El Castell de Montornès

Eren les sis de la tarda, encara quedaven hores de llum. Al mes d'agost quan tothom estava de vacances, gairebé, semblava impossible trobar un lloc tan solitari, prop de la mar però dins de la muntanya.

La soledat l'envoltava i es sentia forta, segura d'ella mateixa, sense por. Es va posar la motxilla a l'esquena, i amb pas ferm va emprendre la senda que tenia al davant. Aquell petit camí sec, envoltat de coscoll, timonet i espigol, li era molt familiar. Semblava molt marcat pel pas d'altres caminats que com ella havien volgut arribar fins al castell, encuriosits per les llegendes que d'aquest paratge expliquen els vells i els veïns de la zona.

Tot i que caminava amb la mirada alta, no podia visualitzar el seu destí, ni tan sols el mar que olorava amb tota claredat. Sabia que estava allí, des de la platja l'havia observat, penjant en el cim, destruït pel pas del temps, sabia que el Castell de Montornès estava en aquella muntanya i estava decidida a arribar ràpid.

Va començar a córrer, estava impacient, i finalment després de la pendent, hi havia una baixada i allí mateix, a la punteta del precipici, va vore la torre mig derruïda. Va afluixar el pas, assaborint el paisatge, la mar i el cel units, les pedres, moltes d'elles encara ben posades. Finalment es va seure i va estar contemplant-ho tot fins que va començar a fosquejar.

Llavors i sols llavors, va girar sota els seus peus i va mirar enrere. Ja no hi era, el camí havia desaparegut sota els seus peus. Va sentir el cor palpitant fort, al seu cap va ressonar la frase dels vells " al Castell de Montornès qui va no torna més"