Detall intervenció

RE: MELOREPTE 86: "Dóna'm dóna'm / dóna'm aire"

Intervenció de: Cirerot | 28-11-2009


Hola Bruna, ara mateix no puc participar però només et volia dir que aquest poema està també musicat.
Surt al disc 'La filosofia del plat combinat' de Pascal Comelade sota el títol 'Dona'm corda'.
També n'hi ha una altra versió, aquesta titulada 'sextina' però no sé de quin disc:



Respostes

  • Per no ser mai
    Cargolsalalluna | 25/11/2009 a les 12:44

    Tinc una cara
    tinc una cara i és una màscara
    és una màscara davant meu
    davant meu no hi ha res
    no hi ha res entre tu i jo
    entre tu i jo resta l'espai
    resta l'espai on sols puc veure
    sols puc beure amb el meus ulls
    amb els meus ulls darrere meu
    darrere meu no era un objecte
    no era objecte d'aquest cant
    d'aquest cant que no és pas meu
    que no era meu aquest espai
    entre el darrere i el desmai
    des del desmai on no s'arriba
    on no s'arriba per ser mai
    per no ser mai compres el tot
    compres el tot quan és l'espai
    que entre tu i jo l'espai compres
    resta evadit per l'entredit.
    Respon desdit. És com l'entès
    o gira forces del mai més,
    amor?
  • RE: MELO86. Ai!
    rnbonet | 25/11/2009 a les 15:56

    El 'mono', xicona! I les ganes i el desig.
    Deixa'l altra vegada fora concurs. Recobrem la dèria viatgera. Ara, cap l'Extremadura, de balneari. Precisament l'1 de desembre és l'eixida. I de matinada!

    Amb la boira i les fruites
    el teu nom hi era.

    Amb blanc de papers en blanc
    tot un poema.

    Amb les llunes d'abril
    tots dos quimera.

    Amb vaixells de paraules
    a una illa deserta.

    I amb la fosca arena
    deu atzucacs
    de lluna plena.



  • HORMONES DE POETA
    Fidel | 28/11/2009 a les 07:37

    "L'important ja no és el que dius, és com ho dius"
    Frase popular


    Veu que retruny sense pietat
    amb la fermesa del marbre.
    El rapsode, mag trencaclosques de mots,
    encantador de serps fa fremir l'auditori.
    És com un tren nocturn il·luminat
    que, frenètic, esquitxa sentiments
    elevant les paraules fins als cims més nevats:
    les harmonitza, les capgira, les reitera;
    les crepita en un obrir i tancar d'ulls,
    mentre el ball o el xerric compassat de les vies fa la resta.
    I passa el tren vermell desbocat
    i ens queda l'aroma i la veu d'un vent excels.
    Així és també com els poetes perforen els nostres cors.
    Les seves hormones, rumors incansables,
    se'ns propaguen per les vies insondables de la vida.

    A l'estació, somnio com dir....,
    tot esperant el xiulet d'un tren que em convoqui.

  • RE: MELOREPTE 86: "Dóna'm dóna'm / dóna'm aire"
    Cirerot | 28/11/2009 a les 22:07

    Hola Bruna, ara mateix no puc participar però només et volia dir que aquest poema està també musicat.
    Surt al disc 'La filosofia del plat combinat' de Pascal Comelade sota el títol 'Dona'm corda'.
    També n'hi ha una altra versió, aquesta titulada 'sextina' però no sé de quin disc:


  • RE: MELOREPTE 86: "Dóna'm dóna'm / dóna'm aire"
    aleshores | 30/11/2009 a les 13:24

    Dona'm corda

    "Dona'm corda,
    carda'm
    quasi mata'm
    però dona'm aire."

    Dona'm corda,
    com a un rellotge
    per quasi viure,
    per respirar,
    per arribar
    a l'endemà,

    Per cercar
    d'arribar-hi
    amb un tossut
    "mantra"
    inacabable,
    com la corda
    del rellotge,..

    Però no em despertis
    només vull
    saber que hi ets.
  • Austràlia
    Jere Soler G | 30/11/2009 a les 20:28

    Ventada ardent damunt la terra roja;
    pols de foc sota l'atzur encès;
    pics de verd al peu del fal·lus verge;
    plecs i pell de sorra, roig clatell.
    Ball de palla agombolada i lliure,
    rodolant al lluny i el vell udol
    del corn, la banya seca, la salmòdia
    del temps etern, del temps que encara és nen.

    Fimbrant el pal de l'eucaliptus negre,
    dibuix del llamp la nit orfe d'estels,
    el Sol d'avui apallissa la infinita
    estepa ataronjada del desert.
    Es perd el cor al fons d'un blanc miratge,
    ressona encara el corn i el món es perd;
    es perd i es perd la pressa, i el paisatge
    es converteix en déu de l'univers.
  • Furt
    Dr. Livingstone | 30/11/2009 a les 22:01

    Un ofec desperta a l'illa roja,
    tot de vànoves s'aclofen
    dins el misteri per no dir res.

    S'omple la buidor d'aire gasós,
    d'idees inconnexes que mai no seran
    pensament i algú invisible sofreix
    una carícia furtada damunt la pell.

    Transmuta la sensació en l'oïda
    en una amalgama de sons i colors,
    les estrelles s'apaguen a l'univers
    mentre l'ànima ens fuig espaordida.


    • Furt (Aquí)
      Dr. Livingstone | 30/11/2009 a les 23:30

      Un ofec desperta a l'illa roja,
      tot de vànoves s'aclofen
      dins el misteri per no dir res,
      s'omple la buidor d'aire gasós,
      d'idees inconnexes que no existiran
      en el somni d'un hom invisible que cerca
      amb ànsia una carícia furtada damunt la pell.
      Transmuten les sensacions en l'oïda del demà
      en una amalgama de sons i colors inexistents.
      Una llum tènue s'apaga en un cor que es trenca
      recitant versos l'ànima fuig, espaordida.

  • Callada
    Xantalam | 30/11/2009 a les 23:41

    Es desfulla callada
    caduca i encalmada
    llit de carmí, i flama
    mirall entre les aigües
    pedra i mac, llera lànguida
    la llum de la planura
    es desfulla, es desfulla.
    En la brisa ajaçada
    madura cau, davalla
    basarda, pluja i dansa
    entre rials s'esbalça
    s'allunya del cel, s'alça
    el fràgil ball perdura
    es desfulla, es desfulla.
    S'alleugera l'albera
    de fulles groc i plata
    nua de cos i branca
    d'espines eriçada
    punxa la nit i sagna
    es desfulla callada.

  • Nacre pur
    bellissima | 01/12/2009 a les 12:29

    Encalmo el mirar negre dels teus ulls
    que porten el vellut als tous morenos dels teus dits,
    i tinc consciència del teu cos d'embruix,
    dels plecs que s'hi esdevenen, del teu cabell de nit.

    Barcelona s'enlaira entre colors i llum,
    i de la teva flaire s'aroma el trencadís,
    i els balcons just s'aturen atrets pel teu influx,
    i el carrer per on passes el recorre un neguit.

    Tu escampes la gràcia del teu encant tot bru
    atraient les estrelles al teu esdevenir,
    i per allà on camines prodigues els conjurs
    que com el nacre pur viuen per resplendir

  • Cel de plata
    Carme Cabús | 01/12/2009 a les 12:38

    Vespre olorós, tendra lluna
    que expecta el suau cel de plata,
    íntim vespre de caliu
    mentre em trobo esperant-te.
    L'estació va portant gent
    a la plaça il·luminada,
    jo espero el teu cos ardent
    amb el goig de flama alta.
    I amb l'encens a dins del pit
    flairant just per estimar-te,
    amb mi se t'emportaré
    per atrapar estrelles blanques,
    altes dalt del firmament
    travessant els camins d'astres
    que espurnejaran de llum
    amb les nostres sengles passes.

  • D'una llum, el vers
    gypsy | 01/12/2009 a les 13:19

    El cel és obert i la cambra fosca,
    un xiuxiueig m'adorm els sentits
    cançó folrada de temps que passa
    en la veu d'un rapsode que respira
    versos d'una llum inversa - reversa.
    Un estol de mots dringa els instants,
    un amanyac que és, no és, o sembla,
    s'aturen les hores i un déu humil
    llueix en la distància dins el poema.
  • Ofec
    deòmises | 01/12/2009 a les 15:30

    Ofec. I tan sols l'oxigen
    Bada camins entre la fosca,
    I podrem recordar la vida
    I la mort i el tresor de la llum,
    I cremar amb la callada heura
    Que dorm, que arrela en l'escorça.

    Sabrem els noms de l'escorça
    Quan ens llevin la pell i l'oxigen,
    La calidesa arrapada com l'heura
    Al pou encadenat a la fosca,
    A la mort esdevinguda vida,
    A la ceguesa buscant la llum.

    Degoteig. I la nafra plena de llum
    Guaita el no-res de l'escorça
    I la corda i la forma com la vida
    Que s'escola en brins d'oxigen,
    On l'origen és clam enmig de la fosca
    I esforç en el fullam de l'heura.

    Ofec. I allunyes dels ulls l'heura,
    La por, la fragilitat de la llum
    Quan el negre és matriu de fosca,
    Tronc on agonitza la vella escorça
    I cal guardar camins i sendes, l'oxigen
    De la vida gastada, l'anhelada vida.

    Coneixem la nul·litat del món, la vida,
    L'ham junyit en el fil de l'heura
    Gebrada en el mur de la ment i l'oxigen
    Ofega i brama als pulmons fets llum,
    I, emparats per la rude escorça,
    Som records i memòria, la fosca.

    Degoteig de llum clara i de fosca,
    Galtes pèrfides encarades a la vida,
    Agonia de tot allò que toca l'escorça
    De la mort mentre es viu, de l'heura
    Que germina i creix del buit a la llum,
    I segueix el camí sense oxigen.

    Ofec. I sols l'oxigen esdevé fosca
    I sap que la llum ha de ser vida,
    Mentre s'arrapa l'heura a sa escorça.


    d.


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: