ODALRIC DE CAN TRES PINS, EL BOSQUEROL (Part 5)

Els habitants de totes les contrades que patien la devastació per part dels dos dragons es feren una i altre vegada la mateixa pregunta: ”On són els cavallers?” Cansats i enutjats, doncs ni els veguers ni els nobles senyors protectors feien res per ajudar-los, conclogueren d’enviar aldeans amb missatges al castell on residien el rei i la reina per fer-los arribar directament les seves queixes. A cada jorn n’arribaven uns quants amb peticions de socors.
—On són els vostres coratjosos cavallers, mon rei? —Preguntaven amb tota solemnitat i respecte, però sense amagar ni un xic el seu descontentament vers la manca de decisions per part dels monarques per solucionar aquells terribles fets.
El rei i la reina estaven desesperats doncs tantes peticions els aclaparaven. Però el que més els desesperà, i també enutjà, fou el fet que cap dels cavallers del reialme feia res per acabar amb aquelles terribles bèsties que sembraven el terror i la destrucció per les terres que formaven la vegueriu de Tsïatus.
—Algú em podria explicar on són els cavallers? Són ells els encarregats de vetllar per la seguretat de tot el reialme! —Digué el rei als seus consellers.
I aquests, un cop s’assabentaren dels motius, els feren saber al seu rei. Per una banda, no trobaven mai el moment de cavalcar cap a les terres devastades per Baluk d’Astharot i la seva femella doncs sempre els sorgia algun impediment; per una altre banda, un gran torneig amb els millors cavallers del reialme es preparava a l’aldea de Knälbnuam per celebrar el seu alliberament, en temps passats per part d’un misteriós cavaller, de l’amenaça d’un dragó. Així doncs cap cavaller estava disponible.
Mentre el rei, la reina i els seus consellers no paraven de debatre per trobar una solució i convèncer als cavallers que aquell assumpte dels dos dragons era de major importància, fet que era com picar metall fred doncs cap d’ells volia arriscar la seva vida abans de participar en aquell torneig, en Baluk d’Astharot i la Drakaina no paraven de moure’s. I a cada moviment que feien els apropava un xic més a les terres on hi havia l’aldea de Calm. Una nit molts aldeans pogueren observar en la llunyania el que els semblà el resplendor provocat per les flames d’un gran foc. I ben cert que ho era, doncs els dos dragons estaven fent de les seves en uns boscos que als aldeans de Calm no els semblà tan allunyats.
Després d’adonar-se que aquelles bèsties s’apropaven cada cop més i la seva aldea corria un greu perill, els aldeans començaren a criticar la manca de valor mostrada pel bosquerol Odalric de can Tres Pins, però sempre sense que les seves orelles ho poguessin escoltar, si més no directament. Malgrat tot aquells murmuris arribaren fins a ell i allò no el plagué ni gens ni mica. El nostre amic bosquerol, però, continuà fent el que creia que havia de fer com si res anés amb ell.
Al següent jorn, les flames es pogueren observar més properes encara. A mig matí l’Odalric decidí d’anar a la taverna no sols per fer un tomb i estirar les cames, el fet de saber que en deien els seus veïns també l’encuriosí. Quan entrà es féu el silenci, malgrat que des de fora es podia escoltar una bona xerrameca i tots els ulls dels allí presents el seguiren en el seu recorregut entre la porta i la barra. Ningú gosà apropar-s'hi per parlar amb ell, malgrat que tots, dins seu, era el que més desitjaven de fer. El taverner s’apropà mentre eixugava amb un drap una gerra i l’Odalric, sense apartar la mirada de la barra, demanà una cervesa fresca i escumosa.
—Que en penses dels dragons? A cada jorn s’apropen més a Calm —digué el taverner alhora que li deixà la gerra plena de cervesa al seu davant.
El bosquerol el mirà, agafà la gerra, feu un llarg glop i la tornà a deixar damunt de la barra.
—El que m’agradaria saber és on són els cavallers del rei. Són ells els que han de vetllar pel reialme, no? —Preguntà l’Odalric.
—Això voldríem saber nosaltres també! —Exclamaren els allí presents fent una sola veu.
Mentre el bosquerol intentava gaudir de la seva beguda s’apropà l’Amalric, el carnisser de l’aldea, conegut per l’alta qualitat de la carn que oferia en la seva botiga, o això és el que ell mateix afirmava, malgrat que algunes males llengües deien que de vegades donava carn de gat afirmant que era de llebre.
—I perquè sols els cavallers han de defensar el reialme? —Preguntà a l’Odalric sense amagar una certa ironia en els seus mots.
—Doncs per que tinc entès que així és com es guanyen la vida —respongué el bosquerol sentint-se molt incòmode.
—Pel que he escoltat d’altres vegades en boca d’ancians plens de saviesa, a alguns els nomenen cavallers pel coratge i la noblesa demostrades. I amb certesa cerc que tu ho has demostrat que podries ser un cavaller. No és per aquest motiu, i no per cap d’altre, que l’esposa del veguer et va fer arribar un pergamí amb el seu segell i una destral d’armes? —Afegí l’Amalric, el carnisser, amb un somriure cínic.
—Jo crec amb certesa que es necessita quelcom més que un pergamí amb un segell, per molt noble que aquest sigui, i una destral d’armes per ser nomenat cavaller. Has de rebre la benedicció del rei també, o almenys així ho han escoltat les meves orelles en boca dels ancians plens de saviesa —replicà l’Odalric un xic enutjat però alhora tremolós.
Altre cop el silenci s’apoderà de la taverna. L’Amalric feu una mirada de complicitat a la resta d’aldeans fins que tornà la seva atenció al nostre amic bosquerol.
—De ben segur que el rei et concedirà la seva benedicció si tots els aldeans, inclòs el veguer i la seva esposa, li supliquem. Vinga, anem-hi abans que els dragons s’apropin més a Calm! —Exclamà l’Amalric, el carnisser.
La resta d’aldeans que estaven a la taverna mostraren la seva aprovació a la proposta del carnisser cridant d’alegria.
—Ni pensar-hi! Això de ser cavaller no està fet per mi! Jo soc un simple i honrat bosquerol i la gent com nosaltres no som ben rebuts a la cort... Això ho diuen els que en saben més d’aquestes coses —digué l’Odalric.
Aquesta resposta agradà a en Mateu, el forner, que també era allà gaudint d’un got de vi novell. Però no per la resposta en si mateixa, si no per que les coses no anaven com al carnisser li hauria agradat. I és que per ningú del l’aldea de Calm era cap secret que el carnisser i el forner sempre s’estaven fent la guitza. Al carnisser, en canvi, no el plagué gens aquella contesta i féu una ganyota de rebuig.
—En això de simple, crec que hi estarem tots d’acord i no ho discutirem pas. En lo d’honrat, n’hauríem de parlar llargament i no se si ens posaríem d’acord... La qüestió important és que no cal pertànyer a la cort del rei ni ser un cavaller per lluitar contra un dragó, o dos. Crec que els meus amics i veïns, com jo mateix, pensem que amb coratge n'hi ha més que suficient per portar a terme aquesta gesta —afirmà l’Amalric, el carnisser.
—I tant com sí! Visca l’heroi de Calm! Visca l’Odalric! —Cridaren tots els allí presents fent ressonar les seves veus dins la taverna al mateix temps que enlairaren les seves copes, gots i gerres.
El bosquerol es sentí tan molest que marxà de la taverna sense esmentar cap més mot, ni tan sols acabà la cervesa que encara li quedava a la gerra. Mentre retornava a la seva llar, un munt de pensaments envaïren el seu cap. Costa molt el fet de guanyar-se una bona reputació. Però el més feixuc és que, un cop l’has assolida, has de fer els possibles per mantenir-la i això, per l’Odalric, era un sacrifici molt gran. De seguit, sols entrar a la seva llar, el primer que féu fou agafar el pergamí, que fins llavors el lluí clavat en una de les parets a la sala dels àpats i el posà dins d’una capsa de fusta que hi havia al traster juntament amb els utillatges de la seva feina de bosquerol, algun armari vell i una gran quantitat de pols. Tot seguit s’assegué davant de la llar de foc, s’encengué un cigar i començà a fumar amb la mirada perduda entre les flames. Ni tan sols la Constança gosà dir-li res doncs ja sabia que, quan té aquell posat, vol dir que alguna cosa no rutlla i està més insuportable de lo que és normal en ell.
Finalment les sospites dels més temorencs es feren realitat i els dragons arribaren a l’aldea veïna de Saisübra. De seguit arribaren a Calm les noves dels estralls provocats per Baluk d’Astharot i la Drakaina, la seva femella. Devoraren en un instant tant de bestiar com pogueren abastar, al igual que alguns aldeans que no pogueren posar-se a recer. D’altres insensats, molt pocs, intentaren defensar-se dels dragons tenint la mateixa fi. El fet de que estiguessin tan a prop posà molt nerviosos als aldeans, atemorits pel que podien arribar a fer aquelles bèsties. Així que molts conclogueren d’anar a la llar d’Odalric amb el batlle del poble encapçalant la comitiva. La Constança els veié com pujaven el turó mentre estenia la roba i s’afanyà a entrar a la casa, trobant al seu espòs assentat davant la taula intentant fer estranyes formes amb el fum del cigar que fumava. Per ser sincers, aquesta era una de les moltes tasques que sempre deia que el torbaven de fer-ne d’altres.
—Corra! Ja et pots espavilar i sortir al pati per rebre a tota la gent que et ve a veure! Crec que el mateix batlle va amb ells al capdavant! —Cridà la Constança al seu espòs.
Aquest féu un bot de la cadira, sobtat pels crits, i aquesta caigué al terra. De seguit començà a tossir de valent, doncs el fum del cigar li féu una mala jugada. Malgrat ser un costum en ella, això de dir les coses amb el to de la veu un xic alçat, aquest cop l’agafà desprevingut.
—Però, què passa? Perquè han de venir a veurem a mi i no a tu? I perquè haig de sortir amb lo bé que s’està aquí dins? Ara que estava tant enfeinat... —digué l’Odalric quan es recuperà.
La Constança el mirà fixament als ulls amb tanta seriositat, que fins i tot li començaren a tremolar les cames. Malgrat que ho intentà dissimular, el tremolor es féu prou evident.
—Per la senzilla raó de que ets tu “l’heroi” d’aquest poble. Vas ser tu qui féu fugir al gegant i no jo, ja no ho recordes “estimat”? —Digué la Constança.
—Sí però... Això de sortir... No els podria rebre aquí i els prepares alguna cosa per menjar? Això potser els calmaria una mica... Dic jo... —balbucejà l’Odalric, temorós de la reacció de la seva esposa.
—Són molts els que venen i aquí dins no hi caven, carallot! I si els vols distreure amb alguna cosa, ja pots començar a pensar alguna de les teves històries per que el que és jo, no penso preparar res per a tanta gent. Vinga, espavilat a sortir que ja deuen ser davant la porteta de la tanca! —Digué la Constança i, tot seguit, anà al pis de dalt que és on hi havia les estances.
Cap altre remei li quedà al nostre amic bosquerol que sortir al pati. Sols obrir un xic la porta ja pogué escoltar els murmuris de la gentada que romania davant la tanca, esperant amb impaciència que el seu heroi sortís a rebre’ls. Féu una profunda respiració i obrí la porta del tot.
—Et necessitem, amic Odalric! —Digueren la majoria dels aldeans allí aplegats fent que s’escoltés una sola veu.
L’Odalric de seguit notà que un munt de mirades es fixaven en ell i aquest fet el féu enrojolar tant, que el seu rostre mostrà un vermell més viu que el de molts tomàquets que lluïen en molts dels horts de l’aldea.
—El fet és que... Tinc molta feina jo... Tasques importants, no us penseu pas, que requereixen la meva plena dedicació i... En fi... A la que tingui un moment lliure, cosa que veig difícil ara com ara, ja m'hi posaré... —digué el bosquerol.
Amb una certa decepció reflectida en els seus rostres, els aldeans retornaren a l’aldea confiant que aquells assumptes tant importants els pogués resoldre abans de que els dragons s’apropessin més a les seves llars. Però no fou així, doncs de segur que aquelles bèsties desconeixien la feinada que tenia l’Odalric, i al capvespre arribaren a Calm els rumors de que aquests s’havien apropat un xic més. Els aldeans, atemorits per aquelles noves, decidiren de tornar a la llar del bosquerol.
—Amic Odalric, no és la nostra intenció destorbar-te de les teves “importants” tasques, però et necessitem —digueren els aldeans sense ocultar una certa burla en els seus mots.
—Sí, ja ho entenc. Però és que ara mateix la meva estimada esposa m’ha encomanat la tasca de recollir els ous que les gallines han post al galliner. Un cop hagi acabat ja m’ocuparé dels dragons, no patiu —respongué l’Odalric.
De seguit es pogué escoltar un crit, que molts reconegueren com la veu de la Constança, que provenia del pis de dalt de la llar on les finestres eren obertes i que els semblà entendre: “mentida, ets un mentider!”. Amb tot, els aldeans marxaren altre cop entre murmuris i retrets, decebuts per la reacció del que consideraven el seu heroi. L’Amalric, el carnisser, aprofità l’ocasió per burlar-se del bosquerol tant com la seva imaginació li ho va permetre. Altre cop tots els aldeans descendiren del turó per retornar a les seves llars com al jorn anterior. Bé, tots no, doncs en Mateu, el forner, es quedà allà, palplantat davant la porteta de la tanca. L’Odalric féu i desféu per que marxés com la resta d’aldeans així ho feren, però fou en va i finalment es veié amb l’obligació de convidar-lo a entrar. El bosquerol tenia el seu caràcter i les seves coses, com tothom, però no es podia negar que quan convidava a algú a entrar a la seva llar, obligat o de bon grat, no li oferís de seguit alguna cosa per beure i menjar. En Mateu acceptà la invitació i proposà que una mica de formatge i quatre talls de llonganissa, acompanyat d’una gerra de cervesa fresca i bona, seria d’allò més adient. Ja veiem a l’Odalric més atrafegat del que en ell era normal, del rebost a la cuina i de la cuina al rebost, per posar a punt el que el seu inesperat convidat li havia demanat. Per ser sincers, allò no era res de l’altre món, però com que ell no ho feia mai doncs era la seva esposa qui es cuidava d’aquestes coses, de tot plegat se li féu un bull: “el formatge... aquí, la llonganissa... també; les gerres per la cervesa... Caram, gairebé m’oblido del gabinet per tallar la llonganissa, serà el mateix que el del formatge? Per tots els Creadors, la cervesa! On és la cervesa? A la bota de la cervesa, és clar!”
—Apreciat amic, em permets que et pregunti pel pergamí que la esposa del veguer t’envià? No el veig on sempre l’has tingut des que el vares rebre —preguntà amb certa insistència el forner des de la sala dels àpats.
Mentre el nostre amic bosquerol estava tan atrafegat preparant les coses, en Mateu observà detingudament al seu voltant i s’adonà que el pergamí ja no era on sempre l’havia lluït: clavat a una de les parets de fusta de la sala dels àpats per que qualsevol que hi entrés el pogués veure i llegir, si li venia de gust. I si no, el nostre amic bosquerol ja es cuidava de fer-li saber el que hi havia escrit.
De seguit arribà l’Odalric, que estava tan atrafegat que no escoltà la pregunta del forner, amb una safata de fusta en una mà on posà uns trossets de formatge i una llonganissa sencera que, com ell diria, estava al punt: les posava a assecar penjades del sostre a les golfes unes quantes llunes. Quan n’agafava una la feia picar damunt un tauló de fusta i si el so que feia era semblant a si piqués amb un martellet, la llonganissa estava al punt. Tot s’ha de dir també que l’Odalric gaudia d’una bona salut dental, amb unes dents fortes i valentes. Això li venia de família doncs expliquen que el seu avi, l’Alfons de can Tres Pins, gaudia d’una dentadura tant i tant forta i saludable que fins i tot el ferrer de l’aldea li demanava de tallar amb les dents el metall quan amb les seves eines no podia fer-ho. Això és el que diuen.
Deixà la safata damunt la taula i s'hi repenjà mentre esbufegava de valent. Tot seguit es mirà al forner dibuixant un lleu somriure però aquest se'l mirà molt seriós. Llavors l’Odalric observà detingudament el que hi havia damunt la taula.
—La cervesa! De seguit! —Exclamà en adonar-se que s’havia descuidat les dues gerres de cervesa al rebost.
D’una revolada anà a buscar-les i les portà, no sense caure una mica d’escuma al terra, a la sala dels àpats per deixar-les damunt la taula. En Mateu s’assegué en una de les cadires, agafà una de les gerres, l’alçà tot dient: “salut!” i en feu un llarg glop. L’Odalric observà tot això dempeus recolzat altre cop a la taula, sense parar d’esbufegar i amb unes quantes gotetes de suor que li regalimaven pel front. En acabar de fer el glop, el forner deixà la gerra damunt la taula i es mirà fixament al bosquerol.
—Amic meu, n’estic segur que en tota l’aldea de Calm, i fins i tot m’atreviria a dir que en les aldees veïnes, no hi ha ningú que gaudeixi d’una cervesa tan bona com la que tu tens en les teves botes —digué en Mateu amb rostre de satisfacció.
—Bé... sí... Me la porten expressament... És d’una excel•lent qualitat, sens dubte... —digué l’Odalric.
En realitat era exactament la mateixa que servien a la taverna, sols que ell la tenia en unes botes fetes amb una fusta diferent i que en temps del seu avi contenien vi. No sap del cert si la mescla de sabors hi tenia alguna cosa a veure, però sí que tenia un gust lleugerament diferent la qual cosa la feia més saborosa. Però tot això l’Odalric no li digué.
—Que et faria res ensenyar-me el pergamí que l’esposa del veguer t’envià? És que m’he adonat que no el tens on sempre estava —Preguntà el forner.
El nostre amic bosquerol quedà uns instants quiet, sense dir res i mirant als ulls d’en Mateu.
—El pergamí? A, sí. El pergamí! —Digué l’Odalric tot fent un moviment brusc del seu cos quan reaccionà.
—Sols voldria donar-li un cop d’ull detingudament. Sols això, amic meu —digué en Mateu tot aixecant-se de la cadira.
El forner seguí a l’Odalric, que es dirigí al pati de la part del darrere de la llar. Allí hi havia una barraca construïda amb taulons de fusta en no molt bon estat. De fet, allò era el traster per deixar-hi les coses de la feina de bosquerol i d’altres eines i utillatges. Tampoc es necessita cap construcció de qualitat per endreçar-hi coses d’aquestes, no creieu? Quan obrí la porta, tot de pols sortí a rebre’ls, fet que els féu tossir una breu estona. De seguit que la pols s’esvaí, entraren dins del petit però més que suficient traster. En un racó hi havia un petit armari tot ple de coses que ara no venen al cas i, tapada amb un parrac impossible d’endevinar del color que era, el bosquerol en tragué una capsa de fusta ben senzilla i mancada de qualsevol gravat. Sols agafar-la i mostrar-la a en Mateu, aquesta s’obrí de cop deixant veure el que contenia, que no era altre cosa que el pergamí. Aquest ensurt féu que l’Odalric deixés caure al terra la capsa com si aquesta cremés de valent. En Mateu féu un bot enrere, tot seguit s’apropà amb els ulls ben oberts, s’ajupí per agafar la capsa i la tornà a tancar amb molta cura. Quina fou la seva sorpresa quan, altre cop, ella sola es tornà a obrir.
—Caram, caram... És curiós, molt curiós tot plegat. Et fa res que estudiem el pergamí a la sala dels àpats? Allí tindrem més llum per llegir el que hi posa —proposà el forner.
—Com...? A, sí... Anem-hi... —tartamudejà l’Odalric.
Entraren altre cop a la llar, amb en Mateu portant la capsa de fusta com si portés un objecte molt valuós i amb l’Odalric sense poder ocultar el seu espant i sorpresa al rostre. Un cop dins, el forner posà la capsa que romania oberta damunt la taula i observà el seu contingut molt detingudament. Dins sols hi havia el pergamí, però alguna cosa havia de tenir d’especial doncs si no era així, com es podia explicar que la capsa s’obrís sola?
En Mateu era forner, la qual cosa donava a entendre que no tenia res d’especial fora que coïa les millors coques amb sucre d’aquelles contrades. O almenys així ho creia l’Odalric, recolzat pel seu estómac. Però això no era impediment per que fos un home certs coneixements, al que el plaïa i molt llegir i adquirir nous sabers de temes molt diversos. El pobre bosquerol gaudia d’uns coneixements molt limitats i sols n’adquiria de nous quan aquests estaven relacionats amb la seva feina de bosquerol. I encara per obligació. Amb la mateixa cura que si agafés a un nadó, en Mateu agafà el pergamí, el desplegà molt a poc a poc i en llegí el contingut amb la mirada expectant.
—Si que és estrany tot plegat... —digué el forner.
—Estrany? El què...? —Preguntà l’Odalric amb els ulls tan oberts que semblava que li haguessin de sortir de la cara.
En Mateu estigué una estona més mirant el pergamí i després fixà la seva atenció al bosquerol, que esperava impacient una resposta.
—Res, no res —digué el forner.
—Res? Què vol dir res? —Preguntà l’Odalric.
—Doncs això, res. No trobo res d’especial en aquest pergamí —respongué en Mateu.
El nostre amic bosquerol mostrà la seva decepció i el forner es girà per encarar-se amb la llar de foc encesa tenint el pergamí desplegat encara en les seves mans.
—Per tots els Creadors! —Exclamà en Mateu.
—Què passa ara? —Digué l’Odalric sobtat per la reacció del forner.
Aquest no respongué. Féu unes passes lentes per apropar-se a la llar de foc alhora que acostà el pergamí a la seva cara. Semblava com si es volgués ficar dins, entre les lletres.
—Aquesta sí que és bona! Lletres escrites amb foc místic! Qui ho havia de dir... —digué en Mateu sense ocultar la sorpresa i satisfacció per la troballa.
L’Odalric s’apropà al forner fins que fou darrere seu. Mirà el pergamí i, tot seguit, el mirà a ell.
—Lletres escrites amb què...? —Preguntà el bosquerol que no entenia res de res.
—Lletres escrites amb foc místic, amic meu. Heus aquí el misteri d’aquest “simple” pergamí. Aquí no sols hi ha escrit l’agraïment de l’esposa del veguer, hi ha quelcom més... —digué el forner tornant la seva atenció al tros de pell de vaca seca.
El nostre amic bosquerol també posà tota la seva atenció al pergamí i s’adonà de que al voltant del text escrit també hi havien un seguit de símbols sense sentit per ell. De segur que en Mateu ja intuí aquesta manca de coneixements.
—Són com uns símbols de virtut i d’excel•lència escrits amb lletres embruixades que sols són visibles amb la llum que fan les flames d’un foc. Realment extraordinari, sí senyor —digué el forner amb satisfacció per la troballa.
—L’esposa del veguer és fetillera o bruixa? Saps el que estàs dient? —Preguntà l’Odalric que encara intentava comprendre el que acabava d’escoltar.
—No, jo no dic això amic bosquerol. Mira’t bé l’escriptura, és diferent a la resta del text. Això ho ha escrit algú altre sense que l’esposa del veguer ni l’escrivà s’adonessin de tal fet. Sols ho pot haver fet algú amb coneixements de les arts màgiques, ningú més estaria capacitat per fer-ho —digué en Mateu.
—I què diuen aquestes lletres màgiques? —Preguntà el bosquerol.
—Això sí que no ho puc respondre. No puc entendre el seu veritable significat sense un estudi més acurat —respongué el forner.
Un breu silenci s’apoderà de la sala. Finalment en Mateu es girà per observar al seu amic bosquerol i comprengué a l’instant aquella manca de resposta.
—Vull dir que m’hauria d’emportar el pergamí a casa per estudiar-lo amb l’ajuda d’algun llibre que tinc i que parla sobre aquest tema, si a tu no et fa res, és clar... —digué el forner.
La curiositat també envaí els pensaments de l’Odalric, així que no posà cap impediment a que en Mateu s’emportés el pergamí a casa seva per que l’examinés detingudament.