Que no et falli mai la sort

"Baixa del bus a cara o creu,
i si em preguntes quin camí hem d'agafar,
que no et falli mai la sort,
manobre de veritats, trobador a la deriva."

Esperava impacient creuar el carrer Balmes i observava les obres eternes del seu barri. Era com si no avancés el temps malgrat darrere seu s'alçava imponent la torre del rellotge de la Universitat de Barcelona. Constantment arreglaven carrers, semblava que no acabessin mai. Els darrers mesos havien patit tot el rebombori d'aquell tros de la Dreta de l'Eixample de la ciutat que l'acollia feia uns quants anys però per arribar-ho a veure acabat havia calgut una bona dosi de paciència. Tot acabava passant per aquest parell de mots, es deia. Temps i paciència.

Sovint entrem en contradicció amb la velocitat en què desitgem que passin les coses i la impaciència se'ns arrapa apassionadament per l'esquena i llavors ens empeny ben fort i de la boca en surt algun estirabot que sovint és inadequat. Poc oportú, vaja. I ràpidament ens la taponem amb la mà pensant que potser així no en surt res més del clavegueram de mots residuals que ens circula per dins, i mirem d'aspirar les paraules sobreres novament cap endins, però de seguida ens adonem que això no té cap sentit. Mots d'impaciència que esbotzen l'aire i trenquen el silenci que caracteritza als qui sí són amos del temps i la paciència. Estaria bé si se'n vengués de paciència. No trobeu? Si es pogués encapsular a dins d'un pot, oi? Possiblement en seríem uns quants que faríem cua per comprar-ne. De fet, estic segura que en seríem tants que la fila de clients seria tant llarga que no sé si algun perdria la paciència i acabaria marxant i escurçant la fila. Un menys. Genial! Guanyem uns minuts per arribar més aviat al mostrador i aconseguir aquest nutrient tant desitjat! Som-hi! Tinc set de paciència i si no es pot comprar el temps perquè les hores són les que són, provem amb treballar el com gestionar-les millor. Un gomet verd pels qui ho aconsegueixin, vinga. Aquest premi visual sempre ens agradava quan érem a l'etapa infantil.

Va adonar-se que el semàfor donava novament el tret de sortida als vianants i va creuar el carrer amb convenciment. Semblava tenir pressa. Va esquivar algunes persones que esperaven immòbils a la parada d'autobús Gran Via-Balmes on s'atura el 54 i va seguir el seu trajecte corrents i torejant també uns quants plataners. Passaven pocs minuts i ja hi seria.

Ei, adeu! No et veia pas! Tot bé? Vaig tard. Ens veiem!

Pocs metres més enllà d'haver-se creuat amb una veïna del barri, gairebé xoquem!, va veure el cartell del forn. Just a temps d'acabar-se la cançó d'en Cesk Freixas.

"Explica'm com passes els dies,
quan ho necessitis, tens la meva mà."

Va endreçar els altaveus a la butxaca i va empènyer la porta. Per fi havia arribat. Era el seu primer cafè plegats. Feia molt temps que no quedava amb ningú. Havia passat una temporada complicada. Transitar per dins d'un mateix vol temps i paciència també. Arreglar allò que no acabava de funcionar, netejar per dins, canviar maneres de fer una mica rovellades, renovar l'aire, obrir camins. El va veure assegut en aquell racó tranquil, llegint. Damunt la taula, una kalanchoe taronja. Colors de tardor. Semblava una persona pacient. Va intuir que tot aniria bé. Qui sap. Només el temps i la paciència desxifrarien la incògnita. Oi?





Dedicat a totes les persones que transiten per aquest camí de vida i que treballen per ser la seva millor versió. A totes elles, a les que no coneixem, a les que ens creuem, a les que hi connectem.

Cançó: 'Que no et falli mai la sort', Cesk Freixas (àlbum 'Tocats pel foc', 2012)