La cadira

i em deleixo per seguir llegint relats teus.
És veritat que només es viu una vegada… i sembla que a la Carme li ha acabat anant bé!

i et felicito per aquesta història que dóna molt per pensar sobre la rutina, les expectatives a loa vida, l'atreviment a trencar amb el que en ofega..." solo se vive una vez!!!)
fins aviat
joan

emprant un to quotidià i proper, amb uns detalls aguts, com les escales que calen pujar per arribar al lloc de treball, l'ambientació sòrdida i fosca, l'hora de dinar, on cadascuna pren una decisió diferent... i la cadira, una cadira buida o amb una persona a la que ja no es pot veure, la resolució final, valenta, lligada a l'art, a la imaginació i la creativitat, a un somni, de fet. Perquè calen tenir somnis per sortir de la monotonia asfixiant, encara que haguem de parlar amb les cadires!

Fabulós, m'ha agradat molt. Tens moltíssima qualitat, l'enhorabona, Shaudin, una abraçada.

entranyable!

el fet de convertir una senzilla cadira en, gairebé, protagonista del relat.
Felicitats Shaudin!

ens saps dir per mitjà d'una senzilla cadira...Només una bona escriptora ho pot aconseguir. Et felicito!

la teva prosa, tan planera, tan senzilla i entenedora però alhora tan profunda, tan transcendent. Has posat el dit a la llaga: l'esclavitud de la feina diària, rutinària, la falta d'expectatives, d'il.lusió. El món de la Carme es diluïa entre aquelles quatre parets i la cadira era la seva confident. Si no fos perquè té un deix de desencís, un toc d'història de fracàs vital diria que aquest text podria formar part d'un conte de Pere Calders. Enhorabona per posar-nos en contacte amb nosaltres mateixos en les teves històries.
I moltes gràcies pels teus comentaris. Els avisos m'arriben al matí a on treballo, en una sucursal bancària, entre quatre parets mentre miro una cadira i em fa il.lusió veure que a la nit algú m'ha comentat. És clar que al Canadà encara és una hora raonable. Un petó!

passem tantes i tantes estones de la nostra vida treballant, no vull mesurar-ho de forma exacta perquè m'esgarrifo!

i es que s'ha d'estar bé al curro, t'ha d'agradar molt el que fas, i estar a un despatx és poc agrait, prefereixo ser pinto de broxa gorda, pintor de parets que és pot aprendre més facilment que a pintar quadres.

el dia que parlem amb la cadira, millor dit, amb nosaltres mateixos, hi haurà canvis, si ens escoltem

m'ha encantat!

tant la forma com el fons del teu relat. Et seguiré llegint.

El relat m'ha fet pensar amb la meva feina... una feina d'administrativa rutinaire, de fet hi ha dies que a l'hora de plegar jo seia capaç de parlar amb la cadira...

El relat m'ha agradat molt a més he visistat el teu blog i... sense paraules... et comento perquè és un relat que m'ha arribat però no puc dir res més alteu costat em sento petita, petita
senzillament he gaudit amb la lectura de "la cadira".

Encara que sigui petita, petita t'envio una abraçada gran,gran!!

Un argument amb fets poc usuals, però molt comprensibles alhora.

Entre allò que quotidianament desenvolupem i
allò que el nostre esperit desitja, a vegades hi ha tot un món de distància.

Felicitats!

Pilar

Deliciosa història. Estranya i creïble alhora. M'ha traslladat a unes reminiscències kafkianes, i a unes sensacions que ens porten al món de "Bartleby, l'escrivent." El final és magistral.
Enhorabona!

Hola;

M'encanta la teva història.

Sembla que les cadires - alemnys a nosaltres dos - ens inspiren.

Envia la teva història en format word en un arxiu annex a l'email a tribuna@guimera.info , serà un plaer publicar-la.

La teva cadira és d'oficina, oi ?

La meva era en una habitació.

Felicitats !!!

Shaudin, he llegit el teu conte esplèndid, el trobo d'una humanitat extraordinària i, tot i que el defineixo com un conte, també el trobo d'una realitat estremidora. Rep una abraçada d'admiració.
M.Pilar

He llegit amb avidesa el teu relat que va agafant intensitat conforme el vas llegint. M'ha resultat molt visual i, per tant, els pèls se m'anaven posant de punta imaginant-me la trista i insòlita situació. Molt ben ambientat, amb un llenguatge ben planer toques un tema quotidià que es transforma en transcendental només donant-li quatre pinzellades concentrades al final del relat.
M'agrada molt el teu estil. He llegit uns quants relats teus i he pensat que aquesta cadira mereixia una atenció especial.
Encantada de llegir-te i felicitats per la teva bona feina a Toronto, Shaudin.
Una abraçada cap al Canadà.

Mercè

Tot i que és un relat amarat de tristor, evidentment, i de tonalitats grises que enfosqueixen l'horitzó, no per això deixa de ser bell, amb una bellesa d'aquelles que atreu i encisa, tot i no ser cridanera, perquè és interna... perquè es deixa veure més que no ho demostra.

La prosa llisca suaument, i el text gaudeix d'una cadència serena que s'agraeix tant en la primera lectura com en les successives.
En cap d'elles s'esgota la història que explica, ja que cada cop hi ha un matís que destaca entre mots o entre línies.
La barreja de realisme i màgia, de quotidianitat i fantasia, de tristor i esperança, el fan encisador, t'ho dic ben sincerament!

L'encant hi és present des del començament fins el darrer mot... i quin final més encertat, Shaudin!

T'envio una abraçada forta i llarga des de la meva cadira,
Unaquimera