... de ratlles fosques i clares

Un relat de: Calderer

*
... de ratlles fosques i clares, m'agradaria tenir-ne un. Com tigres, però en petit. M'agraden molt, tan suaus i tan bufons; m'agraden sobretot aquells que es deixen acaronar. Estan coberts d'un pelatge molt suau i i es deixen acaronar. Bé, els que viuen amb les persones. Els altres, no, els de carrer et bufen i t'esgarrapen si els vols tocar. Són molt especials. Caçadors, com si fossin tigres o lleopards, però en petit. Tenen l'instint aquest, de caçadors. Encara que no els hi calgui, perquè els amos els donen de menjar, els agrada perseguir animalons: ratolins, sargantanes, granotes. Potser són una mica cruels, els hi ve de raça. Un cop en vaig veure un caçant un ratolí en un pati: el va perseguir estona i quan el tenia cansat, en un angle, li va començar a pegar copets amb la pota, com si jugués. L'animaló tremolava i al final es va quedar paralitzat i el gat se'l va cruspir. El que jo deia, cruels. I els ulls. Ulls de gat, ulls de dimoni, deia l'àvia. Quan deia d'algú que tenia ulls de gat era el pitjor insult, ho deia sobretot d'algunes dones. Si que tenen uns ulls molt especials, bells, i molt bona vista per poder caçar i la nineta dels ulls se'ls obre tant, perquè els entri la llum, que poden veure fins i tot de nit. Et surten de nit al mig del camí, amb aquells ulls brillants que no se'ls veu res més, i et quedes esglaiat. Diuen que si un gat perd un ull es mor de gana perquè no calcula bé les distàncies, i ja no pot caçar. Per la part dels horts, n'hi havia un, negre, que sempre que ens veia ens bufava. Per la nit era invisible, del tot, només els ulls, ulls de dimoni que deia l'àvia. Ens feia por. Fins que aquell dia tots els de la colla ens vam posar d'acord i vam agafar unes canyes com si fossin llances. El vam perseguir, el vam encerclar contra una paret i mentre ell bufava i s'estarrufava que feia por li vam llençar, tots alhora, les llances. Una, em sembla que no era la meva, li va anar a l'ull i el va deixar borni. A partir d'aquell dia el gat negre es va anar aprimant i aprimant. Algú ens va explicar això, que ja no podia caçar. Llavors, sempre que podíem li portàvem alguna cosa per menjar. Al principi fugia quan ens veia venir, després ja s'apropava, potser s'havia oblidat del què li havíem fet, o potser ja li era igual, mentre li portéssim menjar. Al final ens seguia, miolant, demanant-nos el seu menjar. Són ben estranys. Molt àgils, esmunyedissos, corren molt i s'enfilen per les parets i els arbres. Si poden córrer, si tenen per on escapolir-se, no els agafaràs pas. Diuen que si deixes caure un gat d'una altura sempre cau de quatre potes. Això diuen però no és veritat, si més no amb els gats petits. Una vegada vam trobar entre els matolls, darrere la porteria del camp de futbol, una gatinada de quatre ficats en una caixa. Acabats de néixer, ni obrien els ulls. Els vam adoptar. Els portàvem un platet de llet o unes galetes. Vam voler provar si era veritat que sempre queien de quatre potes i en vam agafar un i, posant-nos dalt d'una paret de maons, el vam deixar caure. Es va fotre una bona nata contra el terra, de cap, i li va sortir sang per una orella. Feia uns miols com de plorar. Feia pena. L'endemà era mort. Els altres tres, que ja començaven a caminar, els vam cuidar uns quants dies més però com que era hivern i feia molt de fred tremolaven tota l'estona i tenien els ulls lleganyosos i com malalts. Segur que també devien trobar a faltar la mare. Vam decidir que els sacrificaríem perquè no patissin més. Els vam agafar i des de dalt d'una tanca ben alta els vam deixar caure. Com el seu germanet van caure com un farcell, mai de quatre potes, i es van quedar gemegant i miolant a terra. Encara que vam repetir l'operació un cop i un altre no s'acabaven de morir i cada cop els seus miols feien més pena.Nerviosos, ens vam posar molt nerviosos. Per acabar d'una vegada, entre tots els vam estampar diverses vegades contra una paret, fins que van deixar de queixar-se. Per torns. Feia un efecte estrany, tenir aquells cossets suaus i calents entre les mans, amb prou feines tenien pelatge, tenir-los entre les mans i llençar-los amb ràbia contra la paret dura i freda. Si hi penso encara noto l'escalforeta a la mà i el tacte suau. Una pena. Però ho vam fer, ningú es va tirar enrere. El meu avi ens va veure i ens preguntà què fèiem. Li vam explicar i ens digué que allò era una salvatjada, que la forma correcta de matar una gatinada és ficar-los tots junts en un sac i submergir-lo en un rec o una bassa fins que s'ofeguen. D'aquesta manera gairebé no pateixen. A mi m'agraden, m'agradaria tenir-ne un, però a casa som cinc, el pis és petit i els pares em diuen que no podem tenir animals. Els que més m'agraden són els de ratlles fosques i clares, com si fossin tigres en petit...

Comentaris

  • Realment[Ofensiu]
    Perkins | 27-04-2010

    Impressionant. Ple d'imaginació i estructuralment impecable. Et fa pensar i reflexionar sobre el que vàrem ser, i com hem arribat a ser el que som.

    Fantàstic.

  • comentari[Ofensiu]
    ambelma | 11-04-2010

    Hola company, aquí et faig arribar un comentari:

    Un monòleg interior d'un nen. M'ha dut a pensar en que és una forma d'aprenentatge de tot infant, aprenentatge orientat a l'assimilació d'uns valors i d'una ètica, que està bé i que està malament.

    Però el personatge sembla que és troba en el principi d'aquesta fase, pot ser encara no té la capacitat per entrar de ple en aquest joc d'analitzar la pròpia conducta. Aquesta reflexió m'ha sorgit al veure que el nen no acaba de sentir remordiments pels seus actes, mostra la intenció, parlant de la sensació estranya de tenir un ésser suau i calent, però sense cap compassió, tot i mencionar la paraula pena.

    Fins i tot després d'escoltar al seu avi dient que matar els gats així és una salvatjada, el nen no pensa interiorment que ho podrien haver fet millor, o que la propera vegada ho faran millor, per produir menys dolor. De fet, la decisió de que els gats s'han sacrificar per tenir lleganyes, sembla que és una mena de reflexió d'autoengany, ja que pot ser s'han cansat de tenir cura dels animalets i cerquen la solució més dràstica.

    Aquí m'ha vingut un paral·lelisme entre la definició de la forma de ser i comportament dels gats, que el personatge aprèn de la seva iaia i de l'observació, i els propis nens com a éssers cruels però bonics i amb els instints a flor de pell.

    També m'ha vingut la idea de no comprensió de la mort, del que implica. Tot i que culturalment aquesta concepció varia. Per exemple, la gent dels pobles, tot i que els animals són més importants i tenen una utilitat pràctica, la mort d'un animal es veu d'una forma "natural", menys dramàtica i amb menys sentimentalismes que la gent de ciutat.

    Els nens juguen a matar, tal i com fan els gats amb altres animalons indefensos. Tot i que amb la diferència que fan algunes singulars justificacions dels seus actes, com dient "per a que deixen de patir", quan en realitat estan contínuament experimentant per curiositat, tal i com faria un gat.

    I per últim el desig de tenir, de posseir un ésser especial, segurament i de forma implícita, de domesticar-lo, dominar a l'ésser que aparentment és lliure, salvatge i temible. El nen ja ha après, principalment amb l'experiència amb el gat borni, i ha perdut la por, ha vist que pot sotmetre, i fins i tot matar a un gat, ha vist que és superior en molts aspectes, que el pot controlar i alhora gaudir de la seva bellesa i qualitats.

    Així, analitzant als nens, podem veure com algunes persones adultes són cruels, dominats i possessives, no han viscut tot el procés, totes les fases de aprenentatge i han quedat en aquest estat de no empatia, fins i tot, alguns poden arribar a considerar-se socialment uns psicòpates o altres tipus de malalts.

    Aquestes són les reflexions que m'han vingut al cap en la lectura del relat, tot i que com que no he llegit la resta de capítols, són reflexions descontextualitzades que pot ser canviarien al llegir la resta.

    besos

  • moltes gràcies pel comentari[Ofensiu]
    ambelma | 10-04-2010

    el teu cometari és el millor regal que he tingut al meu natalici, que casualment és avui. No sé com agrair-te tot el que dius, sincer, molt respectuós i constructiu. Seguiré tots els teus consells al peu de la lletra, me semblen molt encertats, has donat on havies de donar.

    El més difícil serà la gramàtica i ortografia, però vaig a posar-me les piles,fa temps que ho tinc pendent.

    Tot i les errades i els embolics en l'estructura, has entès a la perfecció el que volia transmetre, i que el centre de la història està en Gabriel-Drac, i és cert que Piru pot ser i vull que sigui el fil conductor, o nexe.

    Suposo que quan et vas comprometre no esperaves aquest tipus de relat, però has complert la promesa i molt ràpid.

    vaig a reescriure la història, m'has donat un cop de ma i m'has motivat. M'agradarà tornar a penjar-lo, refet, encara que passe un temps i que puguis vore els fruits dels teus consells.

    Jo et prometo que et llegiré i et comentaré, encara que no sé si podré aportar tant.

    besos i una forta abraçada
    Alba

  • vam... de ratlles fosques i clares...[Ofensiu]
    Toni Arencón Arias | 25-03-2010

    Un molt bon relat, amic Calderer ...

    Dur i esquiu en alguns moments, però realista, molt de realista. Ulls de gat, vist per ulls de nen, descrit amb pinzellades ingènues i amb una matís poètic (ho sento, potser no t'agradi el comentari, però t'ha sortit la vena poètica, estimat amic prosista).

    La densitat de les descripcions i l'enllaçat algunes frases em porten records d'"El Otoño del Patriarca" de Gabriel García Márquez. Sobre paper, tenint en compte els marges, és una tècnica interessant. En aquest portal, tenint en compte també els marges, hauria preferit alguna separació (punt i a part, fins i tot a doble espai) res més que per un tema visual, estètic, potser. Però no és més que una opinió personal. Tampco no li donis més importància.

    En aquest paràgraf:
    "Vam decidir que els sacrificaríem perquè no patissin més. Els vam agafar i des de dalt d'una tanca ben alta els vam deixar caure. Com el seu germanet van caure com un farcell, mai de quatre potes, i es van quedar gemegant i miolant a terra. Encara que vam repetir l'operació un cop i un altre no s'acabaven de morir i cada cop els seus miols feien més pena.Nerviosos, ens vam posar molt nerviosos. Per acabar d'una vegada, entre tots els vam estampar diverses vegades contra una paret, fins que van deixar de queixar-se" masses "vam", no? Potser algun canvi verbal ho hauria millorat.

    D'altra banda, impecable.

    Amic Calderer, salut.

    Ens hi veiem.

  • La meva admiració![Ofensiu]
    Renée Vivien | 25-03-2010

    per la seva prosa excelsa. I ara, encara més que sé que gaudeix amb petites joies com aquesta:

    "Em sembla igual als déus
    l'home que enfront de tu
    seu, i de prop t'escolta
    parlar dolçament

    i riure encisadora; això, de veritat,
    em colpeja el cor dins el pit,
    car quan et miro un instant, ja no m'es possible
    dir ni una paraula,

    sinó que la llengua se'm trava
    i prest un foc subtil em recorre la pell,
    amb els ulls no veig res
    i em ressonen les orelles,

    una suor freda em banya, i un tremolor
    em pren tota; estic més verda que l'herba
    i em sento que estic a punt
    de morir.

    Però tot pot suportar-se, perquè…"


    Ja intuïa, que vos éreu un home sensible i literàriament completíssim. Disculpi'm la indiscreció de guaitar el que llegia en el tren.

    Tota seva

    Renée

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

275 Comentaris

92703 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.