Carta sense segell

Un relat de: natasha

Em vaig enamorar de tu poc a poc, sense saber-ho ni buscar-ho. Havia entrat a l'oficina com l'última becària i, per circumstàncies de la feina, tu eres qui més ens ajudava. Tardes d'estiu de calor i muntanyes de papers entre els teus silencis i mirades, parlaves poc però quan ho feies, valia la pena escoltar-te! I sense adonar-me'n el dia que no hi eres o que per alguna cosa havies d'anar a fora a buscar documentació preguntava per tu, em deixaves post-its amb instruccions i ànims... (perquè sabies que els necessitava i per tu, jo era com els altres, malgrat no tenir ingressos a final de mes, com tots i deu anys menys...) i hi havia qui s'estranyava que contessis amb mi per fer el cafè... ho fa amb tothom pensava jo... i segurament era així. Els mesos van passar i un cop finalitzades les pràctiques em van oferir contracte, quelcom que no esperava però que em feia sentir orgullosa, la feina ben feta té recompensa! En aquells dies plens d'il·lusions tu seguies al teu ritme constant, sense molestar ni dir una paraula de massa... i en una conversa amb el meu confident vas sortir tu i em va fer reaccionar, "no és un simple company de feina! obre els ulls! parles d'ell i se't para el món" i a partir d'aquí les coses van canviar, per mi i per tu. En arribar dilluns no vaig poder mirar-te als ulls, el cor se'm accelerava (adonar-se dels sentiments té això, fets inexplicables però conseqüències al cap i a la fi) i encara no sé perquè intentava evitar-te, no compartir feines, deixar-t'ho tot per escrit enlloc de parlar del dia a dia, posant-me nerviosa quan et veia entrar, quan sabia del teu cap de setmana o simplement quan ens creuàvem pel petit passadís, abaixava la mirada o em feia la distreta. Segurament aquí pagui el preu de l'edat, la maleïda barrera que ens frena quan el que realment importa és què sentim i què vivim... Gelosa dels missatges que no rebia jo sinó la meva amiga, il·lusionada quan et veia riure i trista o preocupada quan veia que les coses no rutllaven... així vaig continuar. El temps passa ràpid i abans de Nadal em vaig acomiadar de tots, el final de la meva estada va arribar i vaig marxar amb el mal regust de boca que em deixava no m'emportar-me el teu adéu, suposo que les distàncies eren massa grans en aquells instants...
Sabia de la teva lesió des de la visita que vaig fer a la oficina, em venia de gust retrobar-me amb la gent que m'havia fet evolucionar, amb aquells que havien passat de companys de feina a quelcom més (m'atreviria a dir amics) i, perquè negar-ho, et volia veure. No havia deixat de pensar en tu (i em pregunto els motius, m'interrogo i intento veure't la part negativa, la trobo però continuo al meu món) no obstant les coses no pintaven massa bé, i tres dies després sonava el telèfon per oferir-me la teva substitució. La vaig acceptar per l'experiència que representava però essent del tot conscient que eres tu el que faltava allà, és massa complicat ocupar el teu lloc! (no només laboralment parlant). Avui sento comentaris i tinc més que clar la teva vàlua professional, eres aquell amb qui poder comptar sempre, aquell comodí que tota oficina té, la persona que sense fer meravelles ho domina tot, el que et fa sortir del caos... i com a company eres aquell que sense dir gaire era capaç d'animar o de calmar, de posar pau o d'engrescar el galliner un dia de poca feina. Els tens preocupats i creu-me si et dic que t'enyoren i que esperen amb ganes que arribin els dijous per veure't, que ho comenten i que la setmana que no vens de visita ja corren els telèfons.
Jo mentrestant segueixo al meu ritme, intentant que no es noti que també espero els dijous (tot i que no tinc recompensa, a dia d'avui encara em pregunto si t'és indiferent que sigui jo la que ocupa la teva vacant) i que a pesar que representi la meva tornada a casa, m'agradaria veure't bé.
I tot i que em pesi dir-ho no m'ets indiferent, ans el contrari, tan de bo sigui més fàcil el camí cap a l'oblit.

Comentaris

  • T'he comprat un segell![Ofensiu]
    ORIOL | 17-07-2010 | Valoració: 10

    Després de llegir-te, he corregut a comprar-te un segell perqupe puguis enviar-li Crec que el destinatari hauria de saber d'aquesta història tan bonica i d'aquests sentiments tan profunds. Abans pensava com tu, però per experiències a la meva vida, he anat descobrinrt i aprenenent que callar-nos els sentiments que sentim i que expressem no és bo Sé que a vegades no és fàcil, podem rebre el que no esperàvem, patir, sofrir i plorar. Però menys bo és, penso jo, quedar-nos-ho a dins i no transmetre-ho i no fer-ho arribar.
    Crec que és bo fer l'exercici de que un cop que haguem acceptat que ens poden dir NO, que podem rebre una resposta no desitjada i molt diferent a la que ens hauríem imaginat, intentem trasnmetro allò que sentim directament a la persona en questió. No és bo que et quedis sense que ell o sàpiga,ho senti o vegi el que has patit i de la forma que ho has fet. Si som valents per transmetre-ho, som valents per acceptar el NO.Si som valents per sentir davant de qui calgui independentment de l'edat estem preparata per estimar i estimar-nos. Si no sabem dir sense por que estimem, difícilment ens estimaran!

  • pensaments...[Ofensiu]
    ambelma | 12-05-2010 | Valoració: 10

    m'ha agradat el contingut d'aquesta carta que no has enviat, si es que és autobiogràfica. També m'ha semblat que escrius molt bé, tot i que jo no soc cap experta, jeje.

    Ens guardem tantes coses dins nostre, que de vegades s'enquisten i ja no trobem el momnet per deixar-les anar. Una carta, una bona eina, tot i que per desgràcia en desús, tot i que mai porti un segell, el fet d'escriure-la, ja és molt alliberador.


    Et seguirè llegint, perquè m'has encuriosit amb aquest relat

    besets i gràcies pel comentari

  • Ei, natasha!![Ofensiu]
    Declivi Decliví | 21-04-2010 | Valoració: 10

    El camí cap a l'oblit... difícil camí!
    Jo crec que l'amor ve i va, que sempre hi ha la situació que planteges tu, a mi m'ha passat alguna vegada.
    Però hi ha solució a aquesta mena de "conflicte amorós"? Jo no te la sé dir, moltes vegades n'he sigut una víctima. Fa temps per aquí vaig escriure que es tracta de posar-se en contra, de sentir odi cap a qui sents aquell amor tan profund. I potser em va servir a mi alguna vegada, aquesta tàctica que pot semblar maquiavèlica, però ara mateix no sé què dir-te sobre això.
    En tot cas, si no es tracta d'una ficció, o sigui, si has plasmat els teus sentiments en aquest relat, crec que la millor per decidir aquestes coses ets tu mateixa! I sigues forta!

    Una abraçada i records!!!

    Fins la pròxima!!


    Sergi

  • Dijous, dia esperat...[Ofensiu]
    Ariadna Garrido | 11-04-2010

    per fer visibles les veritats amagades. Tots trobem a faltar una mà sanadora quan no ens acarícia ningú quan sofrim. I tots sabem que eixe algú sempre és especial.

    La sinceritat del relat és evident. M'agrada l'estil en primera persona, el ritme i les descripcions del món interior són poderoses. Enhorabona :)

    Gràcies per comentar-me, ens llegim! Besets van!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de natasha

natasha

65 Relats

275 Comentaris

77829 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer una matinada d'agost del 1988 a la ciutat dels quatre rius (Girona).
Química professionalment parlant trobo en les lletres el meu millor refugi, on plasmar sensacions, desfogar-me durant un mal dia o volar pels núvols... escriure s'ha converit en una forma de deixar anar allò que penso però que no dic.
El meu camí seria més feixuc sense els amics i la família.
Gaudeixo amb una bona musica, un bon llibre, una conversa, el bàsquet o amb la simple tranquil·litat davant del mar.

si teniu alguna cosa a dir: judithgirona@hotmail.com

*tot comentari o crítica serà benvingut