LLiscava suau, el vent, damunt la mar

Un relat de: Marcel Vidal

Sota la blanca i tèbia llum d'aquella nit de lluna plena, les ombres de les palmeres prenien un aire com d'acompanyants d'incògnit. La mar restava quieta, semblava un estany immens, d'aquells en els quals les parelles s'hi passejaven amb una petita i vella barca, llogada a algun vell de mirada fugissera i misteriosa. Res es movia sobre la mar estimada aquella nit clara.

El poble, edificat damunt prehistòriques platges, inexistents ara, també reposava. Les seves cases blanques, que un conegut poeta ja havia lloat en un madrigal dedicat, havien tancat els seus ulls, com volent dir que aquella preciosa i encisadora nit es trobava també darrera d'aquelles finestres blaves.

D'una finestra oberta s'hi escapava, amb recança, la llum de tres espelmes violeta...

En Toni s'hi recolzava. Els peus separats, les mans obertes, aguantant els laterals d'un marc de fusta vella i la mirada fixa en un punt indeterminat de l'espai. El seu llarg i arrissat cabell semblava una onada en un dia de tempesta, i alhora, hom diria que en Toni era un trobador del Renaixement traslladat a l'època actual, uns ulls tendrament inquisitius, un dèbil, però permanent, somriure als llavis, i sobretot, aquell cabell ondulat del front i del clatell. Qui el conegués sabria que el seu esguard estava en la mar, que es veia darrera d'aquelles quatre cases privilegiades de primera fila, i en la lluna, aquella nit plena. A ell li hagués agradat ser un element indefinit i invisible que unís per sempre la mar i la lluna.

Darrera en Toni, banyats en la penombra tèrbola però acollidora nascuda de les espelmes, uns mobles, salvats del foc per casualitat, omplien l'habitació més aviat petita d'aquella casa blanca i blava que sempre havia conservat un íntim aïllament de l'invasió turística que consentia el poble cada estiu.

Hi havia una tauleta de fusta policromada, amb un sol peu, on s'hi endevinava l'influx del barroc en el dibuix del calaix. L'estranya barreja del barroc i del policromat de la fusta no havia passat mai desapercebuda per les persones que tenien el privilegi d'entrar a l'habitació d'en Toni. Un bagul, robat d'algun somni de tresors i de corsaris, omplia un dels racons de la cambra i un vel de seda verda, estampat amb dibuixos de flors vermelles tapaven els secrets de la caixa de Pandora particular d'en Toni. Una gran catifa, que els seus pares havien comprat en un gran mercat exòtic de Barcelona cobria el terra i onze coixins estaven tirats sobre la catifa, donant un caire oriental al reducte. Hi havia més coses: un escriptori, l'aparell de música, mil llibres desendreçats en unes parets plenes de prestatges i sobre la taula uns quants records de somnis fets realitat.

Una gravació de l'històric concert d'en Louis Armstrong i la seva orquestra al Windsor Palace de Barcelona, pels volts de Nadal de l'any 1955, omplia l'habitació, dotant de sentiment tots els racons de la cambra i tots els pensaments d'en Toni. Ara començava a sonar All The Things You Are, amb en Billy Kyle al piano. Aquelles notes eren ara la companyia que necessitava, mentre pels seus ulls continuaven entrant el mar i la lluna...

Més o menys a la mateixa hora, l'Alba i l'Esther enfilaven carrer Major amunt amb pas decidit.

El cabell ros de l'Alba queia amb naturalitat damunt les seves espatlles, tapant una mica la brusa blanca que duia posada, sense coll i amb un brodat als punys que ressaltaven la bellesa de les seves mans petites i blanques. A l'Alba sempre li havia agradat remenar entre la roba de l'àvia. La faldilla gairebé li arribava als turmells i era plena de flors de diferents colors i formes. Penjada a l'espatlla hi portava una bossa de palla amb un mocador de color verd lligat a la nansa. L'Esther vestia uns texans i una camisa a quadres petits marrons i blancs. Amb les seves ulleres i l'expressió seriosa semblava una d'aquelles bibliotecàries que a cada moment fan una mirada de reüll per controlar algun lector inquiet.

La veritat és que les aparences eren molt lluny de la realitat. Amagada darrera aquell rostre, una mica allargassat i seriós hi havia un caràcter tendre i tímid i una gran capacitat de comprendre tothom.

L'Alba i l'Esther eren amigues des de sempre. Havien sabut conservar i fer créixer aquella amistat innocent de l'escola, quan encara no en sabien el significat del mot. Havien compartit jocs, confidències, les llàgrimes del primer desengany amorós, llargues passejades per la sorra, amb les onades acaronant els seus peus nus, i malgrat haver triat estudis diferents, quan podien havien anat plegades a estudiar a la biblioteca.

Aquella nit, el que les unia, el que compartien sense voler-ho, era un sentiment de temor, hi havia alguna de cosa de transcendent en aquella por que les feia caminar de pressa. Pressentien que aquella nit podia canviar les seves vides per sempre, però elles, això encara no ho sabien de manera conscient. A mesura que s'apropaven a casa d'en Toni aquell temor anava en augment. Tot havia començat aquella mateixa tarda, quan l'Alba havia arribat a casa, després d'un dia de feina absolutament rutinari a Barcelona, i, com de costum va anar a consultar si tenia missatges al contestador del telèfon. Ella no havia estat mai partidària de tenir telèfon mòbil i s'havia mantingut ferma fins i tot quan suportava no només les brometes dels companys, sinó també quan el seu cap li va proposar de tenir-ne un, a càrrec de l'empresa, és clar, i li volia fer creure que la seva posició dins l'organigrama en depenia, d'aquell aparell. Els seus amics ho sabien, igual que sabien que un missatge al contestador de l'Alba no quedaria sense resposta. Només n'hi havia un, era d'en Toni. El missatge era curt, però l'impacte emocional va ser molt fort :
-"Allò que esperàvem, serà aquesta nit, ho sé. Veniu, si us plau".
Només acabar d'escoltar això els seus dits van marcar el número d'en Toni, però ell no hi era, o no contestava. Nerviosa, va trucar a l'Esther. Ella sí que hi era.
-"Si?, digui'm"
-"Esther!..., en Toni... el contestador.... aquesta nit...". Els pensaments s'amuntegaven dins el seu cervell i era incapaç d'ordenar-los i menys d'expressar-los de manera coherent.
-"Alba!... tranquil·la, què vols dir-me? Què et passa?"
Sentir la veu de l'Esther sempre havia estat com un bàlsam en els moments difícils, i ara sí que es va poder explicar:
-"En Toni, m'ha deixat un missatge al contestador, diu que serà aquesta nit i ens demana que hi anem!."
En sentir això, l'impacte emocional que havia sentit l'Alba feia uns moments va passar a l'Esther.
-"Què m'estàs dient, Alba?". De fet, ja ho havia entès, però semblava voler una confirmació, d'altra banda innecessària.
-"He trucat en Toni però no contesta, et passo a recollir, estiguis a punt"
-"D'acord, t'espero, no triguis"
-"Fins ara"
-"Fins ara"
I van penjar.

L'Esther havia quedat amb la mà enganxada al telèfon i els ulls tancats. El seu cos i la seva ment s'estaven preparant per assimilar el significat d'aquella breu conversa.

Ara pensava amb en Toni. En Toni havia fet que elles dues veiessin el mar de manera diferent, com un ésser realment viu, potser el més viu de tot el planeta Terra i tanmateix el més desconegut, el que passava més desapercebut per tothom. No deixava de ser curiós anomenar Terra a un planeta que només en tenia una quarta part. La resta, com tothom sap, estava coberta de mars i oceans. Amb en Toni es coneixien des de petits, és normal, en un poble tots es coneixen, però diguem-ne que l'havien descobert feia tres anys en un sopar d'antics alumnes, després havien anat a un bar a prendre un té els tres junts. L'únic bar del poble on era possible prendre un té a la una de la nit, i que a més, tenia les taules al voltant d'una gran llar de foc. Per això, en aquell bar hi havia un caliu molt especial i era un lloc apreciat on hi sovintejaven ments inquietes i deleroses de compartir moments de poesia, de tertúlia, de tendresa... Allà s'hi podia trobar persones que miraven el foc, voluntàriament sotmeses al seu poder hipnòtic, i que a través del foc miraven la màgia de l'univers i els misteris de la vida. Aquell dia, i ja feia tres anys, va començar per l'Alba, l'Esther i en Toni un camí que avui arribaria al seu final.

Havien estat tres anys en què els tres amics havien combinat una vida rutinària i normal, amb un procés de creixement interior i de descobriment de l'Amor. Aquell Amor que no admet adjectius ni límits. La primera conversa que van tenir, en aquell bar, tenia un protagonista clar: el mar. En Toni els hi explicava la seva particular visió del món. Ell havia triat la Física, quan encara es podien triar els estudis, i s'havia especialitzat en Física quàntica. Potser per la dificultat dels problemes que havia de resoldre, la seva capacitat d'abstracció era tan gran que, qui no el conegués podria pensar que estava ben sonat. No era així, en Toni havia captivat l'Alba i l'Esther amb només dues hores de conversa. Els hi havia fet veure les coses des d'una perspectiva completament diferent, tot prenia un nou sentit quan es mirava des del punt de vista d'en Toni. Esther recordava ara aquelles nits tan curtes a la petita cambra d'en Toni, amb el mar entrant per la finestra sense que elles en fossin massa conscients. Només en Toni semblava adonar-se d'aquell convidat que hi era sempre, que els embolcallava tendrament, com una mare abraçant els seus fills.

Finalment, l'Esther va deixar el telèfon, va obrir els ulls i va respirar a fons. Si en Toni tenia raó, i elles havien arribat a creure que sí la tenia, aquella nit el mar es manifestaria, els hi demostraria la seva vitalitat i la seva força. Com havia arribat en Toni a la conclusió de que seria avui el gran dia, o més ben dit, la gran nit, era un misteri per l'Esther. Però aquesta no era la qüestió, no aquesta nit. Uns trucs impacients a la porta la van treure d'aquests pensaments. L'Alba ja era aquí.

Ara caminaven sincronicament, amb el mateix pas, comp
artint aquell temor i aquell neguit. Gairebé no havien parlat en tot el camí i ja arribaven a casa d'en Toni.

L'Alba preguntava:

-"Què creus que passarà?"

-"No ho sé, Alba, però no hauríem de tenir por". Malgrat haver-ho dit sense massa convenciment, les seves paraules havien sonat tranquil·litzadores.

Ja hi eren. La vella porta de fusta, pintada de negre i esquerdada per anys de sol i de pluja, donava accés a una escala estreta amb irregulars esglaons que pujava sense cap replà fins a la porta d'en Toni. Eren vint-i-quatre esglaons, que les dues amigues havien comptat moltes vegades, com si formés part d'un ritual. Ara es disposaven a pujar-les un cop més. Van accedir a l'escala empenyent la vella porta, que era oberta, i aquell grinyol que tan familiar els hi era, aquella nit els hi va fer el mateix efecte que el primer cop que el van sentir. Es van mirar fixament als ulls uns segons, van abraçar-se sense saber ben bé per què i van començar a pujar les escales mentre les comptaven... un, dos, tres... Déu meu, què ens espera aquí dalt?, vuit, nou, ..., es començava a sentir una música de fons, semblava jazz. No era cap sorpresa. Elles sabien que el jazz, per en Toni, d'alguna manera estava relacionat amb el moviment de les partícules que formen la matèria, i potser les feia ballar ... Alguna vegada havien intentat visualitzar-ho i s'havien posat a riure amb aquella complicitat que els unia... divuit, dinou, vint, ...L'Alba, que anava al davant, es va girar i va somriure, l'Esther li va agrair amb el mateix somriure als ulls i als llavis, vint-i-dos, vint-i-tres, vint-i-quatre.

L'Alba va picar a la porta. Tres tocs amb aquell puny petit, que tanmateix van sonar clarament i forts. Els segons es feien eterns, l'espera les oprimia... Tres tocs més. Sentien clarament les notes de How High The Moon. L'Esther va girar el pany, des del penúltim esglaó, posant l'altre mà a l'esquena de l'Alba, i la porta es va obrir.

L'habitació d'en Toni era a l'esquerra, al final del passadís, la porta estava ajustada i per l'escletxa, la tènue llum de les espelmes s'estenia pel corredor sense objectes i, per tant, sense ombres.

-"Toni...?".
L'Alba i l'Esther avançaven lentament, amb passes curtes cap al seu destí.
Una veu es va imposar per sobre de Undecided.
-"Sóc aquí. Veniu i no tingueu por"
La veu d'en Toni tenia un matís nou que les noies van percebre a l'instant. Havien sentit la seva veu que sortia de l'habitació i tanmateix, haurien jurat que la veu sortia de dins d'elles mateixes i els hi omplia tot el seu ésser.

Eren davant la porta. L'Alba va posar suaument la mà al damunt i la porta es va obrir sense oferir cap resistència, en silenci. Les noies van veure en Toni d'esquena, amb la camisa xopa, i amb la suor regalimant per tot el seu cos, semblava estar mirant per la finestra i l'Alba no va notar res d'estrany en aquella habitació que els hi era tan familiar. Van entrar, l'Alba va deixar al terra el seu cistell i va mirar, com si fos el primer cop, tots els racons d'aquella cambra. Tot estava igual, no hi havia res que fes pensar en fets extraordinaris. Va mirar l'Esther, que tenia la mirada fixa cap a l'esquena d'en Toni i alguna cosa es va remoure en el seu interior. Aquella mirada de l'Esther, sense parpellejar, amb els ulls estranyament oberts, només podien voler dir que l'Esther havia vist quelcom que a ella se li havia escapat.

-"Esther... qué passa?". Més que una pregunta era una súplica.

L'Esther estava com petrificada, ni un sol múscul del seu cos es movia. Això va fer que l'Alba es girés i dirigís la seva mirada al mateix lloc d'on semblava sortir allò que mantenia en tensió la seva amiga. De sobte, ho va veure, va sentir una gran força que creixia dins seu i agafant la mà de l'Esther va anar cap en Toni, que seguia ert, d'esquena a elles.

El terra era moll allà on hi havia els peus nus d'en Toni. No era pas suor aquell líquid transparent que fluïa per tot el seu cos. Era el mar. Aquell mar que tantes vegades en Toni els hi havia dit que era un ésser viu, que sentia, que plorava, que reia, que estimava, que odiava, que patia i que, fins aquella nit, s'havia sentit sol. Amb un sentiment de soledat tan gran que només era comparable a la seva immensitat. Per en Toni, sempre havia estat la mar, mentre que l'Alba i l'Esther s'entossudien a masculinitzar-lo. Per elles, era el mar. Però això no era important en aquella petita cambra, aquella nit.

L'Alba i l'Esther, encara agafades de les mans, van acostar-se fins en Toni, i amb la mà que els hi quedava lliure, van tocar aquells cabells mullats, i, a mesura que els acariciaven, sentien com el mar també era dins seu i les abraçava des de dins, omplint-les de Vida...

Elles ja no ho podien sentir, però de l'aparell de música sortia una veu: "quince minutos de descanso" ...

Uns dies més tard, l'estranya desaparició d'un noi i dues noies encara era el principal tema de conversa a totes les tertúlies d'aquell poble mariner. Mentrestant, en Ricard, el Cap de Bombers, encara no sabia com reflectir en el seu informe quina havia estat la causa d'aquella inundació tan gran que havia afectat aquella casa del carrer Major. No hi havia cap canonada trencada i feia setmanes que no havia plogut. Abatut, va deixar el bolígraf sobre la taula i aixecant-se va anar cap a la finestra, li agradava mirar el mar que s'hi veia sempre que tenia aquella sensació d'impotència... , a ell li agradava imaginar-se lliscant damunt el mar, com ho fa el vent...














Comentaris

  • Feia temps que el tenia clissat[Ofensiu]
    Marc Freixas | 30-08-2011 | Valoració: 10

    Relat esplèndid de principi a fi.
    En Marcel Vidal sempre ha estat entre els meus preferits
    i ara volia retrobar-me amb el seu talent.

    Una abraçada ben literària... i real!!

  • Un bell mosaic[Ofensiu]
    Jofre | 17-07-2005 | Valoració: 8

    Marcel,

    Això és el cor del TEU relat:

    Amagada darrera aquell rostre, una mica allargassat i seriós hi havia un caràcter tendre i tímid i una gran capacitat de comprendre tothom.

    Salutacions.

  • Un bell mosaic[Ofensiu]
    Jofre | 17-07-2005 | Valoració: 8

    Marcel,

    Això és el cor del TEU relat:

    Amagada darrera aquell rostre, una mica allargassat i seriós hi havia un caràcter tendre i tímid i una gran capacitat de comprendre tothom.

    Salutacions.

  • Un bell mosaic[Ofensiu]
    Jofre | 17-07-2005 | Valoració: 6

    Marcel,

    Això és el cor del TEU relat:

    Amagada darrera aquell rostre, una mica allargassat i seriós hi havia un caràcter tendre i tímid i una gran capacitat de comprendre tothom.

    Salutacions.

  • Un bell mosaic[Ofensiu]
    Jofre | 17-07-2005 | Valoració: 4

    Marcel,

    Això és el cor del TEU relat:

    Amagada darrera aquell rostre, una mica allargassat i seriós hi havia un caràcter tendre i tímid i una gran capacitat de comprendre tothom.

    Salutacions.

Valoració mitja: 7.86