Cercador
L'indigent
Un relat de: joandemataro-Guaita tu, quina pena!
Murmura la gent al passar
tot posant cara de fàstic,
mostrant desaprovació
i poca sensibilitat.
Assenyalen a un "farcell"
que tot brut i esparracat
jeu arraulit en un banc.
Com si deshumanitzat
tan sols fos un tros de carn
que al carrer havia deixat
un ànima despietada.
Ja començava a enfosquir,
casa seva era aquell banc,
un cartró, el matalàs
i un drap vell tot estripat
el millor que havia trobat
a " Litter", la seva boutique,
avui li faria de coixí.
La làmpada, la llum de la lluna
i el sostre, tot l'univers...
I allà al terra havia deixat
aquella ampolla de vi
de marca vulgar, com ell,
que li faria companyia
i li daria escalfor
per passar la freda nit.
I a l'endemà al matí
brut, pudent i tot deixat
sense passat ni futur
es tornaria a llevar
vagarejant pels carrers
amb desídia, sense rumb
Sense que res no l'importi,
sense importar a ningú.
Vivint, sense cap sentit
si és que té sentit la vida...
Comentaris
-
Tots portem l'indingència dins[Ofensiu]llacuna | 09-05-2010 | Valoració: 10
I segur que ho hem estat en alguna situació de la nostra vida, en aquelles, que et disculpes, ai! perdoneu que estic tota despentinada, no m'he vestit...no ens acceptem a nosaltres i menys encara als altres...ja sé que no és una novetat el que dic, a més en l'indigéncia, s'hi barregen més coses: l'esperit de llibertat, de passar de tothom i de tothom, vaja que poques ens atreviríem a mostrar-nos al món sense tant pocs prejudicis com una persona indigent, que tant se li en fot els judicis de tothom
-
Si noi,[Ofensiu]vitriol | 09-05-2010 | Valoració: 10
son força coincidents. he llegit alguns dels teus relats, son molt atraients. continuaré amb la lectura i n'espero de nous.
Una abraçada -
una fotografia...[Ofensiu]ambelma | 06-05-2010 | Valoració: 10
és díficil posar-se a la pell d'una persona que viu al carrer. viu, està viu i viu com pot i com sap després d'anys i anys en aquesta situació.
El teu relat és molt fidel a la realitat, i m'ha agradat tot i la tristor que trasmets, sols hi ha alguns versos en els quals no hi estic d'acord.
A aquestes persones si que els importa alguna cosa, de vegades moltes coses, i al seu cervell aquestes coses donen voltes i voltes sense trobar cap sortida, sense saber per on començar, sense poder sortir de la situació.
Molts cops és torturen pensant en els seus fill, dona, germans o pares. I els altres, nosaltres, amb les nostres mirades no parem de recordar-lis on estan i on estaran, de ben segur, la resta de la seva vida.
fa poc Miquel Fuster, ens explica els seus 15 anys al carrer, a través d'un còmic. Molt interesant per compendre un poc més la situació d'aquestes perosnes, que podriem ser nosaltres.
Moltes gràcies pel teu comentari, i benvingut a RC.
fins la propera!
Valoració mitja: 10