Detall intervenció

'El sou dels poetes'

Intervenció de: Cirerot | 11-03-2010


música que entra pels ulls. l'olor salada d'un raig de llum. ets un somni que deixa de ser-ho i torna a semblar-ho. el temps quan s'amaga. l'aigua corrent. ets el sou dels poetes. imatges plaents que s'estiren. tenir-te és un desig, retenir-te un impossible i estimar-te… una bogeria. ets una veu salvatge que m'engrapa pel coll i em crida arran d'orella: abandona't!



Respostes

  • Rònega tendència
    deòmises | 06/03/2010 a les 04:59

    Compta.
    Jeu i compta cada síl·laba,
    Cada paraula sobrera,
    Cada somni perdut
    O potser només els guanys
    Que no ha sabut obtenir
    Dels versos.

    A l'aixopluc del paraigües,
    Com si la musa necessités
    L'ambient més eixut,
    La llum més tènue,
    La quietud més extrema
    Per xiuxiuejar-li els mots
    A cau d'orella.

    Rònega tendència
    Al rutinari còmput, envoltat
    Pel fum de la xemeneia,
    Per l'ampolla dels somnis ja buida,
    El poeta jau i segueix comptant,
    Composa el trencaclosques
    Del seu laberint, sense amor
    Per evocar.

    On avui cremen diaris
    Demà s'hi consumiran estrofes?

    d.
  • He quedat sol
    Núria Niubó | 07/03/2010 a les 21:19

    He quedat sol

    He quedat sol en la meva estança,
    lentes les hores em fan bressol.
    Dansen partícules de tristesa,
    en l'alè fètid d'un cos latent.

    Beso paraules i es desdibuixen
    en el full rònec del meu quadern.
    Guardo silencis en cada vers,
    perdo en l'oblit el meu sospir.

    He quedat sol en la meva estança,
    un llit feréstec i un cos cansat.
    On són els dies de la frisança?
    On és el gaudi d'hores d'amor?

    Premo al meu pit el teu poema,
    trèmules mans li fan tebior.
    Si en cloure els ulls, ja no desperto,
    no me'l prengueu , no.


  • clarobscur a les golfes
    perunforat | 09/03/2010 a les 13:36

    Clarobscur a les golfes

    du tatuat el matalàs
    ideleble sota la roba rànsia
    indolor somort que l'apaga.

    intueix el jorn que naix
    escopint titlles gòtiques
    per contrades de besllum.

    sorgeixen resos d'oració poètica
    un vers i una estrofa, i un vers i una estrofa
    com l'esma d'un remolí:
    emmudeix al fons la veu d'un decasíl.lab
    ocult ja dins el cercle de l'oblit
    delirant romàntics i insegurs
    pells de morts en altres llengües
    retalls en llatí que cusen les flegmes
    a remolc d' una cita en aremeu
    en un oasi portuari on s'alcen les veles
    intuint perfums de pergamí tendre
    ensordeix un foll Shakespeare
    imcomptable estona sense temps,
    i de peu camina per conegudes llambordes

    fou drapaire amb sang de poeta
    erudit vestit de febre tifoide
    tanca el ulls i un jove Baudelaire
    el traeix amb la mort de maleït

    i els mots cremaran dins una fossa
  • El poeta pobre
    llamp! | 09/03/2010 a les 21:35

    A les golfes de la casa que m'acull; al traster dels somnis empantanegats; a l'estudi de la part alta d'aquest edifici antic jec cada tarda en un matalàs sobre la fusta.

    M'acotxo amb una manta de llana i em poso un coixí ben gros a l'esquena.

    Entre els meus records, oblido que no tinc pertinences; entre la misèria, em considero ric i noble d'esperit; entre els mobles rústecs, resto immòbil.

    Només voldria tocar la imaginació amb les meves aspres mans i, adormir-me, sense haver de pensar en els meus deutes; que quan em llevi tot resti impassiblement estàtic! immòbil!

    Quan cada cadència lluminosa es fongui amb les parets; quan la pols dels armaris deixi de fer-me tossir; quan les goteres del sostre estiguin degudament tapades...

    Jo llençaré coloms a volar al balcó de l'esperança; jo m'atansaré al món de la fantasia de puntetes; jo cultivaré la meva forma d'entendre la solitud

    I brollarà de nou la font de la que bec fent-me brogir el sentiment d'opulència imaginativa de la que goso quan romanc distant dels demés.



    • RE: El poeta pobre (versió definitiva, em faltava un punt i a part)
      llamp! | 10/03/2010 a les 09:12

      A les golfes de la casa que m'acull; al traster dels somnis empantanegats; a l'estudi de la part alta d'aquest edifici antic jec cada tarda en un matalàs sobre la fusta.

      M'acotxo amb una manta de llana i em poso un coixí ben gros a l'esquena.

      Entre els meus records, oblido que no tinc pertinences; entre la misèria, em considero ric i noble d'esperit; entre els mobles rústecs, resto immòbil.

      Només voldria tocar la imaginació amb les meves aspres mans i, adormir-me, sense haver de pensar en els meus deutes; que quan em llevi tot resti impassiblement estàtic! immòbil!

      Quan cada cadència lluminosa es fongui amb les parets; quan la pols dels armaris deixi de fer-me tossir; quan les goteres del sostre estiguin degudament tapades...

      Jo llençaré coloms a volar al balcó de l'esperança; jo m'atansaré al món de la fantasia de puntetes; jo cultivaré la meva forma d'entendre la solitud.

      I brollarà de nou la font de la que bec fent-me brogir el sentiment d'opulència imaginativa de la que goso quan romanc distant dels demés.

  • EL MOMENT D'INSPIRACIÓ D'UN POETA MAG.
    Rita O'Neal | 09/03/2010 a les 22:14

    Entre les quatre parets i les bigues de fusta d'unes golfes velles la inspiració del poeta pobre es desvetlla, malalt i miop, sense esma ni material de qualitat per encendre un bon foc a l'estufa de llenya, que escup els quatre diaris vells que van cremar la nit anterior.

    Una bóta abandonada per aquí, una jaqueta penjada per allà i tot fent d'estora, comprats en un drapaire, uns quants llibres: clàssics, antics o vells?

    I, amb la ploma a la boca i el tinter caient per terra, es posa melancòlic, denuncia, es mofa, satiritza, s'alegra, s'emociona, s'enamora. Tot junt.

    El poeta és l'únic que pot fer que un barret escali una xemeneia, que uns ganivets tallin el fred rere les finestres, que una tovallola faci acrobàcies sobre una corda i que un paraigües voli per l'habitació tot ensenyant les barnilles!



  • La llum de les paraules
    Xantalam | 10/03/2010 a les 00:40

    És la llum brillant de les paraules,
    la claror precisa del seu tacte
    en la foscor intensa, quan els dits
    palpegen i les troben tan quietes
    i callades; arraulides sobre
    el tors bru -cap d'elles gosaria
    parlar més fort que l'altra-
    ni despertar-me a la llastimosa
    llum del dia. M'adormo en el seu
    vaivé, cançó humil i antiga
    en la veu dels mots, pell nua
    d'aquest món, remor que m'aclapara.


  • Moltes gràcies, ets un Sol! muaCCsSS n++
    gypsy | 10/03/2010 a les 02:35

  • ESMA
    brins | 10/03/2010 a les 10:01


    ESMA

    No, no vull romandre acotxada
    comptant síl.labes d'ahir,
    sentir-me pobra com senil poeta
    que s'ha de recolzar en rònec coixí.
    No desitjo arbolar records dolorits,
    abrusats per xemeneia encesa
    que tot nou anhel socarrima.

    No, no vull ajocar-me encara,
    sota de vànova i llençols suats,
    banyats d'abatiment i nostàlgia;
    pretenc sortir defora el meu mur,
    bategar i empènyer portes,
    mantenir finestres ben badades.
    Sentir blanor de brisa,
    i baluern de tronada...

  • Demano permís…
    Joan Gausachs i Marí | 10/03/2010 a les 11:04

    He dit diverses vegades que jo només escric de tant en tant "paraules que més o menys rimen".
    En aquesta ocasió, deixeu-me ser amb vosaltres. Això sí, fora de concurs. Gràcies!


    El vell poeta

    Arraulit allà, a les golfes,
    vestit amb quatre parracs,
    tapat amb flassades velles,
    a la recerca d'estrofes,
    rimant paraules ben belles...
    hi ha un poeta corsecat

    Envoltat de papers vells,
    la llar de foc apagada...
    No així, el seu cervell,
    que té el pensar ben despert,
    igual que el tom que té obert
    freturós de sa mirada

    Un paraigua ben tronat,
    a dalt del sostre, és estès;
    sembla que el vol protegir
    qui sap... si de son destí.
    De poeta pobre..., sí!
    De... pobre poeta..., res!


    09/03/2010
    Revisat gentilment per PiCaPi

    • Oh! Sr. Gausachs, moltíssimes gràcies!
      gypsy | 10/03/2010 a les 15:07

      per què fora de concurs?
      Si és una meravella!
  • Poeta pobre enfilant el seu ric camí
    Fidel | 10/03/2010 a les 14:17

    ( Així és com les flors més pobres
    esdevenen paraules i enfilen el seu ric camí ) :

    No hi ha ningú tan pobre
    que no pugui donar un poema,
    un somriure, una esperança.
    Però la vida t'és terra cremada,
    com els diaris grocs abrasats,
    petja d'un ahir i un avui tèrbol.
    Al llit, sota l'aixopluc d'un paraigües per si de cas,
    - golfes curulles de blanca indigència,
    modest refugi de poetes com tu -,
    et cauen mots com neu perenne,
    flocs d'escalf, silenci... Flors de solitud.

    Encisat per esbombar crus hiverns,
    encantat al gris suburbi com una ‘flor del mal',
    els somnis dels mots no es trafiquen :
    entre besades, somriures i complicitats,
    cauen com enquimerades cascades blanques,

    es dignifiquen, es reinventen, es poetitzen.

  • 'El sou dels poetes'
    Cirerot | 11/03/2010 a les 03:29

    música que entra pels ulls. l'olor salada d'un raig de llum. ets un somni que deixa de ser-ho i torna a semblar-ho. el temps quan s'amaga. l'aigua corrent. ets el sou dels poetes. imatges plaents que s'estiren. tenir-te és un desig, retenir-te un impossible i estimar-te… una bogeria. ets una veu salvatge que m'engrapa pel coll i em crida arran d'orella: abandona't!


  • La nit és un oceà
    bufanúvols | 11/03/2010 a les 22:29

    Aquest matí d'estiu
    has pregat en silenci.
    Has pensat el que et calia.
    No gosaràs escriure-ho.
    Aquest pensament, però, no t'abandona,
    ni que la tarda caigui dolça
    i notis el pes del primer fred
    i pensis que és una senyal.
    Perquè no surts de ta casa
    i no t'interesses pels béns del veí,
    ara conten que voldries morir.
    No escrius res, esperes.
    Obsessivament recordes o imagines.
    Voldries cremar tots els teus versos.
    Voldries oblidar.
    Menges un tros de pa amb raïm
    i dorms.
    Somnies, car la nit és un oceà.
    Aquest pensament no t'abandona.
  • El poeta pobre
    bellissima | 11/03/2010 a les 23:59

    Dins del jaç, tapat, bressolant paraules,
    el poeta pobre crea coordenades.
    La llar de foc dorm a les golfes altes
    i el dia de llum esmalta les cambres.
    Per tota riquesa, té llibres, la casa,
    polits de teranyines que inundin les pàgines.
    Un paraigua penja, vell, de la mansarda,
    que intimitat dóna a tota l'estança.
    El poeta seu abrigat per mantes
    contra els tous coixins, coixineres blanques.
    Protegit del fred canta amb ditirambes
    aquest dia immens, tot ple d'esperances.
    Després anirà a prendre dues tasses
    d'ensucrada llet a l'Hostal de Flandes.
    Com sempre, durà, ben amanyagades
    als plecs de l'armilla, les estrofes clares.
    Pel carrer, amb l'abric i el barret copalta,
    tots els seus veïns, plaents, l'assenyalen.
    I cada mestressa que cuina, enfeinada,
    li posa una sopa a sobre la taula.
    En entrar a l'Hostal els homes parlaires
    resten tots callats per fer-li homenatge.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: