meu -va fer, agafant-la. Va tancar els ulls i la va aturar. Va tirar enrere la cinta i va prémer el botó de reproducció.
A la gravació només s'escoltava la veu d'en Xavier, cridant, desesperat. Durant uns segons, els xiscles es van fer insuportables, uns segons durant els quals, en Perea clavava la mirada sobre la mà que romania, amb el palmell dirigit al sostre, sobre la catifa. Però, tot d'una, els crits del Xavier a la microcinta s'havien interromput, i una estranya veu femenina, desgastada, vella, havia aparegut durant un instant per dir:
-Ai, meniño, demo... demo...
En Perea va llençar l'enregistradora a terra, proferint un crit aterrit. Es va deixar caure a la butaca i va començar a plorar com un nen.
Com un nen que li té un pànic absolut a la foscor...



Comentaris

  • Genial![Ofensiu]
    Caram caram | 17-05-2020 | Valoració: 10

    Encara no sé com he anat a ensopegar amb aquest relat de fa quinze anys, possiblement m’hi han portat els mateixos “demos”. Però m’ha encantat!

  • Tretze comentaris, hahahahah!!![Ofensiu]
    copernic | 08-12-2007 | Valoració: 10

    Hola, Sergi. Feia molt temps que volia comentar-te aquest conte. Aprofito un enllaç de favorits de'n Pívot per dir-te només que és un dels millors relats que he llegit a RC i en el llibre (em sembla que és el primer). La creació d'una atmosfera de terror en una consulta d'un psiquiatra no és una cosa fàcil i ho has aconseguit plenament. En fi, poques coses puc dir que no t'hagin dit abans els dotze relataires anteriors. T'afegeixo als meus favorits i com que ara en tinc tretze em desfaig de la maledicció, hahahahahaha!!! (Riure de pel.lícula de por)
    No vull recordar el conte que em vago de por. Bona nit!

  • La foscor...[Ofensiu]
    Biel Martí | 19-01-2006

    Hola Sergi!

    Ara fa poc he reprès la lectura del primer llibre de relats, suposo que degut a que el segon ja està en marxa. Per cert: felicitats per repetir! Aquest relat, rellegit, m'ha agradat més que el primer cop i crec que és quasi bé sublim, sempre tenint en compte que la perfecció no existeix i bla, bla, bla... Una introducció inicial ben trobada, que justifica moltes coses amb el nen que es porta com un dimoni i uns pares que ja no saben per on agafar-lo, a teràpia. Un nus potent, amb la descripció de la casa i l'àvia, els retrats inexistents (només en la ment del petit) i sobretot, l'escena del nen pixant a l'olla i tot el que suposa, amb l'armari i els demos com a introducció al que vindrà al final. Un final que crea un climax realment aconseguit, fins i tot quan el psiquiatra no les té totes però ho tira endavant, que et fa veure que en passarà alguna. Perquè potser l'única errada, al meu modest parer, és la previsibilitat del final: saps que passarà alguna cosa i que els demos existeixen, ho saps.
    Hi has posat elements clàssics de pel·lícules i novel·les de terror (la cinta que grava, els mateixos retrats, la dona del mercat avisant l'infant que la iaia és una meiga...). I malgrat que esdevé un final que pot resultar previsible, el desenvolupes i arrodoneixes perfectament.

    Ara veig que t'has tornat a atrevir poc amb relats tant llargs... quan un altre?

    Biel.

  • se m'ha posat la pell ...[Ofensiu]
    jordigal | 13-11-2005

    Se m'ha posat la pell de gallina, de debò. Però què vols dir erxactament? Ah, ja ho entenc, vols dir que tots els siquiatres son uns embaucadors.

  • Una cosa...[Ofensiu]
    Dreams | 04-11-2005 | Valoració: 8

    Hola, una cosa esque soc nova i no se molt bé com va tot això... Aquest relat segueix o es queda tallat?, es que no crec que es quedi tallat aquí perque si no no tindria sentit, perquè només es una petita introducció..
    I si no es talla en allà on posa fl, a on tinc que anar per poder-lo seguir?? Gràcies

  • GariKoitz | 08-05-2005 | Valoració: 10

    impresionant, boníssim!

  • ara he mirat els comentaris[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 23-03-2005

    veig que en Perdix ja t'havia parlat d'en Lovecraft, no ho havia vist, veig que no vaig massa desencaminada ...

  • et volia dir ..[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 23-03-2005 | Valoració: 10

    Això, que he llegit el teu relat en "llibre" com Deu mana, feia temps que el volia llegir, però es llarg i sempre el deixava per una altra ocassió, però ara ja ho he fet, et tenc que dir que m'agradat molt, cap al final em recordava en Lovecraft, per aquest relat teu ja és mereixia sortir el llibre ... mai t'havia comentat res crec, coment poc però quan ho faig és de veritat ...

    Una aferrada

    Conxa

  • Es podria trobar en una llibreria[Ofensiu]
    Far de Cavalleria | 01-01-2005

    Tot un relat on destacaria la riquesa del llenguatge i les paraules que ens expliquen la foscor. Gràcies.

  • Meniño[Ofensiu]
    pèrdix | 30-12-2004

    Si em dius que l'acció succeïa a la ciutat d'Arkham i que en comptes del Demo era Cthulhu ho hagués trobat normal...semblava un conte de Lovecraft!. Estic convençudissíssim que l'has llegit.

    Ets un crack, noi. Increïble la capacitat que tens per a posar al lector en tensió, de fer-nos copartíceps de les pors del protagonista. Abans de que el Perea tanqués la llum m'he trobat demanant si us plau que no ho fés. I quan l'ha tornat a encendre tot jo estava en tensió.
    I a sobre mantenint el ritme amunt de tot en un relat raonablement llarg. Cal molt de domini, punyeteru!

    Me l'he dut al tren i els darrers paràgrafs me'ls he hagut de llegir pujant per les escales de l'estació. No podia esperar a casa.

    I felicitats per aquest relat 200 encara que sigui tard i ja n'en tinguis 204...màquina!

    Bye!

  • MES FELICITATIONS, MONSIEUR YAGUE!!![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 27-12-2004 | Valoració: 10

    Ja feia dies que m'havia imprès el relat per a comentar-te'l, però semblava que mai trobava el moment. Aquí tens, per si t'interessa, el meu comentari.

    ESTRUCTURA: És un relat dividit bàsicament en dues parts. La primera la constitueix la història d'un jove (si no m'he descomptat, d'uns 26 anys) marcada per una experiència horrible de quan era jove, experiència que des d'aleshores li causa una aprensió visceral a la foscor. La segona la constitueix un poema de només set versos (tant breu com elegant i reflexiu) que mostra d'alguna manera el lema que t'ha inspirat com a autor: el temps que passa. Un tema fascinant que dóna per molt i que hi has jugat (opino) amb encert.

    Descrius dos moments diferents: quan la història succeí i el que ha succeït vint anys després. No resulta ben senzill alternar dues èpoques diferents, però està molt ben aconseguit.

    FORMA (redacció). Detallista com ens tens ben acostumats. M'ha semblat MAGISTRAL (i ho dic en majúscules perquè això sol ja reclama un 10) el pas de la tarda al vespre i del vespre a la foscor nocturna. Magistral primera perquè l'has adjectivat mimant aquesta franja com una criatura, i segona perquè és com si haguessis pintat el fons de la història del mateix color que la trama, amb matisos diferenciats. M'explico. La trama descriu d'alguna manera el pas del temps (cosa que emfatitze's sobretot al final, amb el poema), i de rerefons expliques el transcurs dels últims minuts d'una tarda primaveral fins arribar a la foscor. Foscor a fora, foscor a dins. Foscor que és la mare de la incògnita, del terror, del fet paranormal amb el que conclou el relat.

    Dit això, permet-me afegir-hi una observació en to de crítica positiva. Al meu humil mode de veure, sobretot a la primera meitat del text, hi ha frases molt llargues. Jo estic acostumat a escriure'n, però com que sempre m'ho critiquen, no m'agrada quedar-me sol ;-)

    Em permeto citar-te la frase següent: "Amés, la meva àvia contribuïa, amb el seu físic, a construir l'ambientació idònia per què un nen se sentís completament immers en un malson, petita i malcarada, arrugada en extrem, amb el cap embolicat en un ronyós mocador negre, vestida de gris fosc, un dol alleujat per un marit mort dècades enrere, geperuda i amb el rostre i les mans plens de berrugues, la veu cascada, desgastada". Potser hi hagués posat un punt i seguit entre "malson" i "petita". Cert que parles del mateix, però en la primera part crec que et refereixes més a la casa (i l'àvia com si en fos part) i en la segona et centres més en la descripció de l'àvia, si no és que sóc jo qui es fa un embolic.

    CONTINGUT: Un relat de terror amb final sorpresa i alhora reflexiu, sobretot gràcies al poema. La bruixeria, com deia crec la nostra estimada Shuhua en algun moment, és un tema poc explotat, i en aquest cas a més a més ve importat de Galícia. Això sí, s'ambienta en terres berguedanes, un detall que per a algú nascut a la ciutat de la Patum no pot passar per alt ;-)

    Observació també en clau de crítica positiva: potser hauries pogut jugar un xic més encara amb els retrats, que poden donar molt de sí.

    Per altra banda, he de confessar-te quelcom. Quan he acabat de llegir el poema m'ha vingut a la memòria l'argument d'un relat breu que vaig llegir (i rellegir i tot, crec) ja fa temps. Un relat de (ehem) Agatha Christie. No era el seu fort precisament el terror o la narració de fets paranormals (ehehem), però en tenia un de breu (que ara no sé com es titula; si mai hi penso ja te'l buscaré per dir-te'l, si vols) que narrava l'última sessió d'una mèdium. Era una dona jove, crec, que havia decidit retirar-se d'aquesta, diguem-ne, professió, però que rep l'encàrrec d'una última sessió. Una dona que se li havia mort el fill li demana que es posi en contacte amb ell. Ella al final hi accedeix i comença la sessió. Però a mitja sessió la mare/clienta perd el control i just quan estava la mèdium parlant amb la veu del fill mort, la clienta toca la mèdium. Segons es desprén del relat (jo això no ho sé, la veritat, i per tant podria ser que Christie es tragués de la màniga aquesta sortida), no pot tocar-se mai una mèdium quan està en "trànsit". I menys encara la saliva que li queia de la boca. Doncs bé, aquella clienta ho fa i a l'instant es produeix una mena de reacció que ara mateix no recordo ni com descriu. Al final resulta que la mèdium mor en aquell precís moment i el seu cos queda reduït a la meitat. Punt i final.

    En aquest teu relat queda la mà i un munt d'interrogants. Potser més que en aquell relat que vaig llegir d'Agatha Christie (perdoneu-me que tant sovint posi exemples amb obres escrites per aquesta dona, però [no sé si es nota] n'he llegit unes quantes). Però el resultat és, en la meva humil opinió, molt bo. Ja t'he dit línies enrera que la mera descripció del pas de la tarda al crepuscle mereix un 10. I si per tota la resta també, aquí el tens.

    Salut, Sergi, i moltíssimes gràcies pel teu comentari a No m'espereu al meu funeral.

    A reveure, mestre, i felicitats pels 200!!!

    Vicenç

  • FELICITATS PELS TEUS DOS-CENTS[Ofensiu]
    Marc Freixas | 23-12-2004 | Valoració: 10

    L'Estemariu diu que és impressionant,
    i té tota la raó...

    però és que tu ets un escriptor de cap a peus,

    DE CAP A PEUS!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    Sergi, feia temps que no et comentava res, tot i que t'anava llegint com sempre, però noi!!! el temps no em permet massa filigranes alhora de comentar relats últimament, i no tinc ni temps per dedicar-hi ni mitja hora tu!!!

    però ara, a altes hores de la nit ( són la una i quaranta-tres minuts!! ) m'acabo de llegir aquest relat dos-cents, i és fantàstic!!!

    ENHORABONA COMPANY!!!
    FELICITATS!!!

  • Terrorífic![Ofensiu]
    pivotatomic | 23-12-2004 | Valoració: 9

    Un conte magnífic, Sergi!

    Per fer por hi ha dues maneres, apropar-te poc a poc cap un destí fatal que tú ves a venir però els personatges no, o sorprendre't. Tú has recorregut de manera impecable el primer camí, t'has pres el teu temps per parar tots els elements terrorífics (la iaia, la foscor) i has acabat d'una forma esglaiadora. Aquest conte m'ha fet por (també conta que sóc a casa, sol i és de nit) i és del millor que he llegit a la web. L'afegeixo a favorits inmediatament!

    Per cert... jo n'he escrit un de terror que es diu "Plaer". M'agradaria molt saber la teva opinió.

  • Impressionant![Ofensiu]
    Estemariu | 23-12-2004 | Valoració: 10

    Hola Sergi, he llegit aquest relat sol i mig a les fosques i de debó que he passat por. M'he posat a disseminar-lo d'immediat perquè és boníssim. Gràcies per a obsequiar-nos a tots amb aquesta filigrana! Un 200 rodó!

Valoració mitja: 9.67