El cavaller de la Taula Rodona

Un altre llamp esquinçà la nit fosca. El tro seria ensordidor. Feia estona que, tapat amb els llençols, imaginava ombres de cavallers vestits amb armadures que brandaven espases i s’enfrontaven amb coratge als seus enemics. Segur que mai no havien tingut por de trobar-se sols davant del perill i per això els admirava i venerava. Ser cavaller era molt més que ser un guerrer. Els cavallers eren els defensors de la justícia. Com els envejava en imaginar-los reunits al voltant d’aquella taula rodona! Els hi veia dissenyant estratègies per combatre les amenaces que assetjaven el seu estimat Camelot!

En efecte, el tro va ser ensordidor. Era el senyal, tal com li havien anunciat les ombres dies enrere. També l’avisaren que l’aprenentatge seria dur i que el requisit principal per iniciar-lo seria superar la por. Era necessari demostrar dignitat i coratge abans de ser entrenat en l’art de l’espasa i, finalment, aconseguir ser un membre de la seva ordre de cavalleria.

El dia s’ha llevat clar i el cel és d’un blau intens. Surt del llit i entra directament a la dutxa. Mentre s’ensabona, es diu que avui li caldrà afaitar-se. Se sent un home, i se sent audaç. Res a veure amb aquell noi poruc de fa un any, quan els companys de l’institut el feien retrocedir després de burlar-se’n i de propinar-li alguna trompada. Havia odiat fer-se gran perquè no sabia com defensar-se i cada cop se sentia més covard. Avui, no sabia què havia fet canviar l’actitud de tots aquells que tant l’havien amargat. Ara podria vèncer-los amb facilitat, però no havia estat necessari mostrar-los les seves habilitats en el combat. Com si ho intuïssin, de mica en mica van anar canviant el seu comportament. Fins i tot ha observat en alguns una mirada fugissera, entelada amb un vel de por molt semblant a la que ell tenia temps abans. Ara, quan es mira al mirall, veu que aquest li retorna la imatge d’un home valent i digne que honra el seu lloc a la Taula Rodona.