BICICLETA/CULLERA/POMA

Cada matí, la cuina s’omplia de l’aroma del cafè torrat i la llum suau de l’alba. Ella preparava dues tasses, com havia fet durant quaranta anys, però ara la seva mà tremolava abans de deixar anar el sucre. Ell, assegut a la taula de fusta esmicolada, observava les flors del davantal amb una concentració infantil.

-És el teu preferit- deia ella, posant-li la tassa al costat d’una fotografia descolorida: ell i ella, joves, dansant sota l’olivera de la plaça del Boix. Ell va aixecar la mirada, confós. Les seves celles, abans espesses com bardisses, es van arrufar en un intent inútil d’agafar-se a alguna cosa.

-Qui ets?- va preguntar, la veu trencada com un vidre sota el peu.

Ella va contenir l’alè. La primera vegada que havia pronunciat aquelles paraules, fa dos anys, havia plorat fins adormir-se amb el cap sobre el llibre de les fotografies de quan es varen casar. Ara, només s’ajupia i li allisava els cabells blancs, com acariciant un record.

-Soc la teva dona- responia, com un mantra.

Però aquell dia, ell va somriure. Un esclat de llum en la boira.

-Maria...- va murmurar, els dits bruts de sucre traçant una línia invisible cap a la fotografia. Un segon. Dos. Després, els seus ulls es van entelar de nou, i la mà va caure com una fulla morta.

La tassa va rodolà. Va caure al terra. Ella va recollir els trossets de porcellana, un a un, mentre la cuina s’omplia de l’ombra llarga de l’olivera, que ja no dansava amb ningú.

Al vespre, va tornar a preparar dues tasses. Esperant, sempre esperant, que la llum tornés a encendre’s ni que fos per un instant, abans que la nit s’endugués els darrers records.




2025