plor

Un relat de: ambelma

Grafit sobre blanc
en silenci absolut
marca el camí.

Fumeja la ment
per donar la resposta
dins l'enteniment.

Tot per no mentir
cremant desitjos de tu,
ploren paraules.

Qui mai satisfet
la ploma obstinada
esgrimeix verí.

Pintant somriures
sota uns ulls de tristor
per no dir que sap.

Els flexibles mots
surten dels llavis de guix
ni tendres ni ferms.

Oliosos i bruts
de tant pensar plens d'olor
dels podrits records.

Comentaris

  • Bon Nadal[Ofensiu]

    Alba, Bon Nadal et desitge i un Pròsper Any Nou 2011, que ho passes molt però que molt bé amb els teus i prop de la llar, són aquests els millors moments, millors encara que els d'estar a l'estiu i en l'ombra.

    Per a tu i tota la teua família una forta abraçada de Vicent.

  • Plorar paraules...[Ofensiu]
    natasha | 10-05-2010

    ... no deixis mai de fer-ho i així ens regales textos com aqest!
    Trist, bonic... praules escrites, mai dites...
    Una abraçada

  • Canvi de nom[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 10-05-2010 | Valoració: 10

    Alba, m'ha canviat el nom perquè vaig tenir un atac de culpabilitat d'escriure, un atac de culpabilitat perquè pensava que el que jo escrivia feia mal a la història, pel meu toc apocalíptic i he decidit canviar-me el nom, de totes les maneres cadascú ha de acceptar-se una mica com és i si no fa mal a ningú, doncs no insulte ni ferisc ningú no he d'estar en deute.
    Ara me l'he tornat a canviar el de Pepe Gotera i Otilio era per que jo havia esdevingut un psicòleg barroer o potiner com el Pepe i volia dornar-me una mica de toc d'humilitat i ara me l'he tornat a canviar amb el meu nom i el nom que em deia mon pare carinyosament de llémena i despres com a cognom ilarant llúpia i despres amb tanta ampulència un cognom curt per a més ilaritat, ara Pi.
    Que et sembla? això és riure's una mica d'un mateix. bé m'acomiade una altra vegada Alba.

  • La fi d'un amor...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 10-05-2010 | Valoració: 10

    ... o millor els entrebancs tristos de l'amor i els malentesos en una relació, m'ha agradat però m'han semblat molt menys sensuals que els primers, m'han semblat esquinçadors i punyents, quan dius ellò de la veritat, en definitiva m'han agradat però han reflectit en mi allò que més em tem que és l'angoixa que en un home és igual que en una dona sempre de que l'amor deixe de bategar, de la pèrdua del nostre amor i la pèrdua en la vida dels nostres projectes i il·lusions i desitjos.
    M'ha agradat "Plor" per la seua càrrega de patiment, que et dibuixa en eixe moment de la teua vida i en eixe perillós desenlllaç en el que ens poses al poema.
    El patiment al contrari que l'altre és el que més m'ha sobtat, un patiment que és tan antic com la vida i pense que com l'ésser viu.
    Bé allà vaig al riu del anterior haikú a banyar-me amb tu, m'esperes? en deu minuts hi arribe, fins ara.

  • La nostra pròpia possessió[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 05-05-2010 | Valoració: 10

    Hola ambelma!

    Et responc el teu comentari "és ben cert", del 19-03-10, al meu relat social "La psicologia assassina" ( 28-11-2.009 ).

    Jo de petit era molt tímid, encara que confesso que encara ho sóc. A la meva mare li van diagnosticar un transtorn bipolar quan jo devia tenir uns 8 anys.

    Fins als meus 16 anys, la seva malaltia va ser un infern per a mi, encara que ara entenc ( jo tinc esquizofrènia des dels 20 anys ) que molt més per a ella.
    Cada vegada que la veia sentia una fredor interior, i no volia que els meus amics s'assabentessin de la malaltia que tenia ella.
    Ja des de petit, per això de la timidesa, havia volgut, per exemple, que es morís tothom i només quedéssim al món jo i la nena que estimava de la classe. Més endavant, al començament de l'adolescència, havia desitjat alguna vegada que es morís tota la meva família.

    Doncs bé, tot això va desencadenar que rere el suïcidi de la meva mare, als meus 16 anys, que feia temps patia una depressió impressionant per a mi, i encara que la gent em convenci que jo no hagués pogut canviar les coses, jo hagi tingut multitud d'absurds però reals dins el meu cervell, remordiments de consciència.
    Espero que se'n vagin algun dia, doncs la meva mare era una dona encantadora i, encara que jo plori quan em passa, m'encanta tenir bons records d'ella.

    D'altra banda, una persona em va fer molt mal psicològic del qual se'n va desencadenar per part meva algun intent de suïcidi, però vaja, que això va quedar enrere i només de tant en tant em sento dèbil i humiliat, cada vegada menys.

    O sigui que crec que t'entenc pel punt que m'expliques i m'alegra que em diguis que el relat et va ajudar.

    I d'aquests haikus teus...

    Sembla que parlen a l'amor. O més aviat al desamor.
    Un silenci absolut, resposta a l'enteniment, tot per no mentir, qui mai satisfet, ploma que esgrimeix verí, pintar somriures sota ulls de tristor, olor de petits records,...

    Si, crec que és la manera adequada d'espantar els dimonis que ens envaeixen, escriure d'aquesta manera, amb tocs surrealistes.

    De tota manera, si hi ha o quan hi ha tristor, no creus que la manera com comences ( "Grafit en blanc en silenci absolut marca el camí." ) podria contenir el secret d'una nova alegria per descobrir? Perque les vides dónen tombs, per bé o per mal, i hem de mantenir o tenir la possessió de la nostra!

    Salut!


    Sergi

  • Diuen els 'experts'...[Ofensiu]
    rnbonet | 30-04-2010

    ...-llegeix "jurat del premi"- que un altre any serà. No ens comprenen. Buuuuaaaaaa!

    Tu, 'tranqui', perquè a mi també m'ho han dit! I què li anem a fer? De totes maneres, jo ho tinc clar: avant!

    I salut i rebolica!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: