Abandonament prematur

Un relat de: Lluís Pagès

No, no eren les punyents descàrregues elèctriques aplicades a les genives i als genitals les que feien estremir de dolor el seu cos penjat de cap per avall, provocant-li convulsions que recordaven les dels conills agafats per les potes de darrera a punt de ser desnucats. Tampoc ho eren les fuetades aplicades en tandes de deu a un costellam protuberant de tants dies a pa sec i aigua bruta, amb els ossos tibant la pell com si fos la tela d'una tenda de campanya. El que més mal li feia era una set salvatge, implacable, un estímul constant cap al seu cervell que li anava repetint una vegada i una altra "aigua, una mica d'aigua, per caritat", com una cantarella que repetissin a l'uníson totes i cadascuna de les castigades cèl·lules del seu organisme. El seu cos havia deixat de traspuar el preciós líquid, sotmès a un turment insuportable per aconseguir arrencar-li uns noms que no revelaria fàcilment. No li quedava ni la salivera necessària per escopir a la cara del coronel Baturinsky quan aquest s'acostava per a veure si havia recuperat la memòria i donava la llista dels seus col·laboradors en una acció que havia sollevat els ànims del secretari general del politburó. D'acord, ell era el responsable de l'equip nacional d'escacs que, de gira per l'estranger, havia perdut els millors taulers quan aquests van decidir desertar del grup, en busca dels més elementals drets humans que el seu país, ignomínia del socialisme, els negava. Però venjar-se en la seva persona amb una crueltat tan aguda i primitiva era inacceptable, un càstig injust i desproporcionat. Ajudat pels consells que havia rebut sobre com suportar la pressió psicològica durant el seu període de formació com a jugador d'escacs professional, faria els possibles per a no trair ningú.
De retorn arrossegant-lo cap a la seva cel·la, només va poder distingir els ulls esquinçats d'Igor, el funcionari de presons d'origen tàrtar encarregat de vetllar-lo. Un ull el movia, l'altre el tenia de vidre per l'impacte fortuït de metralla durant la campanya de Txetxènia. Aquell ull de vidre tapava un forat per on no en sortiria mai més cap llàgrima, l'odi i les barbaritats de la guerra les hi havia assecades totes. Per això en Max va pensar que somniava quan les primeres gotes d'aigua fresca van mullar els seus llavis clivellats per la sequedat extrema. Va estossegar primer, per empassar-se després el que va semblar-li l'elixir de la vida, la substància miraculosa que el retornava del més enllà. Una aigua que li arribava del seu guardià, sobre el paper un col·laborador dels seus botxins, suposadament ferm aprovador d'uns mètodes paradigmàtics de la barbàrie més redestil·lada. Sempre hi ha un racó per a l'esperança, va reflexionar per dintre seu.
Però el fet és que, talment com si l'haguessin sentit els déus, les pallisses van anar espaiant-se en el temps, fins que un dia el camarada Baturinsky va comparèixer davant d'ell per a comunicar-li quelcom totalment inesperat: la direcció de presons, en una decisió sense precedents, però clarament pressionada per la comunitat internacional, havia decidit de millorar les seves condicions de reclusió. Seria traslladat a les rodalies de la capital de la república, on li seria permès l'accés als seus familiars i a unes condicions de reclusió més dignes. Així, de cop i volta? És clar que no, la premsa internacional no tenia per què assabentar-se del que el coronel Baturinsky, fidel camarada comunista, s'havia enginyat per a fer-li suar aquesta maleïda obertura capitalista. Es jugaria aquesta millora a una partida d'escacs a distància, amb la peculiaritat que ell ho faria sense ni tauler ni peces, ni llapis, ni paper, ni res de res. Una partida a cegues. El seu rival? El tenia al davant. Una partida d'allò més equilibrada. Si en Max guanyava, les ordres de trasllat s'aplicarien de seguida, però si perdia o empatava, sempre podrien al·legar motius de salut per a retardar-li el trasllat fins que la pressió internacional minvés i l'oblidés per sempre més com a icona de les llibertats manllevades. Tot és qüestió de temps, en aquesta vida.

La Irina seia davant de la immensa taula de despatx del coronel Baturinsky. Tan sols el pensament de la mirada penetrant d'aquells ulls de cotilosaure prop del cos masegat del seu xicot li provocava basques, i una tremolor a les cames que amb prous feines podia controlar. Però la notícia dels maltractaments insistents cap al seu estimat l'havien fet decidir: aniria a veure al maleït militar per a demanar-li clemència personalment, una decisió de conseqüències utòpiques, això estava clar. Res ni ningú havien fet moure el cor de pedra i glaç d'un home curtit en mil i una conspiracions de partit, trinxeres de guerrilla i sales d'interrogatoris brutals.
Després d'exposar-li els seus precs, el coronel va alçar-se de la cadira, va vorejar la taula tot fent tentines i va situar-se darrera d'ella. Un cos rodanxó, testimoni de l'absència absoluta d'exercici físic, una papada prominent de massa afartaneres i un bigoti superpoblat per a compensar una al·lopècia irrecuperable, li donaven un aspecte repulsiu de tanta greixina manifestant-se-li arreu del seu físic. A la Irina li semblava que notava el seu alè al clatell, curull de vodka de qualitat mercenària.
- Sap que hi ha ordres de traslladar en Max? Això sí, abans de perdre'l de vista, m'he permès el plaer de jugar una partida d'escacs amb ell. En sóc un gran aficionat, i qui més indicat que ell per ensenyar-me'n una mica.
- Jugar una partida a cegues en les seves condicions no és cap plaer- va respondre coneixedora de la juguesca soterrada i mesquina que el coronel havia ideat. Tant li feia de la seva reacció, sortiria amb les mans buides, però el seu pap, també.
- Oh, i tant! Encara que el que voldries és tenir-lo a la vora per a poder abraçar-lo, no?- mentre l'encerclava amb els seus braços molsuts a l'alçada dels seus pits. A la Irina se li va tallar la respiració. Però si s'hi tornava, aleshores estava llesta. Amb un esforç titànic de contenció per no dirigir el seu colze cap als testicles del coronel, va deixar que la grapegés de la manera més humiliant possible. Els dits d'aquell malparit, talment com cucs gegantins que busquessin un refugi desesperats, van resseguir la geografia del seu cos sense demanar permís. Uns dits que, proveïts d'anells amb escuts i d'altres símbols del partit, s'anaven obrint pas per les carns de la Irina com buldòzers en una mina a sol obert: ara grato per aquí, ara m'endinso per allà, sense cap mena de pudor ni vergonya en violar una intimitat tan fràgil com la d'una dona. La Irina va sentir quelcom estripant-se dintre seu, que la seva ànima es lacerava amb una pena i un dolor molt més infinit que el que li provocava la violació del coronel. De bocaterrosa sobre la taula del despatx, però, va notar que les embranzides d'aquell ésser repugnant s'havien aturat de sobte. Aconseguit l'objectiu, aquell porc sarnós s'havia adormit sobre seu! Molt lentament, va esmunyir-se d'aquella muntanya de greix, que va deixar reposar al mateix lloc on fins aleshores havia estat el seu poltre de tortura. Amb quines ganes no el sodomitzaria ara! Però calia mantenir la calma i fugir depressa, ben depressa. Va ser just abans de tancar la porta sense fer soroll que s'adonà que quelcom pampalluguejava a la pantalla de l'ordinador del coronel. En atansar-s'hi, es va adonar que un gran taulell d'escacs omplia la pantalla, mentre que un requadre canviava de color amb les paraules "Tu mous" insistint. En llegir els noms de Baturinsky-Max, va haver d'ofegar un crit de desesperació per no despertar el monstre que jeia prop seu: el coronel utilitzava un ordinador per enfrontar-se al seu estimat a cegues! No en tenia prou en massacrar-lo físicament, també calia buidar-li el cervell de la manera més mesquina possible. La Irina no s'ho pensà dos cops: va moure el cursor i va jugar amb blanques fxe7.
- Et creies molt llesta, oi? - va etzibar-li el coronel, tot apuntant-la amb una pistola amb silenciador. Quan va veure a la pantalla la jugada que havia introduït la Irina per a les peces que ell comandava, va empal·lidir de cop. Segons la resposta de les negres, hauria perdut la partida, i, el que era més greu, el seu prestigi davant dels seus superiors en un afer arriscat que havia decidit conduir tot sol. Va agafar el telèfon, va prémer una tecla i va dir, mentre suava a raig fet: Ordre imminent d'aïllar al presoner Max Gruber! Incomunicat!

L'Igor no es creia el que llegia a la pantalla del seu ordinador: fxe7? Però si això conduïa al desastre total! Quan anava a comunicar a en Max la jugada del seu oponent, un guardià li barrà el pas:
- Ordre d'incomunicació total per al presoner Max Gruber!
L'Igor no se'n sabia avenir. Ara que la partida tenia un clar guanyador? No podia ser, era injust. S'havia de comunicar amb el seu presoner, tenia la victòria a l'abast, només un moviment i veuria el seu futur d'un altre color. Des d'on s'estava, podia veure la cel·la i en Max a dins, amb cara d'incomprensió total: per què s'havia interromput la partida? No rebria ja cap més resposta del seu repugnant rival? Anava mantenint la posició del tauler al cap, refrescant-la constantment per a no perdre'n detall. Quan, enfurismat, va donar l'esquena al seu allunyat interlocutor, va notar que quelcom impactava contra el seu peu, a penes protegit amb un mitjó ple de forats. Era quelcom esfèric, i estava envoltat d'un tel llefiscós. I duia una inscripció al damunt: fxe7. En Max estava doblement aclaparat: perquè sabia el moviment guanyador i perquè li havia arribat la jugada perdedora escrita... damunt de l'ull de vidre de l'Igor!
El presoner va començar a cridar: Igor, envia Ad4+ com a resposta! Si us plau, envia Ad4+!
Era el que volia sentir. L'Igor va retirar-se cap al despatx on tenia la terminal des d'on enviava les jugades d'en Max i va teclejar el que li havia escridassat.

Un cop el coronel va haver penjat, la pantalla de l'ordinador va tornar a pampallugueja
r, igual que quan rebia una resposta d'en Max. La Irina va sentir un cop sec i s'adonà que els fluids del militar tornaven a barrejar-se amb els seus: les llàgrimes que se li escolaven cara avall van rebre l'impacte de la massa encefàlica que va sortir disparada del crani de l'ex-coronel Baturinsky així que aquest va prémer el gallet. Horroritzada, va sortir del despatx d'una revolada.

Reunits a la sala de visites de la presó, en Max va poder contemplar la Irina després d'uns mesos que s'esforçava per esborrar de la memòria. Només una cosa volia retenir per sempre: la posició final de la partida d'escacs jugada a cegues.
La Irina li va dir:
- Et recordes encara de la posició guanyadora?
- Oh, i tant! Te la podria reproduir ara mateix:
Blanques: Rg1, Da6, Tf1, Cc4, a2, b2, f6, g2, h2.
Negres: Rg8, De7, Td8, Ag7, e3, f7, h7.
Les negres havien jugat 1. ..., e2 i el joc va seguir 2. fxe7, Ad4+ i les blanques van abandonar. Crec que moltes revistes especialitzades van reproduir aquestes darreres jugades.
- Sí, et vas tornar a fer famós per la teva visió del joc, no per motius polítics. Per cert, que l'Igor, el teu àngel-guardià, va donar-me aquesta nota per a tu, i em va fer prometre que tu series el primer en obrir-la.
En Max va desplegar el full i va llegir-hi:
- Has tingut sort, Max, molta sort. La jugada fxe7 duia al desastre total, però "de les negres"! Després de fxe7, les negres van respondre Ad4+ i les blanques van abandonar injustificadament perquè amb 3.Ce3 defensaven la casella f1 i guanyaven la partida. Però me n'alegro per a tu: en Baturinsky deu estar doblement enrabiat en aquests moments: per la seva estada a l'infern i perquè en Pere Botero li deu haver fet adonar del seu error immens quan va abandonar una partida que tenia guanyada. De qualsevol manera, malgrat que es rendís prematurament, mai és massa d'hora per acabar amb un fill de puta.


llpages



Comentaris

  • Escac i mat[Ofensiu]
    Jordi Droguet Xirau | 26-05-2007

    Has escrit un relat molt ben elaborat amb un argument que enganxa i que es fa molt interessant. Es nota que has fet servir encertadament els teus coneixements sobre els escacs. M'ho he passat molt bé llegint-te.

  • Interessant relat.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 26-05-2007 | Valoració: 8

    M'agrada aquest relat, perquè crec que denuncia bé les tortures i escàndols de les presons. N'he llegit un tros, i crec que està ben estructurat com a conte literari. No hauria valgut la pena dividir-lo en dues parts, malgrat la longitud, perquè trobo que té més sentit fer-lo junt, pel tipus de relat que és.

    Salut i filosofia.

  • Gran relat[Ofensiu]
    Anagnost | 20-05-2007 | Valoració: 10

    A mi em costa d'estructurar històries tan ben travades. Deu ser per això que em refugio quasi sempre en la poesia. Fa falta molta imaginació per a elaborar un argument que a mi em sembla tan complex. I el final, magnífic. I encara una altra cosa, per mi fonamental (tant que, si un relat falla per aquest costat, l'abandon de seguida): un ús acurat del llenguatge. I és que si no es dominal'eina de treball, la llengua en aquest cas, val més deixar-ho córrer. Molt bé, Lluís.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

140 Relats

144 Comentaris

123621 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.