El Castell de Montornès

Un relat de: ambelma

Eren les sis de la tarda, encara quedaven hores de llum. Al mes d'agost quan tothom estava de vacances, gairebé, semblava impossible trobar un lloc tan solitari, prop de la mar però dins de la muntanya.

La soledat l'envoltava i es sentia forta, segura d'ella mateixa, sense por. Es va posar la motxilla a l'esquena, i amb pas ferm va emprendre la senda que tenia al davant. Aquell petit camí sec, envoltat de coscoll, timonet i espigol, li era molt familiar. Semblava molt marcat pel pas d'altres caminats que com ella havien volgut arribar fins al castell, encuriosits per les llegendes que d'aquest paratge expliquen els vells i els veïns de la zona.

Tot i que caminava amb la mirada alta, no podia visualitzar el seu destí, ni tan sols el mar que olorava amb tota claredat. Sabia que estava allí, des de la platja l'havia observat, penjant en el cim, destruït pel pas del temps, sabia que el Castell de Montornès estava en aquella muntanya i estava decidida a arribar ràpid.

Va començar a córrer, estava impacient, i finalment després de la pendent, hi havia una baixada i allí mateix, a la punteta del precipici, va vore la torre mig derruïda. Va afluixar el pas, assaborint el paisatge, la mar i el cel units, les pedres, moltes d'elles encara ben posades. Finalment es va seure i va estar contemplant-ho tot fins que va començar a fosquejar.

Llavors i sols llavors, va girar sota els seus peus i va mirar enrere. Ja no hi era, el camí havia desaparegut sota els seus peus. Va sentir el cor palpitant fort, al seu cap va ressonar la frase dels vells " al Castell de Montornès qui va no torna més"

Comentaris

  • gypsy | 28-12-2009

    hola, segueixo el viarany dels relats triats pels seus autors.

    Aquest, concretament m'ha semblat com la cerca de sensacions en solitud, com quan un camina sol per la muntanya, sentint el so del propi pas i la fullaraca que trepitja. Assolir el repte d'arribar allà a un vol.
    El final, inquietant amb rodolí.

    Un plaer llegir-te'l!

    gypsy

  • Hola.[Ofensiu]
    onatge | 25-12-2009 | Valoració: 10

    Una abraçada de Castell.
    onatge

  • Si aquests relat...[Ofensiu]

    Si aquest relat és un dels teus preferits, em va molt bé per desitjar-te... Bones Festes

  • El camí dels 40 Relats[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 22-12-2009 | Valoració: 10

    He cercat el teu Relat.
    Curiós, misteriós, i també viu.
    Viure és fer camins vells i nous, assumint que alguns no tenen darrera.

  • Un molt bon conte[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 26-10-2009 | Valoració: 10

    Un molt bon conte i sorpresivament l'he vist sense cap comentari, és molt encertat la idea és d'allò més original tot i provenir d'una vella dita. M'ha agradat.
    Una mica com la vida mateixa és el castell de Montornès, qui camina mai no torna a xafar els vells camins perquè com bé diu Heràclit mai no es troba la mateixa aigua en el mateix lloc.
    La vida, la caminada ens fa sentir, que per mi és el veritable sentit de tota existència, sentir allò bo o allò roí, però sentir amb tot el cúmul de les nostres experiències que ens faran tenir una ànima més doctorada si em permets la paraula.
    Podries i no ho he vist, haver posat aquest conte en els de terror o en l'epígraf de fantasia, tant una com l'altra li haguera vingut d'allò més descriptiu.
    Alba t'has superat, amb aquest conte-poema t'has superat, escrit perfectament sense cap muntanya lèxica que ens indique que hi ha cap falta, tot es llegeix ràpidament i musical.
    Una forta abraçada i un petó carinyós de Vicent i espere que t'haja anat bé l'estiu, ja estem afortunadament a la tardor i ja refresca una mica, si més no ací per València, un fort petó i fins demà.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: