Quiet

Un relat de: Tristram
Sempre miro primer a l'esquerra. Després, a la dreta. Però un cop he confirmat que per la banda dreta no ve cap vehicle, ¿qui em pot assegurar que, mentre inspeccionava la dreta, no s'hagi aproximat per l'esquerra un cotxe circulant a prou velocitat per a no haver-ne detectat la presència durant la primera comprovació? Per això no em moc, i havent ratificat que no hi ha amenaces per la dreta, torno a dirigir la mirada cap a l'esquerra per corroborar que, en efecte, no s'acosta cap cotxe. Però aquesta segona comprovació desencadena una nova inquietud: ¿i si, un cop he verificat que no hi ha risc d'envestida des de l'esquerra, decideixo avançar i, just quan em desplaço endavant, confiat, el panorama de la banda dreta canvia i el brogit intimidador d'un motor anuncia l'arribada d'un vehicle? Davant aquesta possibilitat, vacil·lo, no em moc. No em vull exposar al contratemps d'haver-me d'aturar al mig de la calçada per cedir el pas al cotxe que vingui per la dreta (perquè jo sempre cedeixo el pas: desconfio de la cordialitat dels conductors) amb l'agreujant que, alhora, un altre vehicle podria sorgir de la banda esquerra (a la meva esquena, a traïció), i em trobaria així atrapat pel flux del trànsit de doble sentit, incapaç d'avançar o de retrocedir, com un sorell en una xarxa o una mosca en una teranyina; seria un presoner de l'asfalt, un nàufrag urbà a la mercè d'un conductor magnànim que frenés per deixar-me creuar. No, qualsevol moviment és arriscat. I una decisió arrauxada, imprudent, poc meditada, podria posar en perill la meva integritat. Com envejo la visió perifèrica dels falcons! Com m'agradaria poder vigilar amb un sol cop d'ull, simultàniament, els dos costats del carrer! Però no ho puc fer, jo he de mirar a l'esquerra i a la dreta, alternativament, repetidament. Primer a l'esquerra, després a la dreta. I al final no em moc. Em quedo quiet.

I quan me'n canso, faig mitja volta i torno cap a casa.

Comentaris

  • Acceptes un cop de ma ?[Ofensiu]
    kefas | 02-12-2017

    Em sembla que et puc ajudar. De la mateixa manera que Aquiles, quan empaita la tortuga, està atrapat en una successió infinita de segments de temps, tu ho estàs en una successió infinita d’alternances temporals.

    Per sortir d’aquest parany cal que algú et compri una bossa, una llibreta, un llapis, una calculadora científica, un mesurador làser de distàncies (telèmetre) i un cronòmetre. Després has de baixar al carrer i situar-te en un punt que, sense sortir de la vorera, et permeti mesurar amb el telèmetre una distància de 10 o 12 metres. La mesures i ho anotes a la llibreta. Després engegues el cronòmetre i et poses a caminar en línia recta cap el punt que t’ha servit de referència. T’atures quan hi arribis i anotes el temps transcorregut. Amb la calculadora divideixes la distància del telèmetre pel temps del cronòmetre i el resultat l’anotes a la llibreta com a velocitat pròpia. A continuació vas a la vorera del carrer que has de travessar, mesures l’amplada del carrer amb el telèmetre i la divideixes per la quantitat que has anotat com velocitat pròpia. El resultat és el temps que empraràs en travessar-lo. Hi afegeixes 3 segons, que és el que tardaràs a mirar a dreta i esquerra consecutivament. Tot seguit multipliques el temps total per 12, que és la velocitat en metres per segon d’un cotxe circulant per la ciutat i el resultat serà la distància a la que ha d’estar el cotxe més proper perquè puguis travessar el carrer amb seguretat.

    Tot seguit deses tots els estris a la bossa i esperes a que es disposi a travessar el carrer una persona que tingui un caminar pausat. Et situes al seu costat i, mirant sempre endavant, creues el carrer sense pensar gota. No ha de passar res, però si passa, tindràs el consol de que la culpa no haurà estat teva

  • Endavant![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 17-11-2017 | Valoració: 10

    Ostres, quin relat més ben descrit! M'has situat perfectament dins el protagonista i com a cec que sóc m'hi he sentit plenament identificat. No saps la por que em fan els cotxes i les motos elèctriques, sense cap soroll. No podrien portar un timbre com les bicicletes? O un mínim de soroll que ens advertís? Sigui com sigui, les indecisions fan que, a vegades, la prudència sigui una aturada. Una forta abraçada!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tristram

Tristram

3 Relats

6 Comentaris

449 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor