The Gate [L'eterna soledat (Retalls ombrívols de llum); I, 3]

Un relat de: deòmises

La porta del murmuri humà
S'obre, es bada, resta impassible.
Quants somnis se'n desprenen
De la llibertat oferta pels seus
Ulls d'etèria llum, de quietud?

(Qui
Desfà
El camí
Quan l'ombra
Ho emplena
Tot?)

La porta de la solitud
Empresona la vida de breus
Alegries, mentre els dits es corprenen
Amb el misteri de l'existència: els fibla
La vespa immutable del demà.

(Qui Tindrà L'ahir -Penombra Aliena-, L'ignot?)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306091 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978