Fred de neu

"Ufff... he fet unes quantes voltes sobre mi mateix en arrossegar-me. M'ha acompanyat un soroll estremidor però ara de cop, tot resta immòbil, fosc i en silenci".

La nit abans seia esgotada al terra del refugi, ben a prop de la llar de foc. Milers de punxades afeblien les cames mentre el contemplava dret davant de la finestra, fent esforços per reconèixer els contorns. Molt abans de parlar, l'expressió de la seva cara va anticipar les paraules.
-Neva!!
Ella es va lamentar en silenci.
Feia poc que havien arribat per fi al refugi. Després d'un dia sencer lliscant sobre neu, provant camins, fent traça sobre pales verges, remuntant amb esforç i posant a prova la paciència, i ell encara tenia esma per endreçar-ho tot, desar pals i esquis, encendre el foc, canviar-se de roba i de mitjons, desfer neu per un sopar liofilitzat, preparar els sacs i classificar les fotos. Tot vigorosament i sense perdre el somriure.
Va admirar l'espectacle que ell li oferia.
-Segur que treu les forces i la vitalitat d'aquestes muntanyes. Jo amb prou feines em puc moure i ara mateix em sembla que mai més em podré aixecar d'aquest terra de fusta. Mai més!. En canvi ell... mai en té prou. Ha de ser veritat que la neu és la seva vida.

"Quina sensació més estranya. Em sembla que no em fa mal res però tanmateix... crec que no em puc moure, ni braços, ni cames, ni cos, ni mans! ...què ha estat aquest bram? he estat jo?. Crec que ha sortit del fons de l'ànima. Però ha estat inútil, no em pot escoltar ningú."

Va deixar la finestra i es va apropar a ella.
-Demà ens aixecarem d'hora, vull ensenyar-te la màgia d'esquiar a aquella hora del matí en que el dia es desperta. Com el cos i les emocions. Has de sentir la traça dels esquis, el punt suau del pal en picar i la força de les teves cames. La segona classe ha de ser espectacular!
-Vols dir...? -Començava a adonar-se'n que no trobaria excuses per quedar-se al sac pels segles dels segles. -Ara mateix l'únic sentit que tinc alerta és el del dolor...
-Au va, marquesa! Que potser et fas gran? Et prometo que l'esforç paga la pena.
-Si tu ho dius...

"He de mantenir la calma. Tinc claríssim que sóc viu, tinc fred i estic espantat, he de controlar l'agitació del cos, l'impuls de córrer i la respiració accelerada. Aviam... sí, així, molt millor. Amb serenor és més fàcil pensar."

-Oitant. Ja veuràs, ja. Cada volva de neu transforma el camí, les pendents, el paisatge. Només cal mirar atentament. Adaptar la mirada. Conduir-la. T'impressionarà.I ara anem a dormir. Ansiejo llevar-me per mostrar-t'ho.

"Quant de temps ha passat? Segurament menys del que em sembla perquè ja ho diuen, la vida pot passar pel cap en un instant. Per sort ja no tremolo. I tampoc sento fred. És curiós, només em cremen els dits d'una mà."

L'endemà, tal i com va avisar, la va despertar a trenc d'alba.
-Ja es de dia?? Doncs encara em fan mal els genolls, i els turmells i l'espatlla... i encara tinc son i no crec que aquests peus puguin posar-se aquestes botes i a més fa massa fred i...
Un esclat de riure la va fer callar. Va entendre perfectament, no era propi d'ella remugar ni mostrar feblesa. Millor canviar d'actitud, aprofitar les lliçons, aparcar el dolor i ja que hi som, gaudir.
-D'acord. Bon dia, mestre, alumne preparada.
-Així m'agrada!
Es van posar en marxa.
-Que vas aprendre ahir?
-Que tens una manera molt ortodoxa d'ensenyar. Que la neu tova no rellisca però sí les teves petjades acabades de fer. Fons la neu i apareix el glaç. I a perseverar i a ser constant, un pas rere l'altre.
-Correcte! i ara... amunt. No perdem més temps. Ho has de viure intensament.

"Encara no em puc moure i tinc els sentits embotats. Una sensació estranya, penso sense aprofundir però veig clarament, que aquest cop m'ha vençut la meva muntanya."

A mig matí ella ja no podia més, malgrat tot no va pensar que havia estat una tortura fins que va arribar sola al refugi i el cos es va afluixar.
-Espera'm al refu.- Li havia dit. -Digues, que t'ha emocionat avui?
-El teu entusiasme, sens dubte.
Ell va somriure i li va fer una aclucada d'ull.
I amb aquests gest ella es va sentir pagada.

"Tinc son i em sento arropat, tranquil i en pau. Ha de ser la foscor o potser el silenci que m'envolta."

Un soroll creixent es va obrir pas de sobte a la seva consciència. Com el bram d'una bèstia adormida durant anys en llevar-se. Amb la intensitat d'un tro carregat de segles dins una tempesta llunyana. Soroll de neu vomitada.
Es va estremir.
On és el mestre?
Va sortir a la porta del refugi. Silenci i cap moviment. Per assegurar-se, va voler adaptar la mirada, fotografiar mentalment els espais, memoritzar els racons. Tot sembla en ordre, d'un blanc impol·lut i d'una bellesa esfereïdora i insultant.
-Esperaré aquí, segur que està a punt d'arribar. Vindrà de seguida que se n'adoni que estic espantada. Com sempre ha fet.

"Estic massa esgotat per pensar. Només sé que no hi ha un lloc millor on, serenament, tancar els ulls."

Per tu, Quim. Colgat per una doble allau el 9 de febrer de 2010.