La vansa (negra foscor, que li dic Jo)

Un relat de: Albert Claravalls i Fabra

LLUM

Els primers verds treuen el nas i el riu baixa fort entre els penyassegats . Des de la terrassa veig, ara que el sol comença a jaure, com els animals surten de l'aixopluc dels matolls, més segurs en la mitja foscor de la vesprada: és l'hora de moure's ràpid per matar i no ser morts. Els que vivim a La Vansa sabem que la primavera ha arribat per dos signes inequívocs: el dia allarga la seva durada i arriben els "pixapins". Durant el nostre hivern inhòspit, tots van a les pistes d'esquí i ens deixen tranquils amb la nostra blanca foscor; en arribar març, ens envaeixen jeeps plens de nens de ciutat amb pares de ciutat. No ens queixem: a ells els va bé i a nosaltres també. Quan teníem obert el restaurant -abans li déiem "fonda"-, en varen passar infinitat: jo cuinava i ells pagaven satisfets uns preus que deien que estaven molt bé. Segurament els en sobraven, els diners, perquè pel meu marit i per a mi cada pesseta era un tresor. I no és que fòssim garrepes, però havíem viscut massa anys sense tenir-ne com per a no apreciar cada moneda i cada bitllet.
Ara, el silenci del gran menjador em recorda que ja sóc gran i que la meva vida no trigarà en acabar-se. Ho visc, però, com un privilegi, perquè els meus pares treballaven de valent des de l'albada fins que la nit tancava, dia rera dia, i no van tenir la sort de seure a la seva vellesa en aquesta terrassa que van construir amb les mans llurs, grans i dures -molt dures, ho recordo bé. Guaita!, ja tornen l'Alba i el Baloo del passeig del matí. Es fa gran , la meva neta! Un dia sortirà d'aquí amb les seves maletes i filarà cap a Lleida o Barcelona, a estudiar per a èsser metge o advocat (advocatesa, em corrigeix, descarada). Jo, als dotze anys, treballava tant com els meus pares i ho vaig continuar fent sempre més, tots plegats contra la natura implacable amb quatre eines senzilletes, que avui els de "can fanga" ens compren per una fortuna. El meu pare no es creuria els diners que ens van donar per la falç que mai no va utilitzar perquè el tall no era prou bó. Són boixos, aquests de Barcelona…! Aquí, però, no ens quedem curts fent animalades, com quan el Pep del Molí es gasta el poc que tenia en la seva col.lecció de fotos de ballarines franceses nues de començament de segle, quan ell era jove i pensava que a Paris les dones anaven despullades pel carrer.
Al capdavall, però, el que importa és que els dies es van allargant i que les quatre coses que encara tenim plantades surten de les entralles de la terra. El silenci de mort d'aquesta vall en hivern s'ha esvait del tot i l'estiu gairebé ja és aquí…


MÉS LLUM

Avui, quan he preguntat per ella, m'han dit que la Roser de Can Pagés s'ha mort. Ja fa dies, però no gosaven dir-m'ho. He anat aquest matí al cementiri, amb l'Alba, per posar-li unes flors a la tomba. I he plorat com una bleda. L'Alba no sabia qué fer i jo, si hagués pogut, hauria aturat els meus plors. M'ha estat impossible: quantes vegades hem segut en aquesta terrassa, xerrant del no-res del que xerrem en els pobles, al capvespre! El darrer cop que va venir, ja es trobava força malament, però mai no esperes no tornar a veure una persona, per molt malalta que estigui. Desitjo que no hagi patit, però no goso preguntar-ho: tots hi hem de passar, pel trànsit, així que tant se val …
Ja quedem pocs dels que jugàvem junts a escola, fa ja molts anys. Amb la Roser sempre recordàvem quan a l'estiu acompanyàvem les trementinaires de poble en poble. Els hi recolliem les plantes i ens ensenyaven les quatre coses de la seva medecina que tantes vegades hem utilitzat: infusions, emplastres, arrels… La Roser i jo sempre anàvem juntetes, era la meva millor amiga. I ho ha estat sempre. A ella li agradava l'estiu, així que suposo que ha escollit el moment, sempre havia estat una miqueta bruixa. No vull anar al funeral de demà, m'entristiria massa i em quedaria sabor de cendra a la boca. A més, no crec que trigui a veure-la, per llei de vida. No sóc pesimista, però sé que la natura em reclamarà com fa amb totes les coses, com es succeixen les estacions i els fruits i la nit i el dia.
Avui mateix he vist els joves d'Ossera baixant en un jeep a tota velocitat, cridant com bojos i amb la música molt forta. Que ho aprofitin! Ja els vindrà el temps dels maldecaps, de mantenir una familia, de patir pels fills. Al capdavant de tots hi anava la Mandarine. Quina noia! En el meu temps, és a dir, quan jo era jove, no ens permetien d'anar amb nois, vestir estrafolàriament i que ningú no ens portés les regnes. Si ella ho pot fer i té prou seny, endavant, encara que a mi no m'agradaria que la meva Alba fos tan salvatge. Però hi ha d'haver gent per a tot…
Truquen. Deu ser la Mercè de la Sèquia Gran. Me l'estimo molt, la Mercè. Ens fem companyia i és molt agradable xerrar amb ella, sobre tot a l'estiu, quan els dies són llargs i càlids. Avui parlarem de la Roser -no sé si li ho han dit-, i em ve molt de gust. Serà com si xerressim les tres un altre cop…


MENYS LLUM

Cada any, quan s'anuncia la tardor i les muntanyes comencen a girar cap el marró i el verd fosc, arriba la meva època preferida. Abans de que l'Alba torni a escola, passem tots plegats una setmana a la platja. Passejo moltes hores per la sorra, vora el mar, amb la pamela blau cel, perquè el sol no m'estaborneixi. I pensar que vaig veure el mar per primer cop el dia que vaig cumplir quaranta anys! Temo el moment en què no tingui més forces per a anar-hi, perquè és la meva llumeta d'esperança quan l'estiu em cansa amb la seva xafugor. M'agraden els contrastos de color entre les meves muntanyes i el mar blau, i m'agrada la gent també, molt més riallera que els muntanyencs, sempre seriosos com si la vida ens esclafés a cada moment del dia. I m'agrada veure l'Alba fent l'ase a l'aigua o modelant castells amb la sorra. Aleshores, sota el parasol, sentada a la cadira de nyigo-nyago, m'envaeix una pau que vol dir: "Si te'n vas, tot continuarà bé". Les persones grans tenim la por de no saber el que passarà amb els que estimem quan ja no hi siguem, és com llegir un llibre fins a la meitat i perdre'l per sempre. Tant de bó el mossen tingui raó i ens poguem reunir allà dalt -però quan més tard millor!
Avui m'han ingressat la pensió. Poc ens pensàvem, de joves, que podriem cobrar sense treballar. Encara que, si bé t'ho mires, ens tornen el que hem pagat amb escreix; però no deixa de ser curiós. Recordo la cara del meu home quan li van pagar la primera pensió: no gosava gastar-s'ho, per por de que li ho demanessin al mes següent. Com han canviat les coses…! El dia més feliç de la meva vida va ser quan els meus pares ens van regalar, pel casament, la llana del matalàs…, la llana del matalàs, a qui li ho expliquis avui en dia!
Ja sento arribar l'hivern; la tardor em produeix melangia, l'hivern tristor. Són sensacions que formen part de mi mateixa, com tenir calor o fred o febre o gana. Sempre dic que la Natura passa a través de la gent de la muntanya al neixer i deixa la seva empremta per sempre més. El meu home, per exemple, cada hora de la seva vida va viure en comunió amb les muntanyes: la neu, les tempestes, el terra hostil que rebutjava les llavors, els allaus, totes les calamitats naturals eren rebudes amb parsimònia, amb obvietat: una collita malmesa no la superava amb resignació, sino que era una realitat objectiva i neutra, de la qual no pagava la pena opinar. Al següent dia, amb el mateix ànim inalterable, començava de nou el conreu. Sempre deia: "La terra t'ho dona, la terra t'ho treu", i d'aquí no el feies sortir. Crec que així va ser feliç, crec també que el vaig fer feliç, com ell a mi, com ens fem felissos la gent de la muntanya, poc a poc, sense soroll, al ritme de les estacions.


FOSCOR

Em pregunto si la mort serà com aquest fred que sento als ossos, sec i dur. Per a la major part de la gent, l'hivern és blanc, per la neu; però per a mi, l'hivern és de color gris, un gris brut de terra i matolls agonitzants. S'ha apropat com un cuc, lent en el seu adveniment, però inexorable, i ja s'ha instal.lat en la seva blanca foscor, que li dic jo, sec i dur, molt dur. En aquesta vall, pràcticament no sortim de casa durant l'hivern, no hi ha tasques que fer al camp, el camp no existeix. Abans, la tele feia que el temps passes més ràpid; però ara ja no hi veig bé, ni sento bé ni m'interessen els programes: quan faig l'esforç de veure'ls i sentir-los, no els entenc. Així que m'assec a la cadira de vimet, davant la finestra i al costat de l'estufa, i passo les hores veient el no-res blanc que ens té presoners. Però he après a mirar-ho com ho feia el meu home, que Déu tingui al Cel: ha arribat, s'hi estarà el que hagi d'estar-s'hi i fotarà al camp quan li toqui perquè vingui la primavera a redibuixar els arbres i els camins i les pedres i els animals.
M'agradaria saber, això sí, si quan l'Alba tingui la meva edat, seurà en aquesta cadira, com els seus avis i besavis, per veure les estacions escolar-se en el seu ritme infalible, i si ella tindrà una Alba per la que preocupar-se. I si al veure el riu baixant furiós pel desglaç entendrà que en aquesta vall la Natura és més important que Déu, o que és el mateix (si em sent el mossen, em mata). Mentres, des de la finestra, veig passar les persones que he estimat, de les que m'enrecordo amb més detall que del que he dinat avui: el meu home, els meus pares, quan la Roser es va casar amb el noi que portava el carbó des de Tuixent, els jocs de quan erem canalla, la guerra, el mar, la darrera puntada al matalàs de noces, per tancar la llana i que durés mil anys (aleshores, tot durava mil anys), el primer petó, la cara del meu home mort, blanca i freda com la neu entorn de la qual va girar tota la seva vida… Aquí, al costat de la finestra, visc de nou la meva vida com en un cinema, amb els personatges malvats, els de bona fe i els herois refent el que varen ja fer, p
erquè una velleta pugui anar passant els seus dies el millor possible fins que s'hagi de fondre com la neu, amb el somriure d'haver viscut com Deu mana. Ep! Ja tornen l'Alba i el Baloo de llur passeig. Què serà de la meva Alba quan jo no hi sigui? Cuida't quan jo falti, estimada, i ja ens veurem allà dalt -però quan més tard millor!


Comentaris

  • Aniversari[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • miarhe | 08-12-2007 | Valoració: 10

    es molt bo es un dels millors que corren per la web

  • Soc el miquel artigas[Ofensiu]
    miarhe | 08-12-2007 | Valoració: 10

    ma agradat molt aquest relat albert sefueix escrivint que m'agarada

  • Sóc la Leota!!!![Ofensiu]
    leota | 20-06-2007 | Valoració: 10

    Hola papa!!! M'agrada molt el teu relat peró no entec la mitad de les coses!! Jeje..

    Que sapigues que t'estimo molt i que m'agrada molt com escrius!! Perque ets el millor pare del món!!

    I m'encanta com fas el arrós negre!! m'estic passant una mica...

    Me fet aquesta compte ( o com s'escrigui) per poder-te comentar y ser que quan ho veuras estaras molt content!

    T'estimo molt. ♥

    Dew.

  • Tot és més senzill del que sembla[Ofensiu]
    orenetact | 22-04-2007 | Valoració: 9

    Molt bé! Amb quina senzillesa es pot viure i disfrutar de la vida.

  • Algunes coses a millorar i una reflexió una mica pesada [Ofensiu]
    jordi pages anson | 13-09-2006

    Suposo que ets de la vall o que hi tens lligams forts.

    No m'agrada això de posar nota, i per això no en poso.

    Fora d'algunes expressions una mica impròpies del lèxic d'una persona gran i rural ( com allò d' "objectiva i neutra") i poc lèxic de la varietat lingüística de l'Alt Urgell que fan perillar la creació del personatge, i tret d'algunes errades ortogràfiques o gramaticals (que crec que també cal treballar) la narració és prou ben estructurada i l'atmosfera meravellosa.

    Felicitats!

    Sé que no hi ha a l'escrit judicis de valors socials perquè el personatge no és gens autobiogràfic, però no puc estar-me de fer-ne un:
    la política territorial d'aquest país és nefasta, amb una política de reequilibri i de suport efectiu hauríem redreçat l'economia de muntanya amb sostenibilitat i revifant sectors tradicionals de ramaderia i agricultura de muntanya. És paradoxal que la voluntat d'un pocs -com els d'Ossera- hagi fet més que tota la política d'aquests anys. No tothom marxa o es ven als especuladors.












  • En volia més[Ofensiu]
    NEULA | 13-03-2006

    després de llegir aquest, però no n'hi havia. Quin greu. M'ha fet pensar molt en la vida del poble. En la padrina enyorada de la Seu.

  • vansa[Ofensiu]
    donablanca | 20-04-2005 | Valoració: 10

    te descobert ara, després que publiquessi aquest relat ja fa mesos.
    voldria afegir al que ja t'han dit que m'ha agradat molt l'estructura en capitols(llum,més llum,foscor)

  • M'ha agradat!!![Ofensiu]
    agent secret | 09-10-2004 | Valoració: 9

    És un bon text però potser podries canviar algunes paraules i fer-lo més curt.
    Pero està bé!!!
    Continua així!!!!

  • Molt bonic[Ofensiu]
    Gorwilya | 07-10-2004 | Valoració: 9

    He vist el teu nick o nom a la llista i per simple curiositat he entrat a llegir el què havies escrit.
    És molt bonic el teu relat, m'ha agradat molt. Trobo que està molt ben escrit i que en ell quedent tots els sentiments i detalls ben reflexats i expresats. Continua escrivint així i a veure si t'animes i penges alguna altre relat!

  • Gràcies per la teva tendresa[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 06-10-2004 | Valoració: 10

    M'has tocat el cor amb la tendresa i la dolçor que descrius aquestes vivències.
    Omples de sentiment cada una de les paraules. Gràcies

    Josep Bonnín

  • Gràcies per la teva tendresa[Ofensiu]

    M'has tocat el cor amb la tendresa i la dolçor que descrius aquestes vivències.
    Omples de sentiment cada una de les paraules. Gràcies

    Josep Bonnín

  • Ara valoro[Ofensiu]
    Miquel Bohigas Costabella | 13-09-2004 | Valoració: 10

    Si més no, que aquest comentari serveixi per treure el concepte de No Valorat a aquest autor. (al comentari antrior me n'he descuidat)

  • Conmovedor[Ofensiu]

    Estic sola, asseguda
    mirant per la finestra
    Sempre

    Veig la gent que passa
    Veig la vida que ha passat
    Per sempre

    Escolto la veu que diu m'en vaig
    Escolto la veu de qui ha marxat
    Per sempre

    Asseguda espero que vinguin a veure'm
    Els qui més estimo

    Vull acomiadar-me de tots ells
    Per sempre

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Albert Claravalls i Fabra

1 Relats

14 Comentaris

8432 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Últims relats de l'autor