... de ratlles fosques i clares

Impressionant. Ple d'imaginació i estructuralment impecable. Et fa pensar i reflexionar sobre el que vàrem ser, i com hem arribat a ser el que som.

Fantàstic.

Hola company, aquí et faig arribar un comentari:

Un monòleg interior d'un nen. M'ha dut a pensar en que és una forma d'aprenentatge de tot infant, aprenentatge orientat a l'assimilació d'uns valors i d'una ètica, que està bé i que està malament.

Però el personatge sembla que és troba en el principi d'aquesta fase, pot ser encara no té la capacitat per entrar de ple en aquest joc d'analitzar la pròpia conducta. Aquesta reflexió m'ha sorgit al veure que el nen no acaba de sentir remordiments pels seus actes, mostra la intenció, parlant de la sensació estranya de tenir un ésser suau i calent, però sense cap compassió, tot i mencionar la paraula pena.

Fins i tot després d'escoltar al seu avi dient que matar els gats així és una salvatjada, el nen no pensa interiorment que ho podrien haver fet millor, o que la propera vegada ho faran millor, per produir menys dolor. De fet, la decisió de que els gats s'han sacrificar per tenir lleganyes, sembla que és una mena de reflexió d'autoengany, ja que pot ser s'han cansat de tenir cura dels animalets i cerquen la solució més dràstica.

Aquí m'ha vingut un paral·lelisme entre la definició de la forma de ser i comportament dels gats, que el personatge aprèn de la seva iaia i de l'observació, i els propis nens com a éssers cruels però bonics i amb els instints a flor de pell.

També m'ha vingut la idea de no comprensió de la mort, del que implica. Tot i que culturalment aquesta concepció varia. Per exemple, la gent dels pobles, tot i que els animals són més importants i tenen una utilitat pràctica, la mort d'un animal es veu d'una forma "natural", menys dramàtica i amb menys sentimentalismes que la gent de ciutat.

Els nens juguen a matar, tal i com fan els gats amb altres animalons indefensos. Tot i que amb la diferència que fan algunes singulars justificacions dels seus actes, com dient "per a que deixen de patir", quan en realitat estan contínuament experimentant per curiositat, tal i com faria un gat.

I per últim el desig de tenir, de posseir un ésser especial, segurament i de forma implícita, de domesticar-lo, dominar a l'ésser que aparentment és lliure, salvatge i temible. El nen ja ha après, principalment amb l'experiència amb el gat borni, i ha perdut la por, ha vist que pot sotmetre, i fins i tot matar a un gat, ha vist que és superior en molts aspectes, que el pot controlar i alhora gaudir de la seva bellesa i qualitats.

Així, analitzant als nens, podem veure com algunes persones adultes són cruels, dominats i possessives, no han viscut tot el procés, totes les fases de aprenentatge i han quedat en aquest estat de no empatia, fins i tot, alguns poden arribar a considerar-se socialment uns psicòpates o altres tipus de malalts.

Aquestes són les reflexions que m'han vingut al cap en la lectura del relat, tot i que com que no he llegit la resta de capítols, són reflexions descontextualitzades que pot ser canviarien al llegir la resta.

besos

el teu cometari és el millor regal que he tingut al meu natalici, que casualment és avui. No sé com agrair-te tot el que dius, sincer, molt respectuós i constructiu. Seguiré tots els teus consells al peu de la lletra, me semblen molt encertats, has donat on havies de donar.

El més difícil serà la gramàtica i ortografia, però vaig a posar-me les piles,fa temps que ho tinc pendent.

Tot i les errades i els embolics en l'estructura, has entès a la perfecció el que volia transmetre, i que el centre de la història està en Gabriel-Drac, i és cert que Piru pot ser i vull que sigui el fil conductor, o nexe.

Suposo que quan et vas comprometre no esperaves aquest tipus de relat, però has complert la promesa i molt ràpid.

vaig a reescriure la història, m'has donat un cop de ma i m'has motivat. M'agradarà tornar a penjar-lo, refet, encara que passe un temps i que puguis vore els fruits dels teus consells.

Jo et prometo que et llegiré i et comentaré, encara que no sé si podré aportar tant.

besos i una forta abraçada
Alba

Un molt bon relat, amic Calderer ...

Dur i esquiu en alguns moments, però realista, molt de realista. Ulls de gat, vist per ulls de nen, descrit amb pinzellades ingènues i amb una matís poètic (ho sento, potser no t'agradi el comentari, però t'ha sortit la vena poètica, estimat amic prosista).

La densitat de les descripcions i l'enllaçat algunes frases em porten records d'"El Otoño del Patriarca" de Gabriel García Márquez. Sobre paper, tenint en compte els marges, és una tècnica interessant. En aquest portal, tenint en compte també els marges, hauria preferit alguna separació (punt i a part, fins i tot a doble espai) res més que per un tema visual, estètic, potser. Però no és més que una opinió personal. Tampco no li donis més importància.

En aquest paràgraf:
"Vam decidir que els sacrificaríem perquè no patissin més. Els vam agafar i des de dalt d'una tanca ben alta els vam deixar caure. Com el seu germanet van caure com un farcell, mai de quatre potes, i es van quedar gemegant i miolant a terra. Encara que vam repetir l'operació un cop i un altre no s'acabaven de morir i cada cop els seus miols feien més pena.Nerviosos, ens vam posar molt nerviosos. Per acabar d'una vegada, entre tots els vam estampar diverses vegades contra una paret, fins que van deixar de queixar-se" masses "vam", no? Potser algun canvi verbal ho hauria millorat.

D'altra banda, impecable.

Amic Calderer, salut.

Ens hi veiem.

per la seva prosa excelsa. I ara, encara més que sé que gaudeix amb petites joies com aquesta:

"Em sembla igual als déus
l'home que enfront de tu
seu, i de prop t'escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m'es possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se'm trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l'herba
i em sento que estic a punt
de morir.

Però tot pot suportar-se, perquè…"


Ja intuïa, que vos éreu un home sensible i literàriament completíssim. Disculpi'm la indiscreció de guaitar el que llegia en el tren.

Tota seva

Renée