DESCOBRIMENT

Li feia mal la mà, potser havia colpejat inútilment massa fort o potser, massa vegades. Tenia la gola ressentida, no estava gens acostumat a cridar. Necessitava parar, la desesperació s'havia apoderat d'ell i acabava de descobrir que no tenia escapatòria.
El reflex del mirall el mostrava tot escabellat, tenia rínxols desdibuixats d’un color negre molt fosc. Es va treure les ulleres i va apropar la cara al mirall, volia comprovar la profunditat de les potes de gall, va fer cara de satisfacció mentre observava els dos perfils. No estic pas tant malament.
El record funest d’aquella noia el va irrompre.
– D’acord, no puc més!
S'adonava que la seva vida s’havia convertit en una esgotadora lluita per evitar que algú descobrís el seu secret. Però una nova idea acabava de néixer: la rendició.
En qui es convertiria si decidís ser ell mateix? Creia que era un ésser detestable.
Tornava a tenir la respiració accelerada, la imatge de la noia es projectava incansablement al seu davant, podia veure les seves pròpies mans prement fortament aquell coll com si estigués tornant a passar en aquell precís instant, i la noia, immòbil, caient damunt dels seus peus altra vegada. Mirava endavant i deia en veu alta: 4, 3, 2, 1, 0. Si ho repetia un nombre parell de vegades aquell miratge desapareixeria. De petit estava convençut que tenia poders.
Era a la feina, sol, en plena pandèmia. Li agradava sentir que el necessitaven. Una pregunta, una fiblada: Ella em necessitava?
Pressió al pit i respiració entretallada. Va començar a caminar en cercle fins que va sentir un mareig plaent com quan era petit i ho feia fins que queia. Fins i tot podia sentir les rialles del seu germà petit i notar les llepades del Muc a la cara. En aquell instant era feliç. Estava calmat.
4, 3, 2...
De sobte, una veu va interrompre el compte enrere.
–Hola? Em sent algú?
L'Aaron no va respondre.
–Hi ha algú?
Silenci.
L'Aaron preferia quedar-se al mon que començava a albirar dins d'aquell ascensor. Aquí dins puc ser qui soc, pensava.