RE: MELOREPTE 86: "Dóna'm dóna'm / dóna'm aire"

Tinc una cara
tinc una cara i és una màscara
és una màscara davant meu
davant meu no hi ha res
no hi ha res entre tu i jo
entre tu i jo resta l'espai
resta l'espai on sols puc veure
sols puc beure amb el meus ulls
amb els meus ulls darrere meu
darrere meu no era un objecte
no era objecte d'aquest cant
d'aquest cant que no és pas meu
que no era meu aquest espai
entre el darrere i el desmai
des del desmai on no s'arriba
on no s'arriba per ser mai
per no ser mai compres el tot
compres el tot quan és l'espai
que entre tu i jo l'espai compres
resta evadit per l'entredit.
Respon desdit. És com l'entès
o gira forces del mai més,
amor?

El 'mono', xicona! I les ganes i el desig.
Deixa'l altra vegada fora concurs. Recobrem la dèria viatgera. Ara, cap l'Extremadura, de balneari. Precisament l'1 de desembre és l'eixida. I de matinada!

Amb la boira i les fruites
el teu nom hi era.

Amb blanc de papers en blanc
tot un poema.

Amb les llunes d'abril
tots dos quimera.

Amb vaixells de paraules
a una illa deserta.

I amb la fosca arena
deu atzucacs
de lluna plena.

"L'important ja no és el que dius, és com ho dius"
Frase popular


Veu que retruny sense pietat
amb la fermesa del marbre.
El rapsode, mag trencaclosques de mots,
encantador de serps fa fremir l'auditori.
És com un tren nocturn il·luminat
que, frenètic, esquitxa sentiments
elevant les paraules fins als cims més nevats:
les harmonitza, les capgira, les reitera;
les crepita en un obrir i tancar d'ulls,
mentre el ball o el xerric compassat de les vies fa la resta.
I passa el tren vermell desbocat
i ens queda l'aroma i la veu d'un vent excels.
Així és també com els poetes perforen els nostres cors.
Les seves hormones, rumors incansables,
se'ns propaguen per les vies insondables de la vida.

A l'estació, somnio com dir....,
tot esperant el xiulet d'un tren que em convoqui.

Hola Bruna, ara mateix no puc participar però només et volia dir que aquest poema està també musicat.
Surt al disc 'La filosofia del plat combinat' de Pascal Comelade sota el títol 'Dona'm corda'.
També n'hi ha una altra versió, aquesta titulada 'sextina' però no sé de quin disc:

Dona'm corda

"Dona'm corda,
carda'm
quasi mata'm
però dona'm aire."

Dona'm corda,
com a un rellotge
per quasi viure,
per respirar,
per arribar
a l'endemà,

Per cercar
d'arribar-hi
amb un tossut
"mantra"
inacabable,
com la corda
del rellotge,..

Però no em despertis
només vull
saber que hi ets.

Ventada ardent damunt la terra roja;
pols de foc sota l'atzur encès;
pics de verd al peu del fal·lus verge;
plecs i pell de sorra, roig clatell.
Ball de palla agombolada i lliure,
rodolant al lluny i el vell udol
del corn, la banya seca, la salmòdia
del temps etern, del temps que encara és nen.

Fimbrant el pal de l'eucaliptus negre,
dibuix del llamp la nit orfe d'estels,
el Sol d'avui apallissa la infinita
estepa ataronjada del desert.
Es perd el cor al fons d'un blanc miratge,
ressona encara el corn i el món es perd;
es perd i es perd la pressa, i el paisatge
es converteix en déu de l'univers.

Un ofec desperta a l'illa roja,
tot de vànoves s'aclofen
dins el misteri per no dir res.

S'omple la buidor d'aire gasós,
d'idees inconnexes que mai no seran
pensament i algú invisible sofreix
una carícia furtada damunt la pell.

Transmuta la sensació en l'oïda
en una amalgama de sons i colors,
les estrelles s'apaguen a l'univers
mentre l'ànima ens fuig espaordida.

Es desfulla callada
caduca i encalmada
llit de carmí, i flama
mirall entre les aigües
pedra i mac, llera lànguida
la llum de la planura
es desfulla, es desfulla.
En la brisa ajaçada
madura cau, davalla
basarda, pluja i dansa
entre rials s'esbalça
s'allunya del cel, s'alça
el fràgil ball perdura
es desfulla, es desfulla.
S'alleugera l'albera
de fulles groc i plata
nua de cos i branca
d'espines eriçada
punxa la nit i sagna
es desfulla callada.

Encalmo el mirar negre dels teus ulls
que porten el vellut als tous morenos dels teus dits,
i tinc consciència del teu cos d'embruix,
dels plecs que s'hi esdevenen, del teu cabell de nit.

Barcelona s'enlaira entre colors i llum,
i de la teva flaire s'aroma el trencadís,
i els balcons just s'aturen atrets pel teu influx,
i el carrer per on passes el recorre un neguit.

Tu escampes la gràcia del teu encant tot bru
atraient les estrelles al teu esdevenir,
i per allà on camines prodigues els conjurs
que com el nacre pur viuen per resplendir

Vespre olorós, tendra lluna
que expecta el suau cel de plata,
íntim vespre de caliu
mentre em trobo esperant-te.
L'estació va portant gent
a la plaça il·luminada,
jo espero el teu cos ardent
amb el goig de flama alta.
I amb l'encens a dins del pit
flairant just per estimar-te,
amb mi se t'emportaré
per atrapar estrelles blanques,
altes dalt del firmament
travessant els camins d'astres
que espurnejaran de llum
amb les nostres sengles passes.

El cel és obert i la cambra fosca,
un xiuxiueig m'adorm els sentits
cançó folrada de temps que passa
en la veu d'un rapsode que respira
versos d'una llum inversa - reversa.
Un estol de mots dringa els instants,
un amanyac que és, no és, o sembla,
s'aturen les hores i un déu humil
llueix en la distància dins el poema.

Ofec. I tan sols l'oxigen
Bada camins entre la fosca,
I podrem recordar la vida
I la mort i el tresor de la llum,
I cremar amb la callada heura
Que dorm, que arrela en l'escorça.

Sabrem els noms de l'escorça
Quan ens llevin la pell i l'oxigen,
La calidesa arrapada com l'heura
Al pou encadenat a la fosca,
A la mort esdevinguda vida,
A la ceguesa buscant la llum.

Degoteig. I la nafra plena de llum
Guaita el no-res de l'escorça
I la corda i la forma com la vida
Que s'escola en brins d'oxigen,
On l'origen és clam enmig de la fosca
I esforç en el fullam de l'heura.

Ofec. I allunyes dels ulls l'heura,
La por, la fragilitat de la llum
Quan el negre és matriu de fosca,
Tronc on agonitza la vella escorça
I cal guardar camins i sendes, l'oxigen
De la vida gastada, l'anhelada vida.

Coneixem la nul·litat del món, la vida,
L'ham junyit en el fil de l'heura
Gebrada en el mur de la ment i l'oxigen
Ofega i brama als pulmons fets llum,
I, emparats per la rude escorça,
Som records i memòria, la fosca.

Degoteig de llum clara i de fosca,
Galtes pèrfides encarades a la vida,
Agonia de tot allò que toca l'escorça
De la mort mentre es viu, de l'heura
Que germina i creix del buit a la llum,
I segueix el camí sense oxigen.

Ofec. I sols l'oxigen esdevé fosca
I sap que la llum ha de ser vida,
Mentre s'arrapa l'heura a sa escorça.


d.