Detall intervenció

Lliris

Intervenció de: Cirerot | 12-12-2009


en diuen lliris i n'hi ha de molts colors.
una vegada

em van trencar el cor. s'ho va endur tot.
en diuen lliris
i només són flors.

una vegada es van endur els colors
i també

les flors. en diuen cors però ho trenquen tot.


Respostes

  • Immensitat oceànica
    deòmises | 08/12/2009 a les 16:47

    1.
    Quants noms té la mar?
    Sabrà que la crides quan la somnies?
    Són infinites les seves onades?

    Dorm el dofí si el besa l'escuma?
    O retorna pel camí de l'aigua,
    Obert en la parpella de l'horitzó?

    Quants alens perd la brisa
    En pentinar la pell de la sal líquida?
    Com s'orienta el sol entre el laberint
    De corrents canviants i plens de subtileses?

    Qui és capaç de trencar les cadenes
    Que lliguen la carn a la platja?
    I la naixença a la immensitat oceànica
    Només recorrent-la amb les pupil·les?

    2.
    Besos de sorra,
    Escuma que, callada,
    S'esmuny en l'aigua.

    Record de l'hàlit
    Respirat per l'origen
    De les onades.

    Torna, bressola'm,
    Mar lliure, tendra mare,
    Dida entre somnis.

    3.
    Què necessites, penell de l'atzar,
    Quan són reals els mites de la mar?
    La brisa i la remor del seu esguard?
    Llavis curulls d'amor al capaltard?



    d.
  • Immensitat oceànica (aquí millor?)
    deòmises | 08/12/2009 a les 16:50

    1.
    Quants noms té la mar?
    Sabrà que la crides quan la somnies?
    Són infinites les seves onades?

    Dorm el dofí si el besa l'escuma?
    O retorna pel camí de l'aigua,
    Obert en la parpella de l'horitzó?

    Quants alens perd la brisa
    En pentinar la pell de la sal líquida?
    Com s'orienta el sol entre el laberint
    De corrents canviants i plens de subtileses?

    Qui és capaç de trencar les cadenes
    Que lliguen la carn a la platja?
    I la naixença a la immensitat oceànica
    Només recorrent-la amb les pupil·les?

    2.
    Besos de sorra,
    Escuma que, callada,
    S'esmuny en l'aigua.

    Record de l'hàlit
    Respirat per l'origen
    De les onades.

    Torna, bressola'm,
    Mar lliure, tendra mare,
    Dida entre somnis.

    3.
    Què necessites, penell de l'atzar,
    Quan són reals els mites de la mar?
    La brisa i la remor del seu esguard?
    Llavis curulls d'amor al capaltard?



    d.
  • Immensitat oceànica (definitivíssima!!!)
    deòmises | 08/12/2009 a les 16:59

    1.
    Quants noms té la mar?
    Sabrà que la crides quan la somnies?
    Són infinites les seves onades?

    Dorm el dofí si el besa l'escuma?
    O retorna pel camí de l'aigua,
    Obert en la parpella de l'horitzó?

    Quants alens perd la brisa
    En pentinar la pell de la sal líquida?
    Com s'orienta el sol entre el laberint
    De corrents canviants i plens de subtileses?

    Qui és capaç de trencar les cadenes
    Que lliguen la carn a la platja?
    I la naixença a la immensitat oceànica
    Només recorrent-la amb les pupil·les?

    2.
    Besos de sorra,
    Escuma que, callada,
    S'esmuny en l'aigua.

    Record de l'hàlit
    Respirat per l'origen
    De les onades.

    Torna, bressola'm,
    Mar lliure, tendra mare,
    Dida entre somnis.

    3.
    Què necessites, penell de l'atzar,
    Quan són reals els mites de la mar?
    La brisa i la remor del seu esguard?
    Llavis curulls d'amor al capaltard?



    d.
  • Aigua fugida
    gypsy | 10/12/2009 a les 14:42

    Mar endins ofeguem cos i ànima
    en l'orbita dels anhels submergits,
    garbuix inquiet de sensacions fluides
    acaronen l'ham convuls de rostres
    que suren més enllà del somni,
    i amatents esperen que caigui la nit;
    cerquen diluir-se - ser aigua fugida -




  • Fal·làcia patètica o epíleg
    Dolça Parvati | 10/12/2009 a les 19:31

    Alguns migdies,

    la platja esdevenia

    un món de dos,

    i el temps bullia, fos,

    al ventre remugant

    del llenç marí.

    Era feliç tornar

    a la indiferenciació infantívola

    -núvol som, aigua som,

    home i dona som,

    i dofí i gavina i ona i roca i Tot-,

    almenys un blau instant,

    com bells rellotges ferits,

    dipositats amorosidament

    a la pell arenosa d'un somni.

    Per quan el temps de nou tibava,

    i el present, d'un raig, ossificava

    el nosaltres,

    el paisatge interior,

    el paisatge exterior,

    regurgitant el tu

    i perbocant el jo,

    ens restava la dolça fal·làcia

    d'haver estat, per un instant,

    un món de dos.
    • Fal·làcia patètica o epíleg (aquesta versió)
      Dolça Parvati | 13/12/2009 a les 10:45


      Fal·làcia patètica o epíleg


      Alguns migdies,

      la platja esdevenia

      un món de dos,

      i el temps bullia, fos,

      al ventre remugant

      del llenç marí.

      Era feliç tornar

      a la indiferenciació infantívola

      -núvol som, aigua som,

      home i dona som,

      i dofí i gavina i ona i roca i Tot-,

      almenys un blau instant,

      com tous rellotges ferits

      dipositats amorosidament

      a la pell arenosa d'un somni.

      Per quan el temps de nou tibava,

      i el present, d'un raig, ossificava

      el nosaltres,

      el paisatge interior,

      el paisatge exterior,

      regurgitant el tu

      i perbocant el jo,

      ens restava la dolça fal·làcia

      d'haver estat, per un instant,

      un món de dos.
  • CÒDOL D'ESPERANÇA
    Fidel | 11/12/2009 a les 13:00

    Ets el còdol a la platja un desembre
    sota el silenci dels rellotges, només despertat
    pel xiuxiueig del joc d'un infant. Polida
    com els mots del poeta, s'alcen els anys
    erosionant el teu relleu, com ones
    que passen i et llepen, i peixos que neden i ballen,
    i meandres del delta proper
    que dibuixen ziga zagues ancestrals.
    I tu, amb set de la seva ombra,
    dins l'aigua o enllà al cel, acostant
    els teus llavis als seus, besant
    la memòria dels peixos cofois.
    Ara sents calfred i t'acomboies del vent,
    abraçant-te a aquell oasi de somni de color.
    Et capbusses ben endins però el corrent
    t'empeny a primera línia: allà on un infant
    trenca un temps d'ambivalent quietud monàstica.
    I tu, un desembre somniant un passat de llum,
    un infant que et pren, et desperta i t'amanyaga,
    una pedra a la platja renunciant a renunciar
    un amor passat, una filla que fa diamantí el present.

    Els hiverns a la platja també et són primaveres
    quan la memòria i el desig de viure l'ara s'apleguen.

  • Lliris
    Cirerot | 12/12/2009 a les 02:47

    en diuen lliris i n'hi ha de molts colors.
    una vegada

    em van trencar el cor. s'ho va endur tot.
    en diuen lliris
    i només són flors.

    una vegada es van endur els colors
    i també

    les flors. en diuen cors però ho trenquen tot.
  • Me'n vaig amb tu
    josep fornells | 12/12/2009 a les 13:51

    Segurament,
    serem vençuts,
    perquè serem un més d'abril enmig l'hivern.

    Però vaig amb tu,
    ho deixo tot,
    aquesta terra, el meu ofici i les arrels.

    Me'n vaig amb tu,
    amb els teus ulls,
    que tots els arbres ja són vells, no donen fruit.

    Me'n vaig amb tu,
    amb el teu cor,
    per un camí fet de miralls damunt del mar.

    Ens arrisquem,
    pren-me ben fort,
    que aquesta onada és perillosa i tu ja ho saps.

    Però tant se val,
    si no ho provem,
    no sabrem mai la immensitat del nostre amor.
  • SOMNI IMPOSSIBLE
    Núria Niubó | 12/12/2009 a les 17:44

    Somni impossible

    He entrat en el teu somni.
    Il·lusió furtiva.
    T'he robat una besada,
    tèrbola, humida.
    He emmudit el meu desig,
    presa d'enyor.
    Embriagada d'escuma,
    he ancorat el cor.
    Emmirallada en la llum,
    reneixo al dia
    arraulida en el teu cos.

    Visió daliniana
    d'un amor impossible.



  • Crit de gavines
    Xantalam | 12/12/2009 a les 22:08

    La mar...
                   la paret més alta
    ajaguda devora el sorral.

    Si t'acarono els peus, d'aigua,
    la sal dels turmells, la pell basàltica,
    les cames..., t'esbadelles quan et toco,
    t'obres com ferides que no sagnen.
    Un balanceig dolç t'ensonya, dorms
    impetjada, inassolible;

    no hi ha recança en el descans plàcid
    sota el crit rabiós de les gavines.


  • Tots els blaus
    Carme Cabús | 13/12/2009 a les 11:56

    Immens pla de l'horitzó,
    on el cel, el mar, la terra
    són la trobada i la unió
    de dos signes que es completen.
    Masculí i femení
    que s'ajunten per parelles,
    potències que en si perfan
    l'univers que les condensa.
    Per parelles els ocells,
    dos dofins en mar oberta,
    i anant cap a la fusió
    home i dona que en mar entren.
    Forma oval de la natura
    que excel·leix de rodonesa:
    es perfilen tots els blaus
    sotjats de taronjor encesa.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: