.

Dissolt en el gran magma
que és la meva ciutat
avança dòcilment
la teva espatlla bruna,
el cabell atractiu,
deliciós, pentinat,
lligat molt tendrament
en una fràgil cua.
Vetes d'argent el llisten
tot sencer de beutat
i tots els teus suaus trets
de beutat l'acompanyen,
home de cos de mel
amb el pit setinat
de pigues i de cel,
de dolçor i abraçades.
Entre els petits carrers
de Barcelona antiga
que van a obrir-se al Born
on tens la teva cambra,
respires, passes, vius,
flueixes i camines,
t'asseus en els cafès,
rere finestres clares.
Jo tinc damunt de tu
el meu mirar que encises,
si bé el meu amor
et sotja a cantonades
sens poder-te'l mostrar,
ni viure'l, ni oferir-te'l,
com la lladre que pren
allò que a mi em regales.
Plaer del teu encís,
que s'emmiralla en lluna,
nacre en la nit lluent
que estatja la delícia,
sostenidor del món
damunt d'espatlles pures
on cau el teu cabell
íntim, d'olor de vida.

La teva mà em duria
sota el dia que esclata
i en una cantonada
intens em besaries,
i a la cambra amb llençols
que jo vaig regalar-te
em cercaries de nou
i immens t'oferiries.
Però la dona que sóc
tem tot el teu brindar-te
perquè el teu devenir
és en una altra via,
i els camins que hem de fer
lluen amb altres aures
i greu neix el dolor
on ens estimbaríem.
Per la meva ciutat,
que roda ensomniada,
t'atures un moment
per veure'n el somriure
i em cerca el teu esguard
al pòsit que ella guarda
de quan anàvem junts
i com un cel lluïa.
I jo vindré a buscar-te
d'amagat, entre llunes:
la teva bicicleta
sempre em farà de guia,
tu sempre bru de sol,
de sal de mar, d'escuma,
de joventut d'esclat
que voldré mentre visca.
I així rotarà el temps
dòcilment, passa a passa,
damunt la Barcelona
que tendrament habites
i em tindràs sempre a mi
―qui d'amagat et guarda―
abrusada d'amor,
mentre et retinc per vida.

Ferida neta,
clivella i osca en el silenci,
nítida i tesa,
escissió delitosa,
glop de veu i corda
que s'empassa l'aire,
l'aplom les durà a un núvol gràvid.

S'esmola la veu en les cordes,
el cos fibril·la en la veu,
un peu del funàmbul vibra en la soga,
l'altre en el buit, com el dring
transparent del vidre esgarrapa l'aire;
ungles fines de violoncel.

Està espigant la cançó als llavis, la vols?

Glateix de nou el brot
virginal, ja despunta la tija cristal·lina
i ruixa els prats a lloure.
Continua el cant lluminós,
l'esclat de la música que fuig de terra
i persegueix delerosa l'aire.

Siguem sords com una soca
als retrets dels mots opacs
deixem que caiguin com fulles,
escoltem l'alegria dels sospirs

Cuinem-nos les mirades
per fer-les més tendres
reduïm-nos a la simplicitat
d'amassar amb el nostre esforç
els cors crus, desconfiats.

Deixem que els sabers d'adés
ens suggereixin el saber fer.
Deixem que ens doni el vent
per saber ser, més plens.

Escoltem l'alegria dels sospirs,
siguem sords als retrets
que no ens facin mirar
per un vidre ennegrit.

Rentem pors que paralitzen
gaudint d' il·lusions,
prenguem consciència
de que amb les mans
construïm el nostre món.

DIBUIXA'M...

Dibuixa'm..., dibuixa'm melodies
pigments de foc, aquesta nit;
música que ens cremi la pell,
follia d'amor, cadència encesa,
notes de violoncel.
Sadolla'm amb tonada que davalli
per antics racons de jovenesa.

Revifa'm intensa passió
abans que arribi fred d'hivern,
i l'erotisme faci fugida.

Abans que perdi la mar l'onatge,
i la poma, el gust de fruita...

Quan la veu és poesia

S'obren camins d'aigua
acariciant-me la pell,
com un secret
que em transporta
al cant d'una sirena,
a l'ocàs d'un crepuscle,
a un somni lleuger.

Dansen rítmiques
les angèliques veus,
agombolades
dins meu,
en un murmuri latent.

I m'abandono
al balanceig de les paraules,
a l'èxtasi de la música,
a la poesia subtil
que agermana
d'una manera sublim,
violoncel i veu,
en un cant plàcid
i profund.

Cantarem als estels i a la lluna de matinada,
mentre esperem que ens esgarrapi l'alba
una corda ens tibarà el desig de ser terra,
quan sempre hem estat dones d'aigua.

Els batecs ancorats d'un violoncel
grinyolaran en un encís pertorbador,
ens perdrem en aquest so, serem música
- temps que crema anhels soterrats -

Emmudiren pacients per ser silenci
abans que el mantell d'una altra nit
ens acoloreixi endins sense proclama,
clourem les ales, judicarem bells somnis.

Fas camí vers a vers, mot a mot.
Pinçada a pinçada crees una atmosfera indistinta a la teva personalitat.
Percudint el teu instrument obres la ment de bat a bat.
Ho fas diví, pas a pas, bot a bot.

Esmorteïda la llum solar amb l'obaga,
Assestat d'un cop el devenir futur,
Alentida la vida passatgera, segur!
Ets tu qui sent el meu plor misèrrim, insadollable.

Quan em deixo seduir per l'arpegi candorós,
Tot i resclosint el teu sentir submís,
Tendeixo a albirar el teu desencís
I m'immisceixo en el teu posat melangiós.

Sense adonar-me'n que em tens de mans lligat,
Reparo en el nostre plausible entorn
I en les magnífiques imatges d'aquest jorn,
Quan el teu imaginari se m'esmicola amb retard.

Faré de l'altruisme un abanderat de la meva causa noble,
Les cadències seran pretext per iniciar el diàleg,
Escrutaré els erms paisatges i les postals nostrades,
Quan res infereixi en el seguici del teu camí inescrutable.

________________
llamp!