El sacrifici de l'amor

I quan miri als teus ulls plorosos, hi veuré reflectit el patiment contingut que guardarà el teu cor. Lentament, obriràs la boca i em diràs, amb les poques forces que et queden, que me’n vagi de casa, que marxi de la teva vida i que no torni mai més.
Jo simularé sorprendre’m i marxaré sense obrir la boca, conscient del mal que t’he fet.
Fotré un bon cop de porta i quan baixi les escales sentiré els teus crits i plors. Desconsolada, et mocaràs amb els clínex ja gastats que hauràs deixat escampats pel sofà.
Jo trauré el paquet de marlboro de la butxaca de la gavardina i em fumaré quatre o cinc pitis, disfrutant-los i intentant oblidar la mala persona que sóc.
Aniré a casa i quan m’estiri al llit per intentar dormir em maxacaré fins a no poder, fins que els meus ulls em piquin i se’m tanquin, just quan surti el sol i no pugui agafar el son per la claror.
Intentaré tornar a fer vida normal, com si res hagués passat, però cada dia em penediré més i més per haver-te trencat el cor i per, com a conseqüència, haver-me’l trencat a mi també.
Controlaré més, fins i tot potser massa, les meves accions i les meves paraules. Vigilaré tot el què faig i em preocuparé de manera excessiva pel què pensin els demés.
Et veuré cada dia pel passadís i em caurà el món a sobre, preguntant-me cada vegada com vaig ser capaç de ferir-te, com vaig poder danyar la teva personalitat i el teu benestar. Intentaré recuperar el què hauré perdut i tu m’engegaràs constantment i sense pietat, fins que em dongui per vençut i ho deixi estar.