La cadira

Un relat de: Shaudin Melgar-Foraster

Recordo la Carme molt sovint quan sóc aquí al despatx davant l'ordinador. El seu record i el que passà amb ella em fa sentir angúnia i em treu les ganes de fer res.

La Carme treballava amb mi en una companyia d'assegurances, en un.edifici gris amb despatxos sense finestres. L'ascensor gairebé mai no funcionava i els que treballàvem al cinqué pis havíem de pujar per l'escala i enfrontar-nos a la feina panteixant. Al nostre despatx hi havia dues taules, cadascuna amb un ordinador i un seient, un llum de neó, un penjador pels abrics i una cadira vella de fusta en un racó. Treballàvem molt, la Carme i jo, i tot per un sou miserable. Feia ben bé cinc anys que jo treballava allí amb ella quan va ocórrer l'incident.

A l'hora de dinar la Carme obria la seva bossa i en treia un entrepà i un suc de taronja. Sempre el mateix. Jo, més jove per pujar i baixar escales, me n'anava al carrer a prendre alguna cosa per menjar en un bar. Tenia, a més, una ànsia desesperada per sortir i allunyar-me, ni que fos una mica, d'aquell edifici gris on treballava. Quan tornava al despatx, panteixant, la Carme ja havia enllestit el dinar i era a l'ordinador. La veia teclejant amb rapidesa i amb el posat relaxat. Bé, potser no relaxat, sinó més aviat amb el posat de l'esclau: resignat. El seu rostre no canviava d'expressió; era un rostre agradable, però amb ulleres profundes i ulls apagats.

Un dia, en tornar de dinar al bar, em vaig trobar amb la Carme al mig del despatx parlant. No hi havia ningú més allí i, per tant, em vaig pensar que em deia alguna cosa. Però no, la Carme li parlava a la cadira del racó. Per tal que la situació no fos tan absurda, vaig asseure'm a la cadira del racó; així semblava que la Carme em parlava a mi. Tanmateix, era evident que la Carme no em veia i continuava adreçant-se a la cadira. Això em va inquietar força.

Com que res no se m'acudia per canviar la situació, vaig parar esment en què li deia la Carme a la cadira. Li contava de com era d'avorrida la seva vida, terriblement avorrida, de com n'estava de farta de l'entrepà i del suc de taronja i de l'edifici gris amb aquell despatx depriment. Va fer una pausa i sospirà. Bé, vaig pensar, ara que s'ha desfogat tornarà a l'ordinador. Tanmateix, la Carme es reviscolà i llançà a la cadira un seguit de frases inconnexes. La seva veu, però, havia esdevingut més càlida, o això em va semblar -no sé què en pensava la cadira que encara era l'única audiència a jutjar per la mirada de la Carme que semblava veure a través de mi. No recordo ara tot el que digué la Carme, només puc evocar certs comentaris, com ara que bonic és el raïm daurat en un capvespre tardorenc o un cel puríssim sobre un mar turquesa. Tot d'un plegat la Carme parpellejà, va fer mitja volta, agafà l'abric i la bossa i sortí d'allí com una esperitada. Jo vaig romandre a la cadira amb la boca oberta.

Han passat tres anys d'ençà d'aquell dia. Encara treballo al mateix despatx i sé que faig ulleres i que tinc els ulls apagats. He sabut que la Carme ara es dedica a pintar; no és famosa però les seves pintures es venen i li donen prou per a viure. Diuen que sembla molt feliç. Jo de tant en tant miro la cadira del racó -els meus ulls hipnotitzats per uns segons- però mai no goso parlar-li. Potser perquè no sé pintar.

Comentaris

  • També està molt bé[Ofensiu]
    ,hv,hb,jvjhjhl | 27-06-2011 | Valoració: 9

    i em deleixo per seguir llegint relats teus.
    És veritat que només es viu una vegada… i sembla que a la Carme li ha acabat anant bé!

  • gràcies pel teu contacte...[Ofensiu]
    joandemataro | 03-07-2010 | Valoració: 10

    i et felicito per aquesta història que dóna molt per pensar sobre la rutina, les expectatives a loa vida, l'atreviment a trencar amb el que en ofega..." solo se vive una vez!!!)
    fins aviat
    joan

  • Relat brillant, [Ofensiu]
    Xantalam | 24-05-2010

    emprant un to quotidià i proper, amb uns detalls aguts, com les escales que calen pujar per arribar al lloc de treball, l'ambientació sòrdida i fosca, l'hora de dinar, on cadascuna pren una decisió diferent... i la cadira, una cadira buida o amb una persona a la que ja no es pot veure, la resolució final, valenta, lligada a l'art, a la imaginació i la creativitat, a un somni, de fet. Perquè calen tenir somnis per sortir de la monotonia asfixiant, encara que haguem de parlar amb les cadires!

    Fabulós, m'ha agradat molt. Tens moltíssima qualitat, l'enhorabona, Shaudin, una abraçada.

  • montserrat tafalla rigol | 11-05-2010 | Valoració: 10

    entranyable!

  • Genial [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 20-04-2010 | Valoració: 10

    el fet de convertir una senzilla cadira en, gairebé, protagonista del relat.
    Felicitats Shaudin!

  • Quantes coses...[Ofensiu]
    príncep del país del vent | 20-04-2010 | Valoració: 10

    ens saps dir per mitjà d'una senzilla cadira...Només una bona escriptora ho pot aconseguir. Et felicito!

  • Cada vegada m'agrada més...[Ofensiu]
    copernic | 15-04-2010


    la teva prosa, tan planera, tan senzilla i entenedora però alhora tan profunda, tan transcendent. Has posat el dit a la llaga: l'esclavitud de la feina diària, rutinària, la falta d'expectatives, d'il.lusió. El món de la Carme es diluïa entre aquelles quatre parets i la cadira era la seva confident. Si no fos perquè té un deix de desencís, un toc d'història de fracàs vital diria que aquest text podria formar part d'un conte de Pere Calders. Enhorabona per posar-nos en contacte amb nosaltres mateixos en les teves històries.
    I moltes gràcies pels teus comentaris. Els avisos m'arriben al matí a on treballo, en una sucursal bancària, entre quatre parets mentre miro una cadira i em fa il.lusió veure que a la nit algú m'ha comentat. És clar que al Canadà encara és una hora raonable. Un petó!

  • la seguretat i les pors[Ofensiu]
    ambelma | 08-04-2010 | Valoració: 10

    passem tantes i tantes estones de la nostra vida treballant, no vull mesurar-ho de forma exacta perquè m'esgarrifo!

    i es que s'ha d'estar bé al curro, t'ha d'agradar molt el que fas, i estar a un despatx és poc agrait, prefereixo ser pinto de broxa gorda, pintor de parets que és pot aprendre més facilment que a pintar quadres.

    el dia que parlem amb la cadira, millor dit, amb nosaltres mateixos, hi haurà canvis, si ens escoltem

    m'ha encantat!

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    Josoc | 07-04-2010

    tant la forma com el fons del teu relat. Et seguiré llegint.

  • La rutina[Ofensiu]
    Fada del bosc | 16-03-2010 | Valoració: 10

    El relat m'ha fet pensar amb la meva feina... una feina d'administrativa rutinaire, de fet hi ha dies que a l'hora de plegar jo seia capaç de parlar amb la cadira...

    El relat m'ha agradat molt a més he visistat el teu blog i... sense paraules... et comento perquè és un relat que m'ha arribat però no puc dir res més alteu costat em sento petita, petita
    senzillament he gaudit amb la lectura de "la cadira".

    Encara que sigui petita, petita t'envio una abraçada gran,gran!!

  • Entranyable relat![Ofensiu]
    brins | 13-03-2010 | Valoració: 10

    Un argument amb fets poc usuals, però molt comprensibles alhora.

    Entre allò que quotidianament desenvolupem i
    allò que el nostre esperit desitja, a vegades hi ha tot un món de distància.

    Felicitats!

    Pilar

  • Una història estranya i creïble alhora.[Ofensiu]
    JoanaCarner | 04-03-2010 | Valoració: 10

    Deliciosa història. Estranya i creïble alhora. M'ha traslladat a unes reminiscències kafkianes, i a unes sensacions que ens porten al món de "Bartleby, l'escrivent." El final és magistral.
    Enhorabona!

  • Compartim titol [ LA CADIRA ][Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 03-03-2010 | Valoració: 10

    Hola;

    M'encanta la teva història.

    Sembla que les cadires - alemnys a nosaltres dos - ens inspiren.

    Envia la teva història en format word en un arxiu annex a l'email a tribuna@guimera.info , serà un plaer publicar-la.

    La teva cadira és d'oficina, oi ?

    La meva era en una habitació.

    Felicitats !!!

  • Un conte esplèndid[Ofensiu]
    Grocdefoc | 02-03-2010 | Valoració: 10

    Shaudin, he llegit el teu conte esplèndid, el trobo d'una humanitat extraordinària i, tot i que el defineixo com un conte, també el trobo d'una realitat estremidora. Rep una abraçada d'admiració.
    M.Pilar

  • Molt bon relat![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 02-03-2010 | Valoració: 10

    He llegit amb avidesa el teu relat que va agafant intensitat conforme el vas llegint. M'ha resultat molt visual i, per tant, els pèls se m'anaven posant de punta imaginant-me la trista i insòlita situació. Molt ben ambientat, amb un llenguatge ben planer toques un tema quotidià que es transforma en transcendental només donant-li quatre pinzellades concentrades al final del relat.
    M'agrada molt el teu estil. He llegit uns quants relats teus i he pensat que aquesta cadira mereixia una atenció especial.
    Encantada de llegir-te i felicitats per la teva bona feina a Toronto, Shaudin.
    Una abraçada cap al Canadà.

    Mercè

  • Un relat encisador[Ofensiu]
    Unaquimera | 02-03-2010 | Valoració: 10

    Tot i que és un relat amarat de tristor, evidentment, i de tonalitats grises que enfosqueixen l'horitzó, no per això deixa de ser bell, amb una bellesa d'aquelles que atreu i encisa, tot i no ser cridanera, perquè és interna... perquè es deixa veure més que no ho demostra.

    La prosa llisca suaument, i el text gaudeix d'una cadència serena que s'agraeix tant en la primera lectura com en les successives.
    En cap d'elles s'esgota la història que explica, ja que cada cop hi ha un matís que destaca entre mots o entre línies.
    La barreja de realisme i màgia, de quotidianitat i fantasia, de tristor i esperança, el fan encisador, t'ho dic ben sincerament!

    L'encant hi és present des del començament fins el darrer mot... i quin final més encertat, Shaudin!

    T'envio una abraçada forta i llarga des de la meva cadira,
    Unaquimera

Valoració mitja: 9.92

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: