VISITA

Un relat de: gustav
—...com pots viure d’aquesta manera?
La pregunta li martellejava dintre del cap des de la nit en que ella va aparèixer inesperadament, misteriosa. Estava estarrufat al sofà xarrupant el tercer whisky amb gel del vespre quan el so del porter automàtic el va sobresaltar. Com que no esperava a ningú va estar temptat de quedar-se allà, aferrat al got de licor, fent dringar els glaçons. Però la curiositat es va imposar contra tot pronòstic, es va alçar i es va dirigir cap a l’intèrfon que bramava insistent. Va despenjar i, emmarcada per la petita pantalla, va aparèixer l’imatge d’ella.
—Qui ets? —va dir després d’observar-la un instant i constatar que no havia vist mai aquella cara.
—Tant se val. Obre, de pressa! —va respondre amb un to imperatiu, tan amorrada a la càmera que la seves faccions adquiriren un aire equí pertorbador.
Mentre l’esperava, va intentar posar una mica d’ordre malgrat saber que la durada del trajecte amb l’ascensor no seria mai suficient per amagar tota la immundícia amb la que convivia.
El timbre de la porta el va sorprendre amb una capsa de pizza buida entre les mans. Encara tenia enganxades algunes engrunes de massa i una rodanxa de salsitxó. Se la va amagar al darrera i va obrir, atabalat. La seva imatge, sofisticada, imponent, desconeguda el va colpir, com si es tractés d’una aparició. El fitava amb menyspreu. Portava un abric groc de llana gruixuda que li atorgava un aire elegant i al mateix temps campestre i desimbolt. Se’l va treure i el va deixar al penjador de l’entrada amb un gest arrogant. A sota duia un vestit de color perla tan arrapat que delatava descaradament el relleu de la seva roba interior. Ell es va estremir i va engolir sorollosament. Va notar una forta tibantor a l’entrecuix. Ella va passar pel seu costat sense dir ni una sola paraula, ingnorant-lo. El seu cos era majestuós. Palplantat, embriagat per la seva fragància, amb el cartró de pizza encara amagat a l’esquena, va seguir-la amb l’esguard. De sobte, embotit en el pijama llardós que duia des de feia dies, es va sentir miserable.
Es passejava d’aquí cap allà, desvergonyida, inspeccionat l’espai amb cara de fàstic, els talons d’agulla ressonant contra el terra de fusta com un metrònom imprecís. Ell no s’atrevia a dir res. Només observava aquell deambular eclèctic i descarat amb la mirada vidriosa d’alcohol, atemorit com una bestiola. De cop i volta, se li va apropar amb un esguard felí que el va fer esborronar. El va agafar del clatell i va dir-li a cau d’orella:
—Ets un porc, com pots viure d’aquesta manera?
Tot seguit, va treure tota la llengua fora, plana i vermella com un bistec i va començar a llepar-li la cara, de dalt a baix, primer un costat i després l’altre. De tant en tant, s’aturava a les comissures dels llavis que encara feien gust de licor i pizza, amb les mans aferrades al bescoll, acaronant els seus cabells greixosos.
Després va xuclar-li els ulls llenganyosos i va arrencar-li els botons de la part superior del pijama, amb agressivitat, a estropades. Anaven caient a terra, produïnt un sorollet tímid, com gotes d’una pluja incipient. L’acció va descobrir un pit de pèls rinxolats, grisos i un ventre rodó, prominent i pàlid.
Encabat va dibuixar-li un camí de saliva, resseguint-li l’estèrnum fins arribar al melic ple d’un borrissol negre que se li va enganxar a la llengua com un floc de neu bastard i calent. Se’l va desenganxar fent pinça amb el dit gros i l’índex, amb indolència. S’havia anat acotxat de mica en mica i ara restava amb el cap a l’alçada de la seva cintura. Ell gaudia del ritual entre gemecs esmorteïts, sorprès, desbordat, agraït per aquell regal inesperat. Sense fer-se preguntes. Ella se’l va mirar des de baix amb un somriure pervers i amb les dents va començar a desfer-li el nus dels pantalons. Amb una mà va agafar-li el membre, com qui extreu un animaló indefens del seu cau. Estava dur com una baguette congelada, les venes inflades i sinuoses. Amb l’altra mà va abaixar-li els pantalons fins als turmells. Ell va agafar-li el cap amb les dues mans i va fer el seu enrere, en un gest d’entrega total.
Amb la punta de la llengua, va començar fent-li llepadetes al gland que ell va interpretar com el preludi d’un gran esdeveniment. Tot seguit, va baixar fins a l’escrot i va mossegar-li la pell de la bossa estirant-la com si fos com un xiclet. Mentrestant, se li aferrava a la verga manxant rítmicament. Fins que, per fi, va posar-se-la tota a la boca. Se la va quedar uns segons a dintre, amb el seu batec pressionant-li contra el paladar i després va començar a xuclar-li sense parar, amb una progressió rítmica constant. L’excitació d’ell era descomunal, gairebé insuportable. Al cap de no res es va buidar a dintre d’ella, amb un gemec esfereïdor.
Es va quedar uns segons allà, abaltit, amb les cames tremoloses, sadoll de plaer. Un gest instintiu l’obligà a mirar-se al mirall —un mirall de cos sencer que hi havia recolzat a la paret, en un costat de la cambra—, com si amb això pogués retindré el moment per sempre més. Però el mirall només va tornar-li el seu reflex solitari, amb el membre flonjo, gotejant entre les mans. Cap rastre d’ella, només la confusió i el desig transformats en desencís. Es va pujar els pantalons mentre les primeres llàgrimes li començaven a enterbolir la visió. Es va deixar caure de nou al sofà. Va recuperar el got de whisky que descansava en un dels seus braços. El gel s’havia esvaït aigualint el licor. Va fer un glop i llavors el va veure, tenyit pel color ambre de la beguda, no massa lluny, entre jaquetes sargides i rebregades, suspès en el penjador de l’entrada, l’abric groc de llana, distingit, refinat, il·lusori.

Comentaris

  • sukalu | 31-08-2020 | Valoració: 9

    Prevent covid-19 by wearing a mask when going out, washing your hands often with soap, and cleaning the house to reduce the virus. shell shockers

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de gustav

gustav

53 Relats

63 Comentaris

25799 Lectures

Valoració de l'autor: 9.81

Biografia:
M'agrada escriure. Escric sense pretensions i sempre que puc, quan no puc (qüestió d'obligacions quotidianes), me n'adono que ho enyoro massa.

jsimon24@xtec.cat