Hola Vicent,
M'has fet riure molt, bon relat.
Ens veiem per aquí!

m'ha agradat el contingut d'aquesta carta que no has enviat, si es que és autobiogràfica. També m'ha semblat que escrius molt bé, tot i que jo no soc cap experta, jeje.

Ens guardem tantes coses dins nostre, que de vegades s'enquisten i ja no trobem el momnet per deixar-les anar. Una carta, una bona eina, tot i que per desgràcia en desús, tot i que mai porti un segell, el fet d'escriure-la, ja és molt alliberador.


Et seguirè llegint, perquè m'has encuriosit amb aquest relat

besets i gràcies pel comentari

m'ha agradat, estic escoltant una musiqueta de fons mentre t'acabo de llegir i va molt en sintonia amb aquest versos senzills i complets.
els dos primers versos se m'han gravat i resonen com melodia d'instants ja viscuts.

....i els de "mentides als ulls" i "fed al cor" els he fet servir en algun poema, amb alguna variació sense saber d'aquesta preciocitat teua.

com que tinc tendencia a l'enyorança, entre altres coses estic lluny de la meva terreta, me'l guardo als preferits per gaudir-lo en els moments adients.

una abraçada

és díficil posar-se a la pell d'una persona que viu al carrer. viu, està viu i viu com pot i com sap després d'anys i anys en aquesta situació.

El teu relat és molt fidel a la realitat, i m'ha agradat tot i la tristor que trasmets, sols hi ha alguns versos en els quals no hi estic d'acord.

A aquestes persones si que els importa alguna cosa, de vegades moltes coses, i al seu cervell aquestes coses donen voltes i voltes sense trobar cap sortida, sense saber per on començar, sense poder sortir de la situació.

Molts cops és torturen pensant en els seus fill, dona, germans o pares. I els altres, nosaltres, amb les nostres mirades no parem de recordar-lis on estan i on estaran, de ben segur, la resta de la seva vida.

fa poc Miquel Fuster, ens explica els seus 15 anys al carrer, a través d'un còmic. Molt interesant per compendre un poc més la situació d'aquestes perosnes, que podriem ser nosaltres.


Moltes gràcies pel teu comentari, i benvingut a RC.

fins la propera!

has provat de llegir-los en veu alta? segur que és quasi tan difícil com escriure'ls.

un exercici de molta paciència per poder tenir un resultat entenedor.
Fins la propera

L'Arqueologia és la meva afició desde que tinc memòria, els meus pares me la van transmetre, i segons alguns amics amb els que he treballat com a peó en excavacions, soc una gossa trufera de les restes arqueològiques.

També quan era molt petita, pensava en els futurs arqueòlegs, llavors amagava objectes sota terra per a que aquest fossin descobriments i proves del tipus de vida que dúiem els del passat. Me passava tardes senceres pensant on podia amagar les coses per a que duraren molts i molts anys.

Molts cops mirant el meu escriptori i els calaixos plens de records he pensat en el teu símil arqueològic i geològic que envolta tot el contingut del poema, els estrats que esperen a que decidim recuperar les restes de memòria, envellits i de vegades difícils de reinterpretar.

A la meva vida, he tingut molts moments de reflexió sobre el tema, i no sols amb mi mateixa i els meus estrats acumulats per racons de la casa, també amb els altres. Una de les meves distraccions era anar al femer, aquí diríeu abocador ja que femer té altres connotacions, del poble i cercava records d'altres, de la gent gran que havia mort recentment. Els familiars es desprenien de tot el que no tenia valor per ells, vaig recopilar fragments de vides i vides mitjançant correspondència de la guerra civil, o dels serveis militars, fotografies antigues, i altres petits sediments singulars. De vegades faig interpretacions de com eren els propietaris d'aquest records i me fa tristor pensar que tot el que guardem, que te un valor sentimental acaba a les escombraries, i el que es pitjor a l'oblit.

I es que, tal i com has fet amb tu mateix i el poema i el seu propi contingut, es podria inventar una professió que consistís en recopilar i no deixar perdre aquells fets importants de les vides anònimes, els moments de major goig i de tristeses de les vides, els aprenentatges, les reflexions,...la professió de la recuperació de la memòria col·lectiva i individual, fins i tot es podrien extreure fragments i estudiar-se a les escoles. Tothom podria formar part de la història pel fet d'existir, havent passat fins i tot desapercebut tota la seva vida, fins ser trobat per aquest professional.

Si et suggereix alguna nova idea aprofita-la!
besos

Hola company, aquí et faig arribar un comentari:

Un monòleg interior d'un nen. M'ha dut a pensar en que és una forma d'aprenentatge de tot infant, aprenentatge orientat a l'assimilació d'uns valors i d'una ètica, que està bé i que està malament.

Però el personatge sembla que és troba en el principi d'aquesta fase, pot ser encara no té la capacitat per entrar de ple en aquest joc d'analitzar la pròpia conducta. Aquesta reflexió m'ha sorgit al veure que el nen no acaba de sentir remordiments pels seus actes, mostra la intenció, parlant de la sensació estranya de tenir un ésser suau i calent, però sense cap compassió, tot i mencionar la paraula pena.

Fins i tot després d'escoltar al seu avi dient que matar els gats així és una salvatjada, el nen no pensa interiorment que ho podrien haver fet millor, o que la propera vegada ho faran millor, per produir menys dolor. De fet, la decisió de que els gats s'han sacrificar per tenir lleganyes, sembla que és una mena de reflexió d'autoengany, ja que pot ser s'han cansat de tenir cura dels animalets i cerquen la solució més dràstica.

Aquí m'ha vingut un paral·lelisme entre la definició de la forma de ser i comportament dels gats, que el personatge aprèn de la seva iaia i de l'observació, i els propis nens com a éssers cruels però bonics i amb els instints a flor de pell.

També m'ha vingut la idea de no comprensió de la mort, del que implica. Tot i que culturalment aquesta concepció varia. Per exemple, la gent dels pobles, tot i que els animals són més importants i tenen una utilitat pràctica, la mort d'un animal es veu d'una forma "natural", menys dramàtica i amb menys sentimentalismes que la gent de ciutat.

Els nens juguen a matar, tal i com fan els gats amb altres animalons indefensos. Tot i que amb la diferència que fan algunes singulars justificacions dels seus actes, com dient "per a que deixen de patir", quan en realitat estan contínuament experimentant per curiositat, tal i com faria un gat.

I per últim el desig de tenir, de posseir un ésser especial, segurament i de forma implícita, de domesticar-lo, dominar a l'ésser que aparentment és lliure, salvatge i temible. El nen ja ha après, principalment amb l'experiència amb el gat borni, i ha perdut la por, ha vist que pot sotmetre, i fins i tot matar a un gat, ha vist que és superior en molts aspectes, que el pot controlar i alhora gaudir de la seva bellesa i qualitats.

Així, analitzant als nens, podem veure com algunes persones adultes són cruels, dominats i possessives, no han viscut tot el procés, totes les fases de aprenentatge i han quedat en aquest estat de no empatia, fins i tot, alguns poden arribar a considerar-se socialment uns psicòpates o altres tipus de malalts.

Aquestes són les reflexions que m'han vingut al cap en la lectura del relat, tot i que com que no he llegit la resta de capítols, són reflexions descontextualitzades que pot ser canviarien al llegir la resta.

besos

el teu cometari és el millor regal que he tingut al meu natalici, que casualment és avui. No sé com agrair-te tot el que dius, sincer, molt respectuós i constructiu. Seguiré tots els teus consells al peu de la lletra, me semblen molt encertats, has donat on havies de donar.

El més difícil serà la gramàtica i ortografia, però vaig a posar-me les piles,fa temps que ho tinc pendent.

Tot i les errades i els embolics en l'estructura, has entès a la perfecció el que volia transmetre, i que el centre de la història està en Gabriel-Drac, i és cert que Piru pot ser i vull que sigui el fil conductor, o nexe.

Suposo que quan et vas comprometre no esperaves aquest tipus de relat, però has complert la promesa i molt ràpid.

vaig a reescriure la història, m'has donat un cop de ma i m'has motivat. M'agradarà tornar a penjar-lo, refet, encara que passe un temps i que puguis vore els fruits dels teus consells.

Jo et prometo que et llegiré i et comentaré, encara que no sé si podré aportar tant.

besos i una forta abraçada
Alba

aquest petit poema, breu però preciós, com a mi m'agraden més.

Ai! és una cançò d'Ovidi Montllor, per això el títol m'ha atret a la lectura, el poema no m'ha recordat a ell però si alguns punts de la teva biografia. Com sóm els valencians!

passem tantes i tantes estones de la nostra vida treballant, no vull mesurar-ho de forma exacta perquè m'esgarrifo!

i es que s'ha d'estar bé al curro, t'ha d'agradar molt el que fas, i estar a un despatx és poc agrait, prefereixo ser pinto de broxa gorda, pintor de parets que és pot aprendre més facilment que a pintar quadres.

el dia que parlem amb la cadira, millor dit, amb nosaltres mateixos, hi haurà canvis, si ens escoltem

m'ha encantat!

Gràcies Vicent, pel teus bons i enriquidors comentaris,
Gràcies, pels teus texts tots plens de sorpreses agradables i de bones reflexions molts cops implícites.

gràcies per la companyia tan immensa que m'has donat a RC, quan et trobi a faltar, vindrè a llegit-te, perquè encara me queden molts relats per descobrir i per gaudir.

Una abraçada fortissima de tot cor

Alba

m'agrada com està escrit, sembla que marxar al poema és un sinònom total de fugir, de deixar les coses a mitges, de rendir-se.

Tot i que marxar també pot ser positiu, en molts aspectes, a mi em passa que quan marxo acostumo a sentir, o a pensar, el que has expressat en aquets versos.

la mania d'observar el que passa al meu voltant, posant-me al lloc d'aquells que observo, i intentar esbrinar com es senten.

Al llegir el teu poema he recordat els pensaments que m'han vingut quan observo als homes dels pàrkings, però amb la teva introducció i la menció d'altres ocupacions m'han vingut moltes imatges i pensaments al voltant d'aquest tema.

Es més, molts cops he pensat que tot i que la imaginació, m'ha portat a pensar "quin rollo tenir aquesta feina, aquesta vida, etc," de vegades la persona observada en qüestió pot sentir-se totalment diferent a com la imaginem. Tot i veure-la envoltada de grisor.

he tingut la sort de estar a feines que no tothom estaria disposat a fer i totes m'han aportat moltes coses positives, per exemple, les feines solitàries me deixaven temps per pensar i per escriure, o un temps que vaig excavar cementiris vaig tenir les reflexions més filosòfiques de la meva vida, a més d'aprendre moltes coses interessants.

De totes formes, pel que fa als pàrkings, crec que és molt difícil trobar-se a gust, me costa imaginar alguna cosa diferent del que tan be has expressat al teu poema.

salut!

és cert que el millor d'una emoció és l'instant en el qual la vivim, i que si la memoritzem la transformem i de vegades l'adornem per poder explicar-la un cop sentida.
Però m'agrada recordar determinades sensacions perquè és com reviure-les, com un escalfred per l'esquena.

m'ha agradat la reflexió
besos Joan i gràcies pels comentaris

M'ha encantat llegir aquest relat al matí, me dona energies per pedrem el dia amb sentit de l'humor, gràcies