QUADRE 21: L'HORT

Un relat de: rober
QUADRE 21: L’HORT

Hola, sóc historiador i estic duent a terme un recull de les diverses experiències dels immigrants a la ciutat de Barcelona i m’ha impactat com un petit tros terra pot donar tanta felicitat i a l’hora ser nexe d'unió entre diferents cultures. Ara, el que faré és transcriure una d'aquestes històries, recopilades a través de les converses mantingudes amb els hereus i els propis protagonistes d'aquestes vivències.
----
Des de que vaig arribar a Barcelona, amb el meu fill, la nora i els nets, m’he sentit fora de lloc, com si no pertanyés enlloc, fins que, vaig trobar aquest tros de terra, on ara estic assegut sobre una pedra, la he llaurat, plantat i regat, i ara estan començant a néixer les primeres verdures. Va ser una sort trobar-la, voltant un dia esmaperdut pels carrers de la ciutat, les cames em van dur a les afores de la capital buscant la natura oblidada, el dia que vàrem haver de fugir del poble després de perdre-ho tot durant la guerra. Aquí, el meu fill ha trobat feina en una fàbrica i la nora netejant porteries de gent benestant, però jo, sentia que feia nosa, fins que, he trobat aquest petit paradís que em proporciona la pau que necessito i aporta menjar a la família, que li fa molta falta, i els nets venen aquí després de l’escola buscant un espai de llibertat on jugar.
L’altre dia, assegut a la pedra de l’hort i observant les pesoleres i les tomaqueres m’adonava de com havia passat el temps, ja feia deu anys que estava aquí, cada cop més em costava ajupir-me per treballar la terra, em passava més estona contemplant el meu hort i la resta que hi havia al voltant, que feinejant.
El meu fill té massa feina a la fàbrica, queda molt cansat i no se'n pot cuidar, però m’ha dit que hi ha un veí nou al bloc de casa, que ve d'Andalusia i que estaria interessat en quedar-se’l.
Quina sort he tingut!, poder trobar aquest tros d'hort. Va ser una casualitat, quan parlava amb el veí de l’escala per donar-me a conèixer, quan va sortir el tema d'aquesta parcel·la, podré venir els caps de setmana a treballar la terra i passar el temps en família a l’aire lliure i faré una petita caseta amb taulons de fusta per guardar-hi les eines. Se’m fa molt dur haver tingut que marxar de la meva terra però allà els “senyoritos” no donen feina a la gent del poble.
L’avi, que parlava un castellà molt estrany, em va explicar que ell tampoc era de Barcelona, com la majoria de persones que hi havia als horts del voltant i que venia d'un poble petit del interior, que va quedar destrossat desprès de la guerra civil i que d'aquí podria treure'n bastant menjar per la família, que li sabia molt greu haver-lo de deixar, però a ell les forces l’estaven abandonant.
Durant la setmana, treballo a la Seat i la Pepi, la meva dona, fa unes hores cosint per una modista i se'n cuida dels fills i el piset que hem trobat. Aquí, és terra de treball, però crec que, ens en podrem sortir i donar-los uns estudis als fills, perquè no hagin de marxar de la seva nova terra i es puguin guanyar bé la vida.
Una de les coses que m’ha costat més és la llengua, però si pares atenció t’adones que no és tan diferent de la nostra i la gent d'aquí, és bona gent treballadora i amable.
Ara, l’ajuntament ha posat ordre en aquest terreny ple d'horts, ens permet continuar treballant-los, però quan el deixem, els haurem d'avisar i l’ocuparà algú altre que l’hagi sol·licitat a les seves oficines. Millor, així no es perdrà la feina que porto feta aquí i podrà ajudar alguna altre família.
Estic nerviós, m’han trucat de l’oficina de l’ajuntament per dir-me que s’havia donat resposta a la meva sol·licitud de treballar un hort. La Fàtima estarà molt contenta, així no s’haurà de passar tantes hores tancada al pis i a mi m’anirà bé tornar a recuperar el contacte amb la terra, que des de que vaig arribar del Marroc no he tingut.
La vida al meu país és molt dura i no pots mantenir a una família amb l’esforç del teu treball i he hagut d'emigrar aquí Catalunya, buscant un futur millor per a mi i els meus.
Tenen costums molts diferents, però ostres, la gent dels horts m’ajuda a entendre com es diuen les coses i la millor manera de fer-les perquè la terra em doni el millor d'ella.
Quan es fa tard i estem cansats de treballar ens ajuntem asseguts sobre les pedres i ens posem a xerrar; primer, de les coses de l’hort i després la conversa ja dirà, i llavors miro al cel quan es fa fosc i veig les primeres estrelles, són les mateixes que al Marroc i penso, perquè no, aquí també puc ser feliç.

Comentaris

  • La terra...[Ofensiu]
    Akeron343 | 04-10-2018 | Valoració: 10

    ...és de qui la treballa.
    M'has fet pensar en el meu avi, que com tants d'altres, quan va arribar a Catalunya des d'Andalusia, va anar a la riba abandonada del Llobregat, i va "recuperar" un tros de terra, per poder dur a casa verdura, després d'hores de feina a la mina.
    Aquest hort, no el va heretar cap dels seus fills. El va heretar la meva mare, qui puc dir que porta la terra a la sang, per l'amor amb que té cura d'aquell trosset de terra.

    Jo l'he treballat a batzegades, quan els horaris de feina m'ho han permès i ho puc dir... és màgic treballar la terra, sempre que tinguis la sort de no dependre'n.
    És màgic plantar una llavor o planter, tenir-ne cura, regar, treure les males herbes, sentir el tacte de la terra calenta i humida a les teves mans i als teus peus els matins freds, nets, il·lusionants de primavera. I gaudir dels fruits. Tot plegat et fa sentir part d'aquest món, com un òrgan més d'un ésser viu més gran i complex.

    I m'has fet recordar aquella frase tan reaccionària amb els temps que estem vivint i el capitalisme que en ofega...
    La terra és de qui la treballa.

  • Hort urbà.[Ofensiu]
    Nil | 15-09-2018 | Valoració: 10

    A mi aquests horts urbans o metropolitans per una banda, la negativa, em donen certa tristor. Primer pel descontrol estètic: somiers que fan de tanca de separació, barraques fetes de la manera més antiestètica que hom pot imaginar i sobretot no sentir-hi enraonar la llengua nadiua de la terra, la catalana. Però si m'ho miro pel canto positiu, és millor això que no pas que estiguin aquests iaios " hortolans" tot el dia asseguts davant la TV, mirant la Belen Esteban o matant les hores al bar de sota casa. I t'ho diu un que va fer d'un solar ple de runa i porqueria un acollidor hort on venien a passar-ho bé, fent de pagès, la canalla i gent discapacitada o amb problemes de droga. Una època molt feliç i entranyable de ma vida com a monitor. Per cert la "pedra de l'hort" que hi surt al teu interessantíssim relat, té un nom denominatiu: Pedrís!

  • Arrelar[Ofensiu]
    Montseblanc | 14-09-2018

    Buuffff m’ha fet esborronar el teu relat. A mesura que l’anava llegint hi veia retratada tanta gent que he conegut, tants pares, tants avis, tantes famílies que han passat els moments més feliços de la seva vida a un hort... Un tros de terra que no era on ells tenien les primeres arrels, però que els ha ajudat a fer-ne de noves, a aferrar-se a una nova terra perquè la vida ens porta amunt i avall, i necessitem fer niu, com qualsevol altra animal...
    A la casa on vaig néixer també hi havia un hort, però la meva família és d’aquí. Tot i així l’hort era un lloc de trobada diària, cap el tard, on el pare regava després de la seva feina i la canalla jugàvem. I a uns metres de nosaltres, tot travessant la riera, hi havia una zona tota plena d’hortets, que van sorgir en uns terrenys abandonats, i que eren tots de gent que havia vingut de fora. I recordo passejar per allà amb els meus pares, com s’aturaven a xerrar amb la gent d’allà, en castellà o en català, el que millor anés per entendre’s, i parlar de si plovia poc, de si les tomaqueres aquell any havien fet pocs tomàquets, o de si es preveien glaçades per a l’hivern. Intercanviar llavors, deixar-se canyes, fer un glop de l’aigua fresca del pou...
    Els horts eren, i són, un medi integrador i també una via d’escapament. Són com un oasi en aquest desert de política i globalització, com detenir el temps un parell d’hores i respirar alleujat.
    Uf, perdona, m’enrotllo, és que m’ha agradat molt. Gràcies!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de rober

rober

28 Relats

14 Comentaris

2341 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Nascuda a Barcelona i actualment resident al Vallès oriental.
Gràcies pels vostres comentaris.
Per qui vulgui contactar en privat.
merigalo@gmail.com