És el tercer text teu que llegeixo, t'he conegut per l'últim que has publicat i tots són realment bons.
Amb aquest però, s'han començat a bellugar papallones a l'estomac ja que durant uns moments has descrit la meva relació amb un amic meu. M'ha fascinat com has pogut explicar el que sento, allò que mil vegades he pensat, Mai he sabut quin paper tenia dins l'història i ara ja ho se: de puta, però de sincera.^^

FELICITATS, i segueix escribint siusplau.

He anat a parar a aquest relat per donar-te les gràcies (pel teu comentàri) i aprofitant me le llegit.
Realment m'agradaria haver rebut una felicitació així pels meus 18.

Saps? probablement tenim la mateixa edat: 18 anys. M'equivoco?

Moltes gràcies!!^^ S'agraeix un comentàri de tan en tan.. i més si és d'algu que ha valorat el que has escrit.

Simplement preciós

és impresionant, realment aquesta carta m'ha emocionat.
Quina dona més forta, kina marassa ^^
Realment, si algun dia tinc fills m'agradia trobar paraules per poder dir tot el que sento.

Un petó i gràcies per voler compartir algo tan íntim.

Una amistat és molt dificil de descriure i tú ho has aconseguit amb senzillesa peò harmonia. Felicitats

Saps?jo també he nascut un 11 d'agost però en el meu cas de 1990! M'ha fet gràcia.

Un petó

I a Munch l'han tractat mil cops de boig per expressar-se, per plasmar sentiments,no realitats fotografiques.
La veritat es que a mi m'encanta aquest quadre, plasma angoixa, plasma la societat, es emoció,sentiment,fugida...



"La insistència en l'harmonia i la bellesa en l'art és una renúncia al deure honrat; seria fals mirar solament el costat agradable de la vida"

Edvard Munch.


Gran poema,si senyor!!

Aquest escrit és impresionant, una gran descipció, fets externs,interns,pensaments,moviments...
M'he sentit com si veies l'escena.Dolorosa,oi?

Crec que quan sigui gran la meva vida seguirà sent bogeria, espero mai tenir nostàlgia d'aquesta joventut perquè l'allargaré fins l'últim moment, ara en tinc 17 i m'agradaria que fossin eterns, no m'agrada ser massa seriosa, nomès quan no hi ha més remei.
La vida hauria de ser gresca, però sovint no ho és, i en moments de debilitat escric algun poema com aquell. Bé, la veritat és que és el segon que faig, poemes mediòcres que despullen el que sento. I quan vaig fer aquest em sentia malament, trobava estupid sentir però bé, segurament tens raó, plorar riure, sovint es complementen, viure i sentir són fets l'un per l'altre.

Estimar
sense
egoisme
apurar,
fins
el darrer
polsim


IMPRESIONANT!

unptó i merci per el comentari^^