..així sabré qui eres tu. (en el sopost de que sigueu vosaltres els de la foto!)

T’agraeixo que m’hagis comentat el poema” Enyorança”, això ha fet que jo també donés un tomb pels teus versos. M’agrada molt com expresses l’absència que deixa el gran amic quan se’n va; les paraules que fas servir recordant-lo; tota la sensibilitat que desprèn el poema. M’he aturat a imaginar el poc que som.
“Però, som tan fràgils i efímers, amic,
com les hores que cauen del campanar
i es fonen en el vol monòton dels falciots”
.. després, he reculat per tornar a llegir-ho tot des del principi.
Això que dius de que no sóc optimista escrivint és bastant cert. Crec que de moment el que faig no és escriure, mes aviat diria que investigo amb les paraules des de fa uns dos anys.
Però et vull dir per saber si a tu també et passa, que no sempre aquests poemes pessimistes provenen de experiències meves. A vegades escric imaginant situacions i les sento molt meves i molt intenses. Això també em passa amb alguns reptes de Relats, com el visual o el melorepte. No sempre. N’hi ha molts d’amor i d’enyor que son bocins que he esgarrapat a experiències meves.
Gràcies pel teu temps.
petonassos
Marta

El teu amable comentari a un meu poema m'ha dut a aquest.
Bellíssimes paraules que expliquen com ens passa el temps, i a la vegada comviden a saborejar millor el fantàstic present que tenim entre mans.

petons
Marta

Amb quines bellíssimes paraules ens mostres com la nena es converteix en dona. La natura fa miracles, l'escriptura també.

I gràcies pel teu darrer comentari.
Marta

Moltes gràcies Joan per les lliçons que ens dones amb les converses amb l'amic Follet i pels teus comentaris que tant aprecio.
petons
Marta.

..m'han recordat a un poema que vaig fer també sobre la fam i la misèria.
maleït despertar
Molt sovint, quan veig nens al meu país, veig les carones de nens i no tant nens que passen per aquesta injusticia que es podria evitar.
Felicitats per aquest poema que arriva a tocar l'ànima.
petonassos
Marta

Creix fort i dolç el teu sentiment quan somies amb l'amor. Creix alt i gran aquest sentiment del poeta que dus dins, i que surt en moments com aquest. I nosaltres tenim la sort de ser aquí per entomar-lo i fer-lo nostre.
dos petonets
Marta.

Ha de ser terrible estar lluny dels teus i lluny de la teva terra. I que a tot s’afegeixi que no tinguis sort amb allò que venies cercant: una vida digna.
Unes quantes paraules molt ben posades!

Gràcies Gemma pel comentari que fas referint-te al meu relat "aquell que portes a dins" , T'he de dir que si que és biogràfic, però ja no és recent perquè el fill del que parlo és el petit i ja té 15 anys; tot i que podria referir-se també al gran. Però no pensis que és tant trist com sembla quan es llegeix. L'experiència de quan creixen els fills és molt enriquidora i omple als pares d'orgull. Les expressions d'afecte canvien.
Petons des de la ciutat veïna
Marta

Pensa que no estàs sola, ells t'ho valoren sense dir-ho. A mi em passa igual i llegin-te descobreixo que no estem soles i hem de saber que sóm grans, que de petites res de res. Que ens hem d'aixecar de la cadira i fer coses no solament pels altres sinó perquè nosaltres les gaudim. Com quan escrivim. No necessitem ningú, però Montse, no estem soles.

petonassos a punta pala
Marta

Jo crec que el pollet 502 hauría fet bé de nedar una estona en el mar del moscatell, però sense ofegar-se i potser així s'hauria oblidat de tan record de vidre verd i ara estaria buscant el gustet dolç del moscatell, la ratafia, o el tio Pepe.

Curt i precís Joan! Un minipoema-pregunta que com un dard va directe al cor i fa diana. Sempre estem plorant pel que no tenim i creant una cortina de llàgrimes que no ens deixa veure el que ens estem perdent. I jo sóc la primera ploranera que sovint no sé practicar el que dic. M'hi esforço però...

petonassos lletrariallers
Marta

Vull creure que podem recuperar moltes coses que varen quedar enrrera si ens ho proposem. Potser sortint de la rutina de tant en tant o creant noves experiències. La de Relats en Català per mi n'es una de fantàstica.
Saps que ? Vaig a pensar-ne alguna altre!
Petons des de Terrassa (humida com a tot arreu)
Marta

M'identifico molt amb tu i amb el que dius perquè jo també he volgut recuperar aixó d'escriure que sempre m'ha agradat. I com tu tinc moltes ganes de fer moltes coses. Quan hem treballat molts anys i també hem pujat una famil.lia, veig que en general ens venen les ganes de tenir mes temps per nosaltres.
Només discrepo amb el teu títol. Jo no diria el final de la joventut sinó el principi de la nostra nova il.lusió.
Ens anem llegint Montse
petonassos
Marta

Que trist que els nens petits hagin de passar per experiències tan dures com aquesta. Sembla el guió d'una pel.licula però malauradament és una realitat que no hauria de passar.
Felicitats pel nét! Espero que la seva arrivada us ompli de moltíssima felicitat.
un petonàs
Marta.

Queda molt cami. Molt a fer. Es tanquen les portes de la primavera però s'obren de bat a bat les de la tardor. Cauen les fulles dels arbres i en neixen de noves.Queden enrrera uns poemes, mentre d'altres com aquest, s'omplen de vida i optimisme.
Gràcies Pilar per compartir amb nosaltres aquest poemàs.

petons
Marta

Brindo per les dones, i per tu, i per mi. Per totes! Enhorabona per dedicar-li un relat preciós a la dona.
..i gràcies pel teu comentari als meus darrers versets a una dona molt important per mi. La meva mare.
ens anem llegint
petonassos
Marta