MALA LLET

MALA LLET

Ella no guardava rancúnia. No. Ella alletava rancúnia. Se’n produïa als pits, una llet densa i àcida que li inflamava les glàndules. Els metges no trobaven res. Però ella ho sabia. Quan algú la traïa, quan la irritaven, sentia la pujada: calenta, amarga. Una lactància verinosa.

Aleshores, somreia. Oferia un cafè amb llet. Un pastís. Unes torrades amb mantega. La seva hospitalitat era una litúrgia lenta. I els altres s’empassaven sense saber-ho, l’essència destil·lada del seu desengany, gota a gota, fins que el ressentiment els feia nosa a les entranyes i ja no podien dormir.

Ella ho anomenava “fer justícia amb calci”.






2026